1. Dues iniciatives estan la mar de bé aquest Any Llull. L’una, l’exposició al CCCB: ‘La màquina de pensar. Ramon Llull i l’Ars Combinatoria’. L’altra, l’espectacle teatral Llull a la Ciutat Nova, del Nacional.

Quan l’expo va ser presentada als mitjans d’informació em va semblar terriblement freda. Una mica massa germànica, potser per influència de la notable petja que hi té l’altre centre organitzador, el ZKM (sigles alemanyes del Centre d’Art i Tecnologia) de Karlsruhe. Els alemanys estudien des de fa dècades el llegat de Llull. Les matemàtiques, la lògica, les arts combinatòries. Són les que centren l’exposició, que deixa fora de pla l’aspecte avui més complicat de Llull: conqueridor d’esperits de les altres religions dominants a la seva època. Ho volia fer amb la raó i parlant les llengües dels altres, però els volia conquerir.

L’exposició és plantejada des de la combinatòria, la música i l’amor –tres centres del Llull enllà de la teologia– i és un envit reeixit a la contemplació. Quin gust, passejar-s’hi. Mirar les obres de Cirlot, escoltar els compositors que s’han emparat en les qüestions que Llull va posar fa set-cents anys sobre l’art creatiu, deixar-se acomboiar per l’obra final, de Perejaume, un díptic sobre els arbres i el cant. Tornar a entrar a la sala, fosca, trepitjar la instal·lació de l’artista coreana Jeongmoon Choi, transitar-la i deixar-te anar.

2. Llull a la Ciutat Nova, l’obra de teatre, ja no es pot veure. De moment, i tret que el Teatre Nacional, que tan bé dirigeix Xavier Albertí, no la torni a programar. S’ha representat només dos dies, el dijous i el divendres de la mateixa setmana que escric aquestes ratlles. És una creació col·lectiva dels tallers del Nacional, de teatre social. Intèrprets de vuit països, una mescla de veïns de la ciutat –d’aquesta ciutat nova a què al·ludeix el títol– i d’actors professionals, tretze llengües en escena. Dirigeix Teresa Vilardell, amb dramatúrgia de Miquel Casamayor, i es posa en escena el diàleg entre un jueu, un musulmà i un cristià a partir del lul·lià Llibre del Gentil i dels Tres Savis. Ací en teniu un reclam i més informació.

3. Mentrestant, la crisi civilitzatòria dels refugiats i migrants ens envolta. Es manté el CIE (Centre d’Internament per a Estrangers) de la Zona Franca barcelonina, aquest espai fora ciutat que evitem com si no hi passés res, quan tot el que hi passa no té justificació ni legal ni simplement humana. No en tenim imatges, del que hi passa, i per això podem creure que no ens concerneix, a la majoria de nosaltres, que només és una dèria d’uns quants ‘radicals’ i que el mateix ajuntament barceloní s’ha volgut apuntar un punt –pensem– dient que el tancava quan resulta que el govern central el torna a obrir sense remei de moment. No en tenim imatges i si l’ull no ho veu…

Però sí que hi ha imatges del Mediterrani (gràcies, periodisme fotogràfic i audiovisual; gràcies, Jordi Évole i la resta de col·legues) i sí que n’hi ha del desallotjament de la Jungla de Calais, al nord de França. Adolescents que es fan selfies davant dels campaments que han d’abandonar i han preferit cremar. Noies i nois entre tretze i quinze anys que van vestits igual que qualsevol dels que et trobes pel carrer aquí. Pareixen igual que els nostres joves. Són negres, molt negres i, així i tot, l’únic que hi veig són les vambes, els anoracs, els leggins i vaquers ajustats, els mòbils. Somriuen, en quasi totes les fotos.

Un membre d’una organització humanitària, François Guennoc, ha comentat així la multiplicació d’incendis: ‘Per a molts refugiats, es tracta d’una qüestió de dignitat. Prefereixen calar foc ells mateixos a les seves últimes propietats, prefereixen cremar les cabanes i els refugis que ells mateixos van fer amb les pròpies mans a contemplar l’espectacle sinistre de les pales mecàniques destruint els refugis que han estat la seva única llar aquí. És un reflex perillós, sens dubte. Però, per a ells, es tracta d’una qüestió de dignitat moral.’

Tot i que el govern francès diu que la Jungla està desmantellada i buida, uns dos-cents menors es neguen encara a anar-se’n. Hi vaguen al ras de dia i de nit.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb