Fa més de trenta anys que els Pets reparteixen pels escenaris ‘píndoles de felicitat’, en paraules del seu vocalista, Lluís Gavaldà. Trenta anys en què el rock agrícola que es contraposava a la música de la capital ha caminat cap a un pop intimista, madur i amb un punt melancòlic. Trenta anys durant els quals el trio de Constantí no són els únics que s’han fet grans. També ha crescut el públic, que ha tingut fills i els ha criat amb les seves cançons.

Cinc anys després de definir amb L’àrea petita aquella zona on cal jugar-se-la i es decideix la glòria i el fracàs, avui surt a la venda Som, el dotzè àlbum dels Pets. Lluís Gavaldà dedica aquesta setmana a atendre les peticions de la premsa, però ho fa tot sol, sense Joan Reig ni Falin Cáceres. ‘Xerro tant que al final se m’enfaden i no vénen perquè diuen que no els deixo parlar. Després de tants anys aguantant-me, diuen, vés-hi tu que al final només xerraràs tu.’

El 2015 vau fer trenta anys i continueu traient discs. Sembla que us hàgiu proposat d’atrapar els Rolling Stones.
—No ho havia pensat així, però ara que ho dieu… La durada d’un grup no depèn tant de la voluntat del grup com de la del públic. Mentre el públic et faci companyia, és força lògic que vulguis continuar, perquè crec que és la feina més bonica del món.

I els Pets com esteu?
—Jo he tingut dies més bons, però trobo que prou bé. Encara tenim moltes ganes de fer música i d’explicar coses. Tenim la mateixa fascinació per aquesta feina tan curiosa d’intentar donar píndoles de felicitat a la gent. Tenim problemes de pròstata i d’incontinència urinària a la nit, però a part d’això, trobo que estem prou bé.

Amb trenta anys als escenaris, heu vist com el públic també creixia i anaven passant generacions. Quina franja d’edat us entén més?
—Diria que els Pets és un grup força intergeneracional. Potser el segment de població més jove ara s’enfoca cap a una altra mena de música, però és llei de vida. No ens podem queixar, tenim gent que ens ha seguit des del principi, gent que es va apuntar amb el ‘Bon dia’, d’altres que s’han apuntat des de ‘Pau’… Hi ha molt relleu de pares a fills, es passen els discs i els escolten junts al cotxe. És una franja d’edat molt àmplia. Potser el gruix té més de vint-i-cinc anys, però hi ha de tot.

Per celebrar la trentena, vau fer la ronda Els Pets trespuntzero. A banda, què heu fet aquests últims cinc anys des que vau publicar L’àrea petita?
—Jo m’he dedicat bàsicament al programa de ràdio ‘El celobert’ d’iCat i a treballar en un projecte que fa molts anys que teníem al cap: un programa de música a TV3. Una de les mancances de la televisió pública és que posa molt poca música. Fa gairebé tres anys que hi treballem i ara som a punt de fer l’últim capítol. Si tot va bé, començarà a emetre’s al gener. Amb aquestes dues coses he estat bastant ocupat, fer un programa diari d’una hora és força feina. La faig a gust perquè és el programa de la meva vida i m’encanta compartir cançons, però és bastant absorbent. A banda, en Joan té uns quants projectes paral·lels. Ha fet un disc en solitari, té un grup de surf, fa actuacions tot sol, duets, quartets… I el Falin treballa a la seva empresa. Crec que, amb els anys que fa que hi és, deu ser-ne el puto amo, ja. Per bé o per mal, tenim activitats extracurriculars que ens ajuden a arribar a final de mes. La feina de músic és molt precària. Tot i fer tants anys que ens arrosseguem pels llocs, a vegades costa arribar a final de mes.

El nou disc l’heu gestat a poc a poc durant aquests cinc anys o hi va haver un moment que vau decidir que ja tocava fer-lo?
—Jo no em passo els dies fent cançons a casa. Fem el disc quan toca fer-lo. Ens posem una data límit i quan s’acosta ja veiem que toca posar-nos a treballar. I llavors, quan ens hi posem, ens hi posem. Amb un parell de mesos, si la cosa va bé, puc tenir prou cançons per portar-les al local d’assaig i treballar-les entre tots.

El disc l’ha dirigit Joan Pons, el petit de ca lEril. Quina empremta hi ha deixat?
—Crec que es nota molt. Els Pets som un grup molt rebregable, ens agrada que ens remenin i ens treguin de la zona de confort. En Joan Pons ens ha donat un vestit molt contemporani, pel que fa al so, i al mateix temps molt clàssic. Ha despullat les cançons i les ha fetes molt austeres pel que fa a la instrumentació. Curtes, sense farciment i anant al pinyol de la cançó. Ens ha fet cantar i tocar d’una manera diferent, jo n’he après.

Us ha portat cap al so del petit de ca lEril?
—Si busques en Joan, has de ser conscient que la teva sonoritat anirà cap al seu univers. Crec que ell també s’ha adaptat a la nostra manera de fer cançons. Teníem molt clar que volíem intercanviar maneres d’entendre la música, però per altra banda, tampoc no estàvem tan allunyats. En Joan és un cantautor pop, sobretot amb la seva última producció [El Triangle], que crec que és un disc de pop excel·lent. És molt fàcil treballar amb ell. Quan comences a fer un disc amb un productor nou és un meló per obrir, però amb en Joan des del primer dia vam veure que la cosa aniria bé. T’acompanya, no és intrusiu. T’indica el camí però et dóna molta llibertat per a arribar-hi.

Com veieu els altres grups de pop nacionals? Són bons hereus?
—Els veig amb moltíssima activitat. Bons hereus i fins i tot millors que els padrins. Crec que hi ha un ventall estilístic que no hi era, quan vam començar.

Vosaltres també heu evolucionat.
—Sí, és una qüestió d’higiene musical. Si no evoluciones, acabes fent el mateix disc que vas fer tres anys abans. I en el fons, per molt que vulguis evolucionar, la persona que fa les cançons és la mateixa. Sempre sonaràs als Pets, no s’ha de tenir por de trencar i experimentar. Al cap i a la fi, els tics compositius sempre són els mateixos. Quan porto una cançó, a vegades em penso que he fet una cosa revolucionària i la gent em diu ‘sona molt als Pets’. Per tant, millor que com a mínim vingui algú que t’ho vesteixi una mica diferent.

En aquest disc no heu deixat cantar en Joan Reig.
—No, està castigat. Fa discs en solitari i passa això… [riu] Va ser ell qui va insistir a no cantar, eh? Per a aquest disc em va dir que preferia que el cantant cantés i ell, fer la seva feina de bateria. I no li va costar gaire convèncer-me. Hi vaig estar absolutament d’acord.

Em sembla que la cançó que més m’ha colpit és Corvus. La imatge del corb que feu servir al títol és molt evocadora.
—Crec que és la millor cançó que ha fet en Joan en tota la seva trajectòria. Tinc la sensació que és la cançó que rumia des que vam començar. Quan la vaig escoltar per primera vegada em va emocionar. Parla de la pederàstia, dels abusos a menors en els quals, malauradament, el perpetrador no acostuma a ser una persona aliena, sinó que és molt propera al seu univers. En aquest cas, és un capellà i és potser això que ho fa més pervers. La persona que t’ha de guiar moralment és la que et destrossa com a nen. Toca una temàtica que, tot i ser polèmica, és molt propera a tota una generació de gent que vivíem a Constantí i vam viure aquest cas molt de prop. Que encara sigui vigent i que ningú no vulgui solucionar-ho de veritat –si més no, els responsables amaguen el cap sota l’ala– encara la fa més punyent. És la cançó que més em commou, a mi.

I en canvi, la que m’ha impactat més, per la sonoritat diferent, és la de ‘Llavis nous’. Dos minuts escassos de pura guitarra.
—És un vessant més rocker. Molta gent pensa que és d’en Joan i diu ‘aquesta l’has feta tu!?’. És un homenatge al glam rock, la música que vam escoltar quan teníem dotze o tretze anys i ens va marcar moltíssim. Sweet, Bowie, T. Rex, i també té un punt Black Kiss, crec. Molt de rock americà. Ens agradava que trenqués la dinàmica de la resta del disc. Et deixa respirar una mica i et fa somriure. He de dir que la lletra no és una apologia de la cirurgia plàstica, sinó que és un cant a renovar el teu discurs. A buscar uns llavis nous per poder dir les coses d’una altra manera.

M’ha semblat un disc més melangiós que els altres. Hi esteu d’acord?
—Totalment. Té un pòsit de melangia molt adulta. Crec que les lletres d’aquest disc reflecteixen bastant bé l’edat que tenim i el bagatge que portem a sobre. Hi ha amors d’infantesa retrobats, malalties, reflexions sobre què farem quan siguem vellets, sales d’espera de psiquiatres i molta reflexió sobre l’amor romàntic i quina durada té.

La majoria de les cançons ens expliquen fragments de la vida quotidiana, però veig que no heu pogut resistir-vos a fer-ne alguna de més política. El moment actual s’ho valia, oi?
—Era una mica difícil que no aflorés la situació política del país, si vols ser mínimament honest. I més en el meu cas, que visc a Anglaterra i des de fora es viu d’una altra manera. Per mi, el primer d’octubre va ser un dia molt dur, em vaig sentir impotent. Era lluny dels meus i vaig veure imatges d’amics meus agredits, familiars espantats i també gent il·lusionada. El mòbil treia fum aquell dia, la gent m’enviava imatges que m’esborronaven i em posaven la pell de gallina. Aquesta voluntat tan ferma i tossuda de sobreposar-se a tots els entrebancs i acabar fent el referèndum que la gent deia que no faríem. Nosaltres no hem amagat mai la nostra ideologia. Potser ara és una mica menys explícit que abans, però sempre hi ha hagut cançons que han tocat qüestions socials. En aquest disc hi ha ‘L’exèrcit que vindrà’, que potser és la més clarament reivindicativa, però també hi ha una cançó que es diu ‘Prendre mal’, on de manera més subtil es posa en la pell d’un membre dels cossos de seguretat de l’estat que es passa la vida reprimint, torturant i estomacant iaies i peluts. Mostra com viu la seva quotidianitat, et posa a la seva pell, com arriba a casa, com si vingués d’una feina normal, fa un petó a la dona, posa el nen al llit, renta els plats… Sabeu què passa? És molt complicat fer una cançó amb contingut social sense caure en els llocs comuns i els tòpics, que no soni gaire mastegada.

Quin és l’exèrcit que vindrà?
—El que no existirà. L’exèrcit que vindrà quan no ens calgui cap exèrcit és la gent. La gent del nostre país que surt al carrer sense cares tapades ni porres. No en tinc cap dubte. De fet, d’aquí també ve el títol del disc, és un crit de reivindicació col·lectiva. La força del nostre territori rau en una voluntat comuna. Interrelacionar-nos i adonar-nos el poder que tenim quan som, quan anem tots a una.

I ara anem tots a una?
—Depèn. Si parlem de la classe política, evidentment no anem pas tots a una. Si parlem de la gent, crec que sí. El dia 1 d’octubre hi va haver un abans i un després, un trencament definitiu amb un estat que ni ens entén ni ens vol entendre. Un estat que ens maltracta com un territori conquerit. En el fons, aquest matrimoni d’Espanya i Catalunya és com una parella on un d’ells maltracta l’altre. El llenguatge que fa anar Espanya amb Catalunya m’hi recorda molt, el ‘m’obligareu a fer coses que no vull fer’ em sona a ‘quan et pego em fa més mal a mi que a tu’. Aquest llenguatge de la deslleialtat. La paraula ‘deslleial’ em sulfura molt. Com quan la dona diu ‘et deixo’ i el marit diu ‘m’has ferit, ets deslleial amb mi’. Una lleialtat no es pot basar en la submissió de més d’una de les dues parts.

De moment, tan sols heu anunciat sis concerts per a presentar el nou disc. Serà una ronda breu o teniu cartes guardades?
—Tenim cartes guardades, però no volem fer gaires concerts. Volem que siguin molt espaiats, de manera que cadascun sigui un esdeveniment. També per a donar més valor al concert dels Pets. Volem trencar la inèrcia que els Pets és el grup que toca a tot arreu. Si no els veig aquí, els veuré allà. Volem autocensurar-nos en aquest aspecte. Però farem una ronda llarga. Aquest primer any farem més festivals i zones tancades amb aforament gran. I el segon any ja ampliarem el ventall.

Ara per ara, s’han acabat les festes majors?
—Ens encanten les festes majors, però tenim certa necessitat de donar valor a un concert de música. Quan ofereixes una cosa de franc, massa sovint acabes menystenint allò que fas. Hi ha molta gent que pensa que la música ha de ser sempre de franc, tant el disc com el concert. Hem de reivindicar que la nostra feina té un preu.

Molts músics regalen els discs a internet, vosaltres no ho heu fet mai.
—És més per supervivència econòmica que no pas per filosofia. Molts artistes d’ara, com que són fills del segle XXI, són autosuficients. Es fan el disc tots sols amb els seus mitjans, i molt ben fets. Nosaltres no ho sabem fer, hem d’anar a un estudi, ens hi hem de passar un mes, ens cal un productor… Són unes despeses. Ja no pretens guanyar-te la vida amb un disc, només aspires a recuperar la inversió. Regalant la música no ho aconseguiràs mai. I a banda, crec que no és bo. És això que dèiem, no dónes valor a la feina que fas.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb