Restriccions cap d'any

Cada any per aquestes dates, i ja en fa tants que n’he perdut el compte, miro d’escoltar almenys una vegada, si pot ser el dia de Nadal mateix, o qualsevol altre dia entre Nadal i Reis, la “Simfonia n. 1” de Pau Riba. És per aquesta cançó i per unes quantes cançons més com aquesta que el considero un dels millors poetes de la seva generació.

“Simfonia n. 1 (d’un matí, d’una nit de Nadal)” ocupa, amb dues simfonies més, el cos central –entre “L’home estàtic” i la segona versió del “Taxista”– del disc Dioptria II, segona part del doble LP publicat ara ha fet mig segle i que la revista Enderrock va elegir quan en va aparèixer el número 100 com el millor disc de la història del rock i la cançó en català, i jo no tinc cap intenció d’esmenar-los-ho.

El cas és que Riba hi descriu la festa de Nadal que, amb tantes variacions com hi vulgueu introduir, hem viscut en aquest país generacions i generacions de catalans. A la primera part, “La nit”, la seva veu clava l’ull, com en un tràveling per carrers i places engalanats i de festa, en una corrua de personatges, potser pintorescos, potser figuretes del neopessebre vivent que al capdavall és el carrer. Hi contrasta l’aire forçós de celebració social amb el drama o la misèria particular que viuen molts d’ells: l’embriac solitari, la dona que escridassa el marit mà foradada, les putes vestides de festa, la gitana captaire, singulars però confosos entre les riuades de gent que sortia al carrer i els poquets, ja llavors, que havien anat a la missa del gall.

Després, a “El matí”, la cançó fa un gir i s’entreté a relatar el despertar emmandrit del dia de Nadal a totes les cases, fins a focalitzar-se en una família com la teva o com la meva. Ha nevat, que això sí que fa Nadal, i les criatures juguen amb la neu. La neu, el símbol de la innocència i, alhora, ferment d’una primera transgressió, quan tot jugant pren la forma d’aquella bola que va a petar al clatell d’un que passava o que trenca accidentalment un vidre. La cançó acaba quan arriba l’hora d’entaular-se i l’olor del pollastre rostit ja s’escampa arreu de les cases.

Hi ha, en la mirada de Pau Riba, una veu crítica, que de vegades pot semblar que busca desagradar, però ho fa gairebé sempre amb més tendresa que no acidesa. És com si la manera de ser de Riba el dugués a estar-se a lloc –“aquest món familiar petit i mesquí en el qual he viscut fins ara i que ara deixo”, com diu en la polèmica dedicatòria del disc– fent-nos-en notar les impostures. Aquest era el Riba postadolescent i pre-hippy de l’any 70, i tot indica que aquest deu ser encara el Riba de setanta anys d’ara mateix.

Quan ara fa uns dies he tornat a escoltar la “Simfonia n. 1 (d’un matí, d’una nit de Nadal)” no he pogut evitar una certa melangia. Perquè, avui, aquells carrers abans plens de gent durant la lluminosa nit de Nadal més aviat són, o haurien de ser, ben poc concorreguts, gairebé deserts. Però no és això només el que l’explica: ben mirat, més enllà de la circumstància excepcional de la covid, voleu dir que no hi ha alguna altra cosa que fa aquests dies diferents de com eren no fa pas tant? Al món d’avui, direm encara, amb el poeta, que “el bon Nadal s’espera ha temps a la finestra”?

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.