Sense gaires més pretensions més enllà de fer riure, que no és poca cosa, aquests dies es pot veure el Teatre Condal de Barcelona el vodevil Una idea genial. Una comèdia esbojarrada, plena de portes, d’entrades i de sortides, i d’escenes caòtiques, que asseguren el riure a tots els espectadors. Això que de fora podria semblar molt fàcil, dins és tot al contrari, perquè és d’aquelles obres que requereixen molta tècnica i concentració. És un rellotge perfecte.

Parlem de tot plegat amb un dels seus protagonistes, l’actor Lluís Villanueva, que ens explica el seu compromís amb la comèdia i el fet de fer riure. “Fa molts anys que intento fer només comèdies. Perquè la meva aposta personal de carrera és la comèdia. És molt difícil fer-la bé.”

—Quina bogeria, no?
—Benvinguts al vodevil! [Riu]. És un gènere infernal, sí, sí. És molt gustós de fer, però és molt…

—És gustós de fer? El meu dubte era si no paràveu bojos allà dins.
—És una bogeria aprendre-te’l. Perquè és tot el text, i hi has de sumar velocitat, ritme i va al segon. És un gènere que demana ser eficaç i ser molt mil·limètric. És un rellotge. Hi ha gèneres en què tens un marge per a entrar i sortir, per a dir i no dir… Aquí no, és mecànic. Això es diu així, i després has de posar-hi la gràcia i la intenció. Has d’estar molt concentrat tota l’estona. Té alguna cosa d’esportiu. La pilota va i ve. I això fa que sigui molt cansat. Però quan funciona, els dies que funciona bé, dóna molt de plaer.

—En el vostre cas, la dificultat augmenta perquè feu tres personatges.
—Sí, és molt més difícil aprendre el paper. Has d’aprendre dues funcions, la del davant i la del darrere.

—De fet, veient l’obra vaig pensar en Pel davant i pel darrere…
—Hi recorda. Jo vaig fer Pel davant i pel darrere. Ho vaig fer dues-centes vegades, la tinc molt clara. I fent aquesta funció, pensava, m’està passant el que els passa als actors de Pel davant i pel darrere. Coses com sortir abans d’hora, no recordar per on entres, confondre personatges… Quan la muntàvem, em passaven aquestes coses. Evidentment, un cop ets dalt l’escenari, te l’has d’aprendre. No pots ser-hi sense saber-te-la. Però en aquestes obres poden passar alguns accidents, com ara que et saltis una escena, que entris amb el vestuari equivocat. T’has de saber molt tot el que passa, perquè, si no, pots caure en la mateixa paròdia del gènere. És a dir, que el gènere se’t menja. És de les obres que has d’estudiar més.

—És curiós, perquè com a espectador és una obra en què, bàsicament, rius, no hi ha una gran reflexió…
—En realitat, no n’hi ha cap, de reflexió. [Riu.]

—És veritat. Però sí que tens la sensació que, si només rius, ha de ser una cosa fàcil, però en realitat, pel que expliqueu, és al contrari…
—Aquest vodevil l’ha escrit Sébastien Castro. És un actor francès que s’ha posat a escriure fa poc. Ja ha escrit tres obres. Bàsicament, són vodevil, perquè ell és molt fan d’aquest gènere, en sap molt. N’ha fet molts i ara se’ls escriu a mida. L’única cosa és que, en lloc de fer grans vodevils de vuit personatges, deu o quinze, forma part de la indústria i és realista. Si jo ara vinc a Focus i els dic que tinc un vodevil de quinze personatges, em diran que és molt divertit però que no saben com pagar-ho. Per això, ell fa aquest amb només quatre actors. Més personatges, però només quatre actors. I tot això ho explico perquè Castro és algú que coneix el teatre des de dins, i en les seves obres això es nota molt. Tot està molt ben construït i, de fet, recuperant el que tu deies, quan algú li pregunta per què escriu, ell ho té clar: per fer riure. No hi ha missatge. Sí que parla d’una parella que té la crisi dels set anys. Aquesta és l’excusa. És veritat que ell és parisenc, i allà fan molts vodevils. I allà tenen claríssim que hi ha un teatre elevat, per a pensar, però que també hi ha d’haver comèdies, de la més intel·lectual a la més lleugera, que senzillament hi són per a riure. Una cartellera sana ha de tenir tot. Les comèdies, que només pretenen que passis una bona estona, són les que fan públic. Són molt importants.

—En quin sentit?
—És important que el públic, quan surti del teatre, digui: “M’ho he passat molt bé.” Jo recordo que, amb dinou anys, vaig anar a veure Pel davant, i pel darrere i vaig sortir-ne feliç, pensant que no havia rigut mai tant. Ells van aconseguir un nou espectador. Vaig sortir-ne encantat. I després d’aquí, a mesura que et vas formant, ja pots anar a veure coses més elevades, més intel·lectuals, més de discurs, més punyents… Històries que t’ho posen més difícil, que et facin fer preguntes i pensar. Però, en aquest cas, es tracta de venir i riure. La nostra responsabilitat és que tu riguis.

—Dèieu que a l’estat francès això es valora, aquí no es valoren prou les comèdies? Sembla que no es puguin guanyar premis amb la comèdia, per exemple…
—Cert, sembla complicat. A França les guanyen perquè estan separats. Aquesta comèdia té un Molière a la millor comèdia de l’any. És clar, si no hi hagués aquest premi, no sé si tindria el Molière a la millor peça de l’any. Ho dubto molt. Però tenen la possibilitat de guanyar el Molière a la millor comèdia de l’any, igual que l’actriu que feia de veïna va guanyar el Molière a la millor actriu secundària de l’any de comèdia. Aquí és molt difícil, perquè està barrejat.

—Però creieu que en uns altres països està més valorada?
—No ho sé. És una pregunta complicada. Socialment, valorem les comèdies. Hi ha un tipus de públic que les valora molt, que les adora. Hi ha un espectador format de comèdia. I després, hi ha un espectador d’ampli espectre que l’única cosa que deu demanar, quan ve a veure’ns, és riure molt. I si això passa, jo ja sóc feliç, perquè és per això que ho faig. Adoro la comèdia perquè adoro fer riure la gent. Crec, profundament, en el gènere, i per això fa molts anys que intento fer només comèdies. Perquè la meva aposta personal de carrera és la comèdia. És molt difícil fer-la bé. És complicat aplegar un grapat de persones que s’entenguin en els codis que volen portar a terme. O des de direcció és molt complicat unificar criteris per donar un producte coherent, ja que l’un ve d’aquí i l’altre ve d’allà. És curiós, perquè hi ha dies que funciona com una màquina súper ben engreixada i dies que costa més, perquè som persones humanes.

—I també perquè els espectadors són diferents…
—Sí, els riures canvien. Hi ha dies que és una festa meravellosa, en canvi, hi ha dies que penses: “Ostres, avui costa.” Tot i que és veritat que les comèdies tenen una cosa fantàstica, que és que hi ha uns gags infal·libles. Això és molt divertit de veure: hi ha uns gags que, encara que hi hagi el públic més mort, funcionen. I això és mèrit de l’autor, i en aquest cas, de l’adaptació, que funciona tan bé. I, naturalment, també dels actors que ho defensem. Hi ha alguna cosa des de l’estructura i l’escriptura que és infal·lible.

—I no us passa que us sorprenen? Que quan assageu penseu que riuran en un moment i, després, quan sou a l’escenari, els espectadors riuen en un altre moment?
—Absolutament, hi ha uns gags que veus que sí, que funcionaran, sobretot els de situació, perquè hi ha situacions divertides. Hi ha una situació que tu ja reconeixes que farà riure. Però, més tard, hi ha alguns gags de text que a nosaltres ens feien pixar a la sala d’assaig. I portats dalts l’escenari, alguns no fan gràcia. O sigui, era una cosa nostra, endogàmica, dels quatre actors. I al revés, gags que de cop el públic riu i no ho havíeu previst. De cop, comencen a riure cada dia en aquell punt… Però, és clar, nosaltres no som fora per veure-ho com els espectadors. I des de dins només pots celebrar-ho, el públic mana. Si això fa riure cada dia, contents.

—Com és de necessari, riure en moments tan complicats com els que vivim ara mundialment? Noteu que la gent té ganes de riure?
—Aquest és el comentari general aquests dies. El comentari del públic, de gent que no coneixem, quan sortim del teatre, és aquest, necessitem riure. Tenim tots els mecanismes per a ser feliços, tenim mitjans socials i laborals més o menys dignes. Hem lluitat per mil coses, i sembla que les anem assolint. Sempre amb matisos, eh? Però, de sobte, veus que hi ha gent que s’entesta a fer que això no funcioni o a fer diners a còpia de morts. Bàsicament, és això, hi ha gent que fa diners a còpia de destruir coses, i així després les poden reconstruir. Això és horrorós. I tots plegats tenim la capacitat d’entendre-ho i veure-ho. I així anem… Convivint amb gent que ens vol destrossar la vida. Ara aquest pensament està instaurat socialment, tot plegat fa que sembli que fins i tot ens sap greu divertir-nos. Tens la sensació que hauríem d’estar una mica tots de dol. I llavors, quan ens divertim, ens adonem que realment necessitàvem riure. És terrible, que hàgim arribat a aquest punt. Hauríem de riure cada dia, però, ara mateix, amb tot el panorama, és molt complicat.

—Passen coses tan fortes… Surt Trump dient que eliminarà una civilització i tot continua com si res… Costa riure!
—Sí, però hi ha una cosa fantàstica en el riure: és ancestral. Si Molière pogués veure aquesta comèdia, li fliparien les llums, però a part d’això, entendria el codi, veuria que és teatre, que és allò que ell feia. Amb l’única cosa que fliparia és amb el llenguatge i les coses tècniques, que no entendria. I sobretot amb el ritme, perquè la comèdia s’ha anat accelerant  amb els anys. És un fenomen molt curiós.

—Tot s’ha accelerat en aquesta vida, oi?
—Sí, tot, la comèdia també. Tu mires els germans Marx, Chaplin, i són meravellosos, però fas “va, que ja ho he entès”. Perquè l’espectador s’ha fet molt de pressa, els nostres caps van a mil. Això obliga que les comèdies també siguin més ràpides, perquè estem tan habituats a rebre informació constant, que per sorprendre necessitem molta rapidesa.

—Creieu que aquests darrers anys els espectadors han canviat?
—No ho sé, jo vaig conèixer la comèdia a fons fent Plats bruts. Allà eren molts gamberros i la majoria dels gags de la sèrie ara no passarien el tamís del correcte i incorrecte. És normal. Allà recordo que fumàvem i dèiem paraulotes i rènecs. Ara seria inviable. En aquest aspecte, tot ha canviat molt.

—L’humor ha canviat?
—Sí, tot és més primmirat, s’ha d’afinar molt més. Per exemple, en aquest vodevil és tan genèric del que es tracta… És contracto algú que em destrossa la vida, és tant de pallassos, tan bàsic. És tan universal, el que ha escrit, que funciona molt.

—Fa dos anys, en una entrevista que us vaig fer, afirmàveu: “Em dedico al teatre i moltes vegades penso, encara existeix això.” Dos anys després, encara existeix…
—Sí, sí, és fort, eh? I mentre més IA tinguem, el teatre encara serà més especial. Veiem coses al mòbil que fa dos anys eren impensables. Però la gràcia del teatre és que aquí ho veus en directe. Llarga vida al teatre, que ens permet estar presents.

—Jo sempre dic que agraeixo anar al teatre i desconnectar el mòbil. Tinc l’excusa per a no mirar-lo.
—No tothom el desconnecta, eh?

—Sí, sempre en sona algun…
—El teatre té una cosa molt pueril, que és que jo m’aprenc una història i tu véns i fas veure que te la creus. Hi ha un pacte molt bàsic, entre els actors i els espectadors, per a construir una història. És màgic, quan de cop l’espectador s’oblida d’aquest pacte que hem fet i entra en la història, i es diverteix, s’emociona o s’entristeix. És a dir, quan de cop sent, és meravellós. I en aquest cas, tot plegat passa en directe. Digues-me un altre lloc on pugui passar. No existeix… És fort, però quan ets al teatre desapareix el temps i l’espai. Realment, és màgic. I per això em fascina que, malgrat que tinguem tantes i tantes coses, encara existeixi el teatre.

—I queden molts anys de teatre?
—Sí, tot i que els pròxims anys hi entrarà la tecnologia de manera brutal.

—Què voleu dir?
—Estic convençut que d’aquí a uns anys els actors interactuaran amb hologrames. I els decorats seran hologràfics i és possible que t’hagis de posar unes ulleres. De fet, ja passa. L’altre dia, per internet, vaig veure una persecució d’un cotxe de policia i una moto, en un escenari. La pantalla produïa un efecte de velocitats i llavors semblava que el motorista agafés una velocitat enorme tot i que en realitat estava parat. Ja comencem a veure efectes especials en el teatre que déu-n’hi-do.

—I això és perdre la màgia o guanyar-ne?
—Mira… Aquest estiu vaig anar a veure Back to the future a Londres i no revelaré què passa per no aixafar l’efecte a ningú, però fan algunes coses, mecanotècniques, que faig flipar. I és mecànica, encara, no parlo d’efectes especials, però fan coses molt sorprenents.

—Ara em venia el cap Vània, l’obra que va fer fa poc Joel Joan al Teatre Romea… I era al contrari, ell tot sol fent tots els personatges i sense escenografia, gairebé. I això també és meravellós, perquè l’espectador s’ho imagina tot.
—Sí, això és molt interessant, quan t’obliguen a imaginar-te la resta, perquè és el mecanisme que passa quan llegeixes. Tu llegeixes i veus la pel·lícula, tu no veus lletres, tu vas imaginant la teva pel·lícula. I en el cas del que feia en Joel Joan, és fantàstic, precisament, perquè era tan simple, i tota l’estona veies pràcticament el mateix mobiliari, que comences a imaginar-te tota la resta els personatges, per on entren, per on van. Veus que els personatges se’n van. És tan simple que podria ser tremendament avorrit. I, en canvi, no, perquè està molt ben adreçat, molt ben dirigit i en Joel és capaç de fer-ho, i al cap d’una estona d’aquesta senzillesa entres en aquest joc i comences tu, com a espectador, a crear.

—Ell em deia que no sortia a compte el que li pagaven per estudiar-se tants personatges.
—[Riu] Sí, de vegades passa això… El sistema és el que és. Ja ho dèiem al principi, per què cada vegada hi ha menys actors dalt els escenaris en cada obra? Un vodevil amb vuit persones seria molt més divertit, però els sistemes de producció ja no ho permeten, però ni aquí, ni a París.