Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Lluís Corominas no es pot creure que pugui arribar a ser inhabilitat del càrrec de vice-president del Parlament de Catalunya per haver permès un debat polític. Com a advocat que és, ho troba inversemblant. Però d’entrada avui ha d’anar a declarar al TSJC en la fase d’instrucció de la causa oberta contra ell i contra els altres membres sobiranistes de la mesa, a més de la presidenta, Carme Forcadell. En aquesta entrevista explica com veu el camí cap a la desobediència i la unilateralitat i reflexiona sobre la salut política de la seva formació, el PDECat.

Si us inhabiliten, què fareu?
—No preveiem aquesta possibilitat.

Malgrat els precedents de condemnes d’inhabilitació que hem vist?
—Sí, però és que en aquests altres casos tampoc no hi havia d’haver hagut condemna. Tenim un afegit, que som legislatiu, i jurídicament això implica una defensa superior a la de l’executiu.

Per què?
—Per la ingerència que implica per part dels poders de l’estat d’intentar condicionar la voluntat dels representants del poble de Catalunya… A mi, que tinc formació jurídica i sóc advocat, em sembla impossible que pugui acabar inhabilitat per haver exercit les meves funcions parlamentàries i fer en cada moment allò que determina el reglament del parlament. Durant aquests mesos, s’ha obert el debat sobre què faríem, si desobeiríem. Però els dificultarem molt que ens puguin inhabilitar, i no ho preveig. Evidenciarem que al Parlament de Catalunya no pot ser jutjat. És inversemblant que el Parlament de Catalunya es quedi sense mesa i pugui ser sotmès perquè un executiu, com el govern espanyol, hagi posat un incident d’execució.

—’Hi haurà un moment que haurem de desobeir el TC’, deia Nuet.
—És cert que tenim un compromís de votar. L’oferiment que fem és votar d’una vegada i que sigui vinculant. Més que dir que desobeirem i que farem una via unilateral, diem que tenim aquest compromís i el portarem fins al final; deixeu-nos saber llegir la realitat en cada moment i prendre la decisió més adequada en cada moment. Perquè fer una declaració genèrica de desobediència ara mateix no suma.

Heu rebut mostres de suport que no us esperàveu?
—Les delegacions que ens vénen a visitar, alguns en veu més alta i alguns altres en veu més baixa, ens diuen que se n’estranyen molt i ens demanen moltes explicacions.

Quina mena de delegacions?
—Ens visiten parlaments regionals, diputats a títol individual… Aquesta setmana hem tingut la recepció dels cònsols. No ho diran de cara enfora, perquè n’hi ha que estan molt pressionats, però tots s’estranyen de la situació. ‘Així, volien que no debatéssiu d’un determinat tema?’, ens diuen. ‘Devia ser una llei.’ No, era un debat de política general, on va poder parlar tothom. ‘I on és el problema?’ Que hi ha una sentència genèrica que diu que no fem res per continuar la primera declaració del 9-N o la comissió del procés constituent… Tothom sap que els actes parlamentaris són independents els uns dels altres. Quan ho expliques, la gent ens diu que devem tenir raó nosaltres.

Dieu que l’etapa de la por ja l’hem passada.
—Sí, perquè al començament del procés l’estat va jugar-hi, amb tot això. Hi va haver un moment que la gent que som al costat del procés vam veure que l’estat actuava amb tota la seva potència, amb el 9-N, amb el president Mas, amb Carme Forcadell… Actuant sempre al límit del que pot fer l’estat. Sobta una mica, perquè una cosa és parlar-ne teòricament i una altra és viure-ho, tocar-ho, i comprovar com hi van. Ara aquesta etapa l’hem passada. No tan sols nosaltres, sinó la gent que ens dóna suport. Els moviments que ha fet l’estat per mirar de fer por han refermat encara més la voluntat de molta gent. I, mentrestant, amb el Pacte Nacional pel Referèndum, hem pogut recuperar gent que se’ns hauria pogut quedar pel camí. Arran precisament de les amenaces de l’estat.

Fotografia: Albert Salamé.

Què fa que ja no hi hagi por?
—Veure que aquest és l’únic recurs que té l’estat per a aturar-ho. Si l’alternativa a un referèndum acordat és només l’amenaça judicial i personal que hem rebut alguns, no hi ha res més. O sigui que aquesta etapa l’hem superada amb escreix.

Aquesta por també l’han superada els funcionaris i els treballadors públics?
—En aquest estadi, encara no hi som. Ja ho veurem; encara no és el moment que hagi de passar res a funcionaris ni a ningú. No podem avançar-nos i crear la por nosaltres. Al moment en què els funcionaris i qualsevol persona puguin pensar que hi haurà unilateralitat, i que això podria tenir riscs, ja hi arribarem. Hem mirat de preveure aquest camí, perquè si l’hem de fer hem de tenir-ho tot previst. I explicar-ho quan toqui. Avançar coses que no han passat és absurd.

Però el personal de servei jurídic del parlament us ha traslladat neguit o preocupació per les conseqüències que puguin tenir accions unilaterals al parlament?
—Al principi hi podia haver la sensació que algú podria patir pel que li passés personalment. Però som al mes de maig, el referèndum és previst el mes de setembre i no ha passat res a cap dels amenaçats, i n’hi havia d’avisats…

Per això va plegar el secretari general del parlament, Pere Sol, l’estiu passat.
—En aquest cas va ser perquè havia agafat la seva responsabilitat de manera interina. I cadascú ha fet la seva feina fins ara i no hi ha hagut cap repercussió. Hem donat tranquil·litat perquè en tots els passos que s’han fet fins ara els únics que hem rebut les conseqüències hem estat els membres de la mesa i la presidenta, i per haver fet coses que pensem que s’han fet dins la legalitat vigent. No hi ha hagut afectació a ningú més. I d’aquí al moment que s’hagi de fer el referèndum no preveiem que n’hi hagi cap, si més no en el terreny parlamentari.

Si es trenca la legalitat espanyola…
—Sempre hem parlat de legitimar-nos amb les urnes, amb el referèndum, i no parlem d’imposar una legalitat sinó de legitimar-nos amb el referèndum, i després engegar una etapa de transitorietat. Això és anar d’una seguretat a una altra. No hi ha cap petició als funcionaris ni de constrenyiment ni d’obligació, sinó de respectar, igual que es fa ara, la normativa actual.

El moment de passar de seguretat a seguretat és el de trencar la legalitat vigent ara. Aquí sí que passarà alguna cosa diferent. Llavors no s’entrarà en un terreny d’inseguretat i de dubtes?
—La gent que parla de la llei de transitorietat ha passat per alt una pantalla: la d’arribar al límit de poder fer el referèndum pactat. Les forces polítiques que duen el procés endavant ja decidiran quin és aquest moment i amb quina unilateralitat estan disposats a fer-ho. La gent ens demana que ho tinguem tot previst, però els moments processals en política són molt importants. I ara, al final del procés, encara més. Hem tingut la paciència per a fer el camí, perquè fos sòlid i ens seguís tothom i ara som a quatres mesos del referèndum. Els ritmes s’han d’encertar. Perquè ens segueixi la majoria de la gent.

Veieu clar si aprovareu primer la part que regula el referèndum de la llei de transitorietat i després la resta, o tota la llei de cop?
—És debat permanentment. El full de ruta el teníem pactat i hi ha hagut canvis substancials; el referèndum no hi era i l’hi vam tornar a situar, i ha estat un encert. S’ha de saber llegir la realitat a cada moment. Hem parlat d’hipòtesis diferents i s’ha de veure quin és el millor. No volem fer un ‘big bang’, sinó fer el referèndum i guanyar-lo. Per tenir la república catalana hem de prendre les decisions d’aquests mesos vinents segons les variables que hi hagi. Sí que n’hem parlat, en continuarem parlant i algunes decisions que semblaven inamovibles fa uns mesos les podem canviar.

No acabo de veure clar quan s’hauria d’aprovar la llei de transitorietat.
—Jurídicament, fer la llei de transitorietat quan no toca seria un error. I per això som on som. Vam anunciar un índex que vam pactar els grups parlamentaris de JxSí i la CUP perquè es veiés que es treballava conjuntament i que no hi havia malfiança. Al principi d’aquesta legislatura ningú no pensava que arribaríem on som perquè no hi havia confiança entre els uns i els altres. Com cal aprovar la llei? Quan cal presentar-la? Quin contingut final tindrà? És un tema que ens hem de reservar per al moment polític que pertoqui. Si quan ofereixes un referèndum pactat poses al mateix temps la llei de transitorietat damunt la taula al parlament, quina credibilitat tens?

Quant temps més cal per a constatar que no el volen pactar?
—Ens legitimem fent-ho com ho fem. Són ells que diuen que no després de recollides de signatures multitudinàries, d’afegir-s’hi entitats, moviments socials, partits que no són partidaris de la independència… Hauria estat un error haver arribat fins aquí on som, quatre mesos abans del referèndum, només amb els qui volem la independència.

Podem entendre la llei com una declaració d’independència o com un esbós de constitució?
—Té el nom que té, és transitorietat. Imaginem que féssim un referèndum pactat: també la necessitaríem. Hi ha un període transitori en què has de regular com funciona tot jurídicament. La llei no tenia una intenció de ser provocadora per a l’estat; tenia la voluntat de donar seguretat jurídica, sobretot en l’àmbit internacional. La unilateralitat no és la primera solució, i per això tenim tanta paciència. Per això resistim fins al final. I la transitorietat jurídica vol dir donar seguretat. Si li donem aquesta utilitat, quan s’hagi d’utilitzar es veurà la virtut d’haver resistit i haver tingut paciència.

Fotografia: Albert Salamé.

Parlem del vostre partit, el PDECat. El procés de refundació no ha funcionat bé?
—Crec que funciona d’acord amb allò que esperàvem. Ara som enmig del procés. En un any, això no poden ser flors i violes, i més tenint present que nosaltres continuem governant a les principals institucions. Hi ha el desgast de qui governa fent un procés de canvi intern tan profund. S’han fet els canvis en la direcció, a escala territorial, i això conviu amb les institucions on governem i amb una situació política a Catalunya que no hem viscut mai. Estic segur que si Marta Pascal i David Bonvehí continuen amb aquesta actitud i dedicació ens en sortirem. Però som enmig del procés.

Hi ha gent dins el PDECat que no s’acaba de creure l’aposta independentista?
—És que la societat catalana és així. Hem estat sempre un partit que s’ha adreçat a tota la societat, i el nostre èxit rau en el fet que hem sabut percebre la temperatura social de cada moment. Si no, no hauríem estat majoritaris. La majoria de la societat té en aquest moment una percepció sobre el procés d’anar cap a la independència, però hi ha una part de la societat que és a mig camí i una altra part que hi és contrària. Nosaltres no ens dirigim només als convençuts, perquè el nostre electorat és molt divers. Que a casa nostra hi hagi base i dirigents que han arribat a ser independentistes pel desencantament de l’actitud de l’estat és lògic, com molta altra gent a la societat.

—És a dir, que n’hi ha que no ho veuen clar, al partit.
—És clar, tenim catorze mil militants. Hi ha gent de tot. I no passa res, són representatius de la societat catalana. Per això hi ha els llocs on es pot debatre l’estratègia de cada moment. I és lògic que dins el PDECat es prevegin totes les possibilitats. Seria estrany que nosaltres, fent política, no preveiéssim totes les possibilitats. Demano molt respecte per aquesta nova direcció. Veig que hem agafat un rumb que serà costerut i un passat que, en part, és tacat, però hem optat per mirar a llarg termini. Que una part de la nostra gent no sigui independentista convençuda no és cap problema.

—El lideratge de Pascal i Bonvehí és prou fort? La presència de Mas encara és molt gran.
—Si no hi fos, diríem que tant de bo tinguéssim un ex-president que hagués estat en primera línia, que hagués fet el pas al costat, que hagués portat el procés fins allà on el va poder portar. Nosaltres l’hem pogut tenir. Això és complementari amb una direcció executiva, que és la que pren les decisions. El president Mas no té aquesta funció executiva, però sí que té una funció representativa important. No ho veig com un problema.

Quin paper hauria de tenir el president Mas en el partit?
—Aquest que té ara: una part representativa, una part institucional, per complementar la direcció executiva. Ni desaparició ni substitució del paper de la direcció.

No el veieu tornant a la primera línia, volent ser candidat de nou?
—Això ho ha de decidir el partit, i ell. Per mi la Marta Pascal i el David Bonvehí tenen tota la confiança per a dur endavant el projecte i perquè prenguin les decisions que creguin oportunes, tant pel que fa al president Mas com per a més persones que en formem part.

Sembla que el PDECat no s’ha desempallegat dels casos de corrupció que esquitxen la vella Convergència.
—És molt complicat, és una part de la història política del país i de Convergència, i no té res a veure amb el PDECat. El partit ha volgut fer un canvi de cara i una proposta de  futur que eviti qualsevol situació com aquesta. El PDECat neix amb un esperit diferent, i aquest marcatge de distància respecte del passat no implica la renúncia a tota la part bona que tenia Convergència. I si els jutjats acaben determinant que hi va haver comportaments de determinades persones que no eren honestes s’haurà d’acabar assumint. Però el PDECat neix amb la voluntat de deixar tot això enrere. Confiem en la feina dels tribunals i no avancem esdeveniments abans d’hora.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.