Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Fer història sobre els comportaments insurreccionals dels catalans és una temptació tan llaminera com inútil: només cal seguir-ne la defensa aferrissada de les institucions pròpies i de les formes de vida i de cultura que els han volgut ser arrabassades per estats, cabdills, senyors i capellans. El segle XIX català, per exemple, és, políticament, una raresa en el món europeu, amb molts ateneus actius i poca disciplina de partit –no és pas casual que ara reprenem una etapa cooperativista i d’economia solidària. Els nostres sindicats anteriors al franquisme no tenien vincles polítics estatals, cosa que sí que tenen CCOO i UGT –les CCOO antifranquistes van començar a parlar de pluralitat sindical i es va acabar establint la relació PCE-CCOO, PSOE-UGT. (Diria que mai no hi va haver una relació d’aquesta mena entre ERC-CNT.) Tot això es pot veure en termes negatius o positius. Negatius: resta força en la mesura que no es contempla una direcció amb disciplina al cent per cent; positius: els moviments tendeixen a l’autoorganització, però són més vulnerables. Els dèficits de l’independentisme poden ser a causa, en part, no ja del fet que aquesta opció política ha recolzat, bàsicament, en classes mitjanes, sinó també de concepcions ideològiques poc institucionalitzades, o de caràcter més aviat civil i cultural, en lloc de ser directament polítiques. El moviment obrer, en la mesura que va ser, sobretot, un moviment d’estructures industrials de petites empreses, a excepció potser de la Canadenca i alguna altra gran factoria, revelava una transversalitat més pròxima a una ideologia llibertària que no pas a una de comunista. L’independentisme no es pot observar al marge d’aquest context.

Però si els comportaments insurreccionals dels catalans no serveixen per a guiar-nos en l’actualitat, en canvi, es manifesten actualitzats, tant en determinació com en resistència, el Primer d’Octubre del 2017. Els seus límits rauen en la virtut prèvia: una radicalitat democràtica que, èticament, l’impedeix d’anar enllà de les formes. L’independentisme no sap simular i dissimular –fer política– per crear un poder propi. Això dóna peu a les posicions dels que usen el ‘sentit comú’ (‘hi ha el que hi ha’, ‘no hi ha més cera que la que crema’, ‘són raons objectives’, etcètera) per fer-nos internalitzar una renúncia a la protesta directa, una renúncia imposada històricament a les classes populars per unes classes dirigents que han recolzat sempre en l’autoritat de l’estat –directament o indirecta, amb ple suport o mirant cap a una altra banda, disgregant-se i reunint-se entorn del vencedor– per barrar el pas a les tendències populars de lluita directa i d’objectius contundents contra el poder. Però, si s’hagués aplicat aquest ‘sentit comú’ dels tebis, no hi hauria hagut resistència antifranquista, ni maquis urbà, ni moviment obrer, ni independentisme de combat, ni, en el límit, Primer d’Octubre que valgui: les ‘relacions de força’, com diuen els pedants, no ens haguessin estat mai favorables. Així, doncs, l’honestedat intel·lectual dels analistes i acadèmics que usen el ‘sentit comú’ com a ciment ideològic de la renúncia a les formes de lluita adients a cada moment, hauria d’implicar que no convertissin en un deus ex machina la pretesa objectivitat de les xifres, els percentatges i les enquestes per justificar la raó secular que ha volgut ofegar la capacitat del poble per alçar-se contra la injustícia i l’opressió; hauran d’admetre, doncs, aquests analistes, que cal deixar les portes obertes a noves pràctiques de masses, no utilitzades fins ara, per assolir les finalitats alliberadores que traginen –i que un fil roig ben subtil les lliga al passat.

Durant el franquisme, hi va haver una certa divisió tàctica de la resistència entre classes mitjanes i classes treballadores, que va crear uns vasos comunicants entre lluita nacional i lluita social: la vaga dels tramvies de 1951 en seria un primer exemple. Entretant, mentre les classes mitjanes organitzaven el boicot a La Vanguardia i els fets del Palau (1959-1960), els primers brots del moviment obrer al Tèxtil i al Metall (1956-1958) posaven les bases del sindicalisme clandestí que, anys endavant, compaginaria l’ocupació dels càrrecs sindicals amb la radicalitat anticapitalista dels que no acceptaven participar en estructures del règim. A tall d’exemple, fixem-nos en el paper de l’església catalana jeràrquica i de base: a les seves parròquies es funden Comissions Obreres, als seus centres d’ensenyament per a treballadors es formen líders sindicals, JOC i HOAC són molt actives en la lluita obrera, els moviments confessionals de base s’estenen per tot el país, a Montserrat comença, amb Escarré, la separació entre església catalana i franquisme i el 1970 hi té lloc l’assemblea d’intel·lectuals, germen de l’Assemblea de Catalunya. Són innombrables els organismes unitaris de l’oposició catalanista al règim: Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, Comitè Onze de Setembre, Comissió Catalana pro Amnistia, Comissió de Solidaritat, Comitè de Coordinació Universitària, Taula Rodona (on per primera vegada seuran els comunistes del PSUC), Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, fins a arribar a l’Assemblea de Catalunya, que abastarà la retícula social i nacional present en la realitat del país… Tot plegat, en condicions de clandestinitat, fet que permetia una fluida combinació de lluites en la legalitat i en contra d’aquesta legalitat, o sigui, muntar dos cavalls sense caure a terra amb l’intent.

Arribada la legalitat transfranquista, o joancarlista, les eleccions generals de 1977 i les autonòmiques de 1980 van trencar els vasos comunicants de la lluita des de baix, tal com la representava l’Assemblea de Catalunya, i els va substituir una aliança per dalt entre els partits que col·laboraven a donar estabilitat al nou règim. Però la desconfiança, el joc de curta durada i la dependència d’altres partits de l’estat van impedir formar el 1980, per exemple, un govern de concentració nacional, amb què tota la lluita unitària covada durant els últims vint anys se’n va anar en orris: d’aquesta manera, també es trencava una línia de solidaritat i aliança des de baix entre classes mitjanes i classes treballadores, que va crear el miratge que les primeres podien crear, per si soles, un poder nacional que van acabar confonent amb la idea que tenien de si mateixes com a classe potencialment dirigent. En efecte: com que la classe obrera només pensava en termes sindicals i la classe ex-dirigent franquista només procurava no anar a la presó, uns espavilats representants de les classes mitjanes conscienciades, que incloïen els quadres dirigents de CDC, ERC, PSC i PSUC, van aconseguir el poder autonòmic, via electoral, i es van proclamar mitjancers de Catalunya amb Espanya: així començava el ‘primer diàleg’. La ‘nova legalitat’ constitucional va pretendre desterrar qualsevol lluita produïda fora dels seus marges i va criminalitzar tant el moviment obrer autònom i anticapitalista, que denunciava els sindicats reformistes des de mitjan anys setanta, com l’independentisme de combat, que era capaç de crear organismes propis d’atac (Comitè català contra la constitució espanyola) i d’autodefensa (Comitès de solidaritat amb els patriotes catalans), per la qual cosa seria durament perseguit des del cop d’estat del 23-F (lluita contra la LOAPA) fins a arribar a les detencions i tortures dels Jocs Olímpics de 1992.

Definitivament, la nova classe política catalana oblidava d’on venia, desprestigiava tot allò que no hi cabia en els rengles de la constitució espanyola (i de l’estatut, que n’era emanació), i feia seves les pràctiques seculars de submissió de les classes dirigents catalanes a l’ordre formal instaurat, de grat o per força, per l’estat espanyol liberal o autoritari, civil o militar. Aquesta posició implicava una renúncia a formes de lluita innovadores, sorgides de les contradiccions al si de la societat autonòmica, i entre aquesta societat i l’estat centralista, una renúncia que arriba fins avui en forma d’ideologia pretesament pacifista, però que, en el fons, és usada en termes derrotistes pels que només tenen com a estratègia del moviment que Espanya els atorgui la mercè del ‘diàleg’ i, de rebot, l’amnistia per delictes no comesos. De fet, en les condicions de la repressió ferotge de l’estat que patim, si les entitats independentistes (ANC, Òmnium) –un cop esgotades manifestacions pacífiques i desfilades– no han pogut anar més enllà en noves formes de lluita, és perquè encara depenen, ideològicament, de les restriccions imposades pel marc mental de quaranta anys d’autonomisme, d’oasi català, i de repartiment de poder sociovergent. En aquest sentit, s’ha oblidat la memòria històrica de la lluita antifranquista, que sabia combinar la utilització dels cauces legales amb el treball silenciós de la clandestinitat: fet i fet, la pèrdua de l’aliança entre classes mitjanes i classes treballadores, en aquell moment clau de la reorganització de l’estat espanyol, impedeix, ara i aquí, que l’independentisme superi els percentatges de vot que farien les delícies dels promotors de referèndums segons l’estat d’ànim de la burocràcia repressora madrilenya. Mentrestant, les entitats no poden restar tancades en les lluites de poder internes ni esdevenir grups de pressió electoral de portes enfora, no poden limitar-se a organitzar manifestacions ni a oferir serveis assistencials: en temps de repressió i desorganització dels espais on s’han d’aplegar transformació social i llibertat nacional, les ‘lluites compartides’ demanen un altre nivell de preparació, basat plausiblement en lemes com astúcia, silenci i, si cal, exili interior per a furtar a l’enemic el coneixement de la realitat que es covi fora de la seva vigilància. I, sobretot, cal restar atents i respectuosos amb les formes de lluita autònomes que sorgeixen en aquells espais, que no ens torni a passar com amb el Tsunami, els CDR, Urquinaona o la Meridiana, a saber, que cap partit, entitat, capitost o veu anònima ens digui com ens hem de moure, quan toca de fer-ho, on hem d’anar a parar, i en quin moment hem d’aturar-nos, perquè ells puguin col·locar al capdavant una nova onada d’espavilats a la recerca del ‘segon diàleg’ amb l’estat: que no ho facin, vull dir, negant la capacitat dels mateixos moviments per a prendre les decisions que demani cada circumstància segons aquelles ‘relacions de força’ que, per als partidaris del ‘sentit comú’, només haurien de servir per convèncer-nos que no hi tenim res a pelar. Perquè les relacions de força, estimats, no són dades objectives, disposades en una vitrina per ser examinades amb lupa per forenses experts, sinó que són creades per la lluita entre oposats, i solen decantar-se pels que hi posen més coratge, determinació i paciència.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.