Fins aquest diumenge es pot veure a diversos patis i jardins de la ciutat vella de Barcelona el magnífic regal de l’Ou com balla, aquest ou buidat i pintat que saltironeja sobre el raig d’aigua que surt amunt i amunt de la font. És un costum urbà molt bonic i havia pensat glossar-lo avui. Pel camí se m’ha entravessat l’informe que la Creu Roja acaba de fer públic aquesta setmana: la guerra s’ha fet urbana, la guerra s’esdevé més i més a les ciutats.

L’ou de la guerra com balla a les ciutats. Aniré avui o demà a Ca l’Ardiaca, miraré encaterinada com l’ou saltironeja, agrairé la treva de meravella que ens dóna, un moment de pau intensa. Més encara: no deixem d’acompanyar l’ou com balla després de l’informe de Ginebra sobre com la guerra s’ha urbanitzat.

L’informe es titula ‘Jo he vist morir la meva ciutat’. L’urbanisme de la guerra. Estem davant d’un dels recomptes regulars de la Creu Roja, tant si els fem cas com si no. En aquesta ocasió, en presentar-lo aquest dijous a la seu europea ginebrina, els seus responsables han posat xifra a la qüestió: 50 milions de persones estan atrapades en la guerra a les ciutats. La indefensió dels civils és inclement en especial a l’Orient Mitjà, com d’alguna manera sabem per les guerres que un dia sí i l’altre també omplen les pantalles dels informatius televisats i dels titulars encara que ens hi anem acostumant. 

Així de curt i ras: veus morir la teva ciutat. En singular, cada persona, una per una, tantes persones. La teva casa, els teus carrers, les infrastructures, la vida que coneixies, el teu ou com balla. I te n’has d’anar corrents, n’has de fugir, perquè si la ciutat és destruïda poca cosa hi tens a fer. Segons Robert Mardini, director de la Creu Roja per a l’Orient Mitjà, ‘la situació esdevé més i més alarmant a mesura que es llancen noves ofensives a ciutats com Al-Raqqua, a Síria, o s’intensifiquen les hostilitats a Mossul, a l’Irac. Assistim a l’aparició d’una nova escala de patiment a les ciutats, escenaris on no se salva ningú ni res de la violència’.  Més de disset milions d’iraquians, sirians i iemenites han fugit de casa seva per aquestes raons, que expliquen l’èxode de refugiats que arriben de qualsevol manera (si hi arriben) a les ribes del Mediterrani. Sí, els refugiats, aquests mateixos.

El 70% de les víctimes d’aquestes guerres han mort a les ciutats. En realitat, barrino, fa temps que la rereguarda no és cap refugi per als civils, fa temps que les guerres es fan contra els civils. Diuen els historiadors que tot va començar durant la guerra de 1936-1939, a Gernika en concret, ara fa vuitanta anys. Un atac contra la població civil un dia de mercat, una atrocitat que l’aviació nazi va preparar com a regal d’aniversari de Hitler. Picasso ho va copsar bé quan va fer l’al·legoria que porta el nom de la vila basca: el gran quadre és una escena enfurismada que s’esdevé dins d’una habitació, en una casa.

Diu la Creu Roja que les armes no són, ara, dissenyades per al combat a curta distància i que per això causen tanta mortaldat a les ciutats. Si ho diu la Creu Roja m’ho crec, però no puc deixar de sospitar que no hi ha cap mena d’interès a fer un altre tipus d’arma. Les armes han continuat així, com fa vuitanta anys, és de calcular que molt més sofisticades.

El que potser passa, pel que llegeixo a la premsa sobre l’informe presentat dijous, és que els combats a les ciutats els exèrcits dominants els fan amb artilleria pensada per als camps de batalla oberts: i així va la cosa.

Constatar-ho és inexcusable.

Acabo recordant que l’ou com balla va començar cap el 1440 en els espais religiosos cristians inspirat en els jocs d’aigua moriscos. No és sobrer tenir-ho present.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]