El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

‘Venia disposat a deixar-me sorprendre’, va dir el president Puigdemont només de començar la compareixença de premsa ahir al vespre. ‘Però és evident que no m’he endut cap sorpresa’, va haver d’admetre immediatament. Si de cas, l’única sorpresa era que, pràcticament al mateix temps, Mariano Rajoy compareixia també davant la premsa, en aquest cas al palau de la Moncloa. Fins ara Rajoy, després de rebre un president autonòmic, no havia comparegut mai davant els mitjans. ‘Una prova més que no som una autonomia ja ni per a ell’, va exclamar, mirant-se el mòbil, un membre de la delegació catalana, com tots els altres poc disposat a l’entusiasme però ben atent als detalls.

La reunió de la Moncloa va durar dues hores llargues. I aquesta vegada va ser Rajoy que va fer un regal a Puigdemont. Concretament un facsímil de la segona part de ‘El Quixot’ on el cavaller presumptament manxec visita Barcelona. El president de la Generalitat (‘recordin que encara sóc periodista’, va dir ufanós als seus col·legues en plena conferència de premsa) no es va pas estar de preguntar al president del govern espanyol en funcions com ho tenia, això de la convocatòria de les eleccions. Però més com una tafaneria o com una manera d’aprofitar la condició de Molt Honorable Redactor que el pacte d’última hora entre Junts pel Sí i la CUP li va conferir.

Quan ho va explicar als periodistes de Madrid, molts van obrir els ulls com unes taronges. Però de seguida va llevar importància a la resposta, amb una certa contenció diplomàtica, que no va impedir d’assegurar als seus companys de professió que estava bastant segur que n’hi hauria. Els nombrosos redactors madrilenys assistents a la conferència de premsa esperaven aquesta referència, i s’hi van agafar amb ànsia. ‘Això sembla l’orquestra del Titànic…’, deia somrient un incisiu periodista català d’ulleres rodones. El president de la Generalitat, amb una primera fila farcida de diputats d’ERC i CDC, acabava de dir amb tota la solemnitat possible i tan clar com parla que ell havia anat a explicar a Rajoy que construiria una república independent, ‘perquè aquest és el mandat que el poble de Catalunya ha expressat a les urnes’. I, malgrat això, l’interès de bona part de la premsa madrilenya continuava estant en la partida curta, si la setmana vinent hi haurà final de legislatura o no. Vist això, el símil amb l’orquestra del vaixell sinistrat sí que semblava correcte.

Però, de fet, aquest va ser el punt més interessant de tot allò que s’hi va dir. Al final, en quedarà això. Que el 20 d’abril de 2016 un president de la Generalitat de Catalunya, per primera vegada, va anar a la seu del govern espanyol a explicar de primera mà al president del govern espanyol que la seva intenció i la del seu govern era proclamar la independència de Catalunya. ‘Era important que ho escoltés’, deia Puigdemont com justificant-se alhora que explicava, posant-hi molt d’èmfasi, que ell no s’aixecaria mai de la taula i que sempre hi hauria un plat parat a l’altra banda –una expressió que va arribar a preguntar-se en veu alta si en castellà s’entenia.

Quaranta-sis propostes per escrit
Després de la visita, al despatx de Mariano Rajoy hi restà un dossier amb quaranta-sis propostes per escrit que, si més no, han servit per a obrir una portella de diàleg. Cal descomptar-ne dues, va avisar ja d’entrada Puigdemont. Rajoy no vol saber res de resoldre per vies democràtiques el conflicte entre Catalunya i Espanya ni la demanda de no judicialitzar més la vida política. ‘És en tot cas una decisió unilateral d’ell.’ De totes les altres coses, se’n pot parlar. I ja és molt, venint d’on venim.

La carpeta de Puigdemont concreta els quatre blocs que ell mateix va anunciar que presentaria a Rajoy: el primer és el del procés independentista i el referèndum; el segon, el que fa referència als drets bàsics (objectiu de dèficit, pobresa energètica, refugiats); el tercer se centra en els incompliments; i el quart és el de la judicialització de la política, especialment el procés judicial del 9-N.

A la reunió, Puigdemont va anar llegint les demandes a Rajoy que sembla que va escoltar amb una certa atenció, però sense fer cap indicació en cap sentit. Excepte per a acceptar la proposta que la setmana vinent, si pot ser, la vice-presidenta espanyola i el vice-president català facin una reunió que Puigdemont primer va qualificar de ‘tècnica’ i va rectificar immediatament per definir-la de ‘política’. Sáenz de Santamaria i Junqueras hauran de trobar algun camí per a començar a parlar d’alguna cosa, suposant que el govern espanyol no torni a treure el tema que està en funcions i així allargui ‘sine die’ la reunió.

De retorn amb l’AVE cap a Barcelona, el president i el grupet que l’acompanyava van veure que per les pantalles feien un film de títol ben divertit: ‘Dando la nota aún más alto’. El film no pagava la pena i als mòbils hi havia continguts més interessants. Sobretot les cròniques i articles que la premsa catalana i internacional ja començaven a publicar.

I, entre aquestes cròniques, la de Matt Moffet, un periodista del Wall Street Journal que fa mesos que segueix el procés català amb una paciència només alterada ara i adés per la necessitat d’un cafè ben fort que li recordi la seva etapa llatinoamericana. Aquesta vegada el titular ho deia tot: ‘Rajoy i el líder català no aconsegueixen crear cap pont‘. Efectivament. No hi havia hagut la sorpresa que Puigdemont estava disposat a acceptar i l’orquestra del Titànic continuava sonant i queixant-se, més que res perquè els focus del Centre Blanquerna no són dignes ni adequats per a conferències de premsa com la d’ahir. Cosa en què no em reca pas gens dir que tenen tota la raó del món.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.