24.07.2023 - 00:10
|
Actualització: 24.07.2023 - 04:06
Als anys setanta Joseph Samuel Nye va popularitzar la diferenciació política entre soft i hard, entre fort i tou. Nye va suggerir que en alguns moments era més útil d’observar un comportament tou, exercir un poder tou, perquè això no aportava tanta tensió a les relacions i es podien aconseguir rèdits d’una manera més còmoda i relaxada. Nye mateix avisava, però, que quan el poder tou fracassava l’única eixida possible era el poder fort.
ERC ha provat aquests darrers anys d’usar la força de l’independentisme mitjançant el poder tou, i el resultat ha estat un fracàs inapel·lable. Els ciutadans catalans van donar al partit d’Oriol Junqueras quinze diputats primer i tretze després, perquè intentassen aquell projecte que ells prometien que es podia acomplir, de la taula de negociació i els acords amb el PSOE. El resultat ha estat un enorme retrocés, impossible d’amagar malgrat l’obsessió d’aquest partit pel control mediàtic i la fabricació de relats. I ho han pagat car. Més de 400.000 electors els han retirat la confiança, i dels tretze escons que tenien n’han perduts sis. I, cosa que és pitjor per a ells: la configuració del nou parlament els torna completament insignificants a Madrid.
Amb els resultats a la mà, els escons d’ERC ja no tenen gens de valor al congrés espanyol, amb vista a una possible investidura. Perquè el vot decisiu passa a ser el de Junts. Ara la suma de PSOE, Sumar, ERC, EH-Bildu, PNB –que ja veuríem si voldrien afegir-s’hi– i BNG dóna un resultat de 172 escons, 4 menys que la majoria absoluta. I Junts té 7 escons. I el PSOE no pot anar a cercar enlloc més els que necessita. Si Pedro Sánchez vol ser president, doncs, té una sola via: entendre’s amb el president Puigdemont. I ERC no té cap carta negociadora a les mans, per una raó ben elemental: amb els seus vots, Sánchez no fa prou.
El paper recau ara, però, en les mans de Junts. La caiguda electoral de Junts no es pot comparar amb la d’Esquerra; en aquest cas, només han perdut un escó en relació amb els que tenien, però, alerta, que han deixat enrere 140.000 vots. I si bé és evident que vénen d’un cicle positiu de rectificacions, que comença amb la seua eixida del govern de Pere Aragonès, que passa, com recordava ahir Míriam Nogueras, per una victòria a l’Ajuntament de Barcelona que els és robada per un pacte entre el PSC i el PP i que desemboca en aquest resultat d’ahir, ara els arriba el moment de la veritat. I és el més difícil de tots, el més exigent.
Nogueras va dir ahir que Junts no faria president Pedro Sánchez “en canvi de res”. És un bon començament, però hauran d’aguantar les pressions que li cauran a sobre a partir d’ara mateix. Sabent, a més, que ningú no entendria que Junts acabàs votant en favor de la investidura de Sánchez presentant com a raó algun peix esquifit dins el cove. De manera que o hi ha alguna cosa monumental, un canvi real i tangible respecte d’allò que s’ha viscut aquests darrers quatre anys, o Junts haurà d’aguantar la posició dient que no a Sánchez i que no a Feijoo, sense tenir por de la repercussió d’aquesta duresa en les eleccions que haurem de fer, si ells mantenen la posició, per Nadal.
La situació ha canviat, doncs, i l’independentisme fort ara té la paella pel mànec. Però és ara que ha de demostrar que no és igual que Esquerra. Amb un afegit que fóra bo no perdre de vista. En aquestes eleccions, també, l’abstenció independentista ha estat molt alta i significativa. I aquests vots són forts, no tous. Segurament els més forts de tots. Vots que no en tenen prou amb allò que els partits els ofereixen, i que abstenint-se demostren que estan disposats a aguantar totes les pressions per a dur endavant la independència de Catalunya.
Arraconat el poder tou d’Esquerra, ara que arriba l’hora de l’independentisme fort, Junts, la CUP –que ha perdut els dos escons malgrat fer una campanya decent– i els abstencionistes haurien de trobar la manera d’entendre’s per avançar en la via de la confrontació amb Espanya i per deixar enrere d’aquesta manera, tan de pressa com siga possible, aquests quatre anys de renúncies i fracassos. És una oportunitat, és una gran oportunitat, però caldrà concretar-la.
PS1. Tots els resultats d’aquestes eleccions, municipi a municipi dels Països Catalans, els trobaran ací.
I ERC no podria canviar a l’estratègia dura? I, el PP i el PSOE no es podrien posar d’acord un cop més? Espero que els polítics independentistes hi puguin fer alguna cosa positiva després de tant de temps, però la veritable força, l’estratègia dura, la tenim al carrer, a fora de la política professional. Per això no m’ha agradat que Carles Puigdemont hagi menyspreat els abstencionistes. De tota manera, confio en la seva estratègia de no donar cap suport a Espanya a canvi de res.