Lluís Bassat: “M’emportaré a la tomba les paraules que el rei em va dir a la cerimònia dels Jocs Olímpics”

Entrevista al publicista, un dels creadors de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, que ara fan trenta anys

VilaWeb
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
17.07.2022 - 21:50
Actualització: 17.07.2022 - 22:24

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Dilluns vinent, 25 de juliol, es compliran trenta anys dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. VilaWeb comença aquesta setmana un seguit d’entrevistes amb protagonistes clau d’aquell esdeveniment que va canviar la capital del Principat per sempre més. Avui comencem amb el publicista Lluís Bassat, l’home que des de la seva agència de publicitat va crear, juntament amb Pepo Sol d’Ovideo TV, la cerimònia d’inauguració vista per 3.500 milions de persones. En aquesta entrevista, feta a Barcelona la setmana passada, un Bassat de vuitanta anys recorda amb enyor la preparació de la cerimònia, amb precisió els detalls tècnics i, sabent més que no diu, els aspectes més polítics.

 

—Han passat trenta anys dels Jocs Olímpics. Com els recordeu?
—Ho recordo amb enyorança. Van ser uns anys meravellosos per a la ciutat de Barcelona. Duríssims per a mi, perquè vaig treballar tres anys en la preparació de les cerimònies i els últims set mesos van ser terribles. No arribava a casa fins a les dues del matí. Passàvem tot el dia assajant. Tot el dia. Per posar-te un exemple: el número de la mar Mediterrània el vam assajar quaranta-quatre vegades.

—Diu que vau demanar a les 254 oficines que la vostra agència de publicitat tenia repartides arreu del món com veien Barcelona, Catalunya i Espanya. I que vau fer la cerimònia sabent això. És cert?
—Sí. I el resultat va ser decebedor. Excepte Portugal, França, Itàlia i un altre país, l’únic que sabien de Barcelona era que faria els propers Jocs Olímpics. De Catalunya, res. I d’Espanya, un país del sud d’Europa on el vi és molt barat, hi ha molt de sol, noies molt maques, es toca la guitarra, es maten braus i es canta flamenc. Quantes coses hem de millorar per a canviar aquesta imatge!

—Lluís Bassat a Pasqual Maragall: “No vull fer la cerimònia. Jo vull fer la publicitat.” I Maragall respon: “La cerimònia serà la publicitat.” Quin anunci vau voler fer?
—El nostre més bo. Per què vaig fer òpera, per exemple, a la cerimònia? Perquè en òpera teníem tots els bons, llevat de Pavarotti: Carreras, Caballé, Plácido Domingo, Kraus, la Teresa Berganza, la Maria Victòria dels Àngels, el Pons. Tots espanyols. I vaig contractar Josep Carreras com a director musical. La música de la mar Mediterrània va ser la de Ryuichi Sakamoto, que havia guanyat l’Oscar per la música de L’últim emperador. Si jo truco a Sakamoto, ni tan sols es posa al telèfon. Va trucar en Carreras i s’hi va posar. Per a la clausura, Andrew Lloyd Webber, que havia fet El fantasma de l’òpera. Li va trucar en Carreras i s’hi va posar. Vam anar a casa seva i ens va tocar Amigos para siempre al piano. L’avantatge de Carreras era aquest. Trucava i la gent s’hi posava.

—Coses que van caure de la cerimònia?
—Ovideo volia fer una paella al mig del camp. I Mariscal dissenyava nens disfressats de cuixa de pollastre. I teòricament s’havien de repartir 170.000 racions de paella als espectadors. Va caure pel seu propi pes. Una altra que en va caure era una idea molt maca d’Ovideo: sortia un brau al mig del camp. I un colom blanc se li posava a sobre. La idea poèticament era molt maca. Jo me la vaig carregar. Ens acusen de fer curses de braus. El món ens veu com gent que mata animals. No fem sortit un brau. Pepo Sol em deia: “No és un brau, és la representació del minotaure de Grècia.” Però va caure, va caure.

—El procés creatiu va ser en plural?
—Nosaltres no vam guanyar sols el concurs per a fer la cerimònia, que ens vam obligar a associar-nos amb la promotora Ovideo. Josep Miquel Abad ens va cridar a Pepo Sol, d’Ovideo i a mi, ens va tancar al seu despatx amb clau, se la va posar a la butxaca i va dir: “D’aquí no surt ningú si no hi ha un acord. Segons el jurat, teniu tres 10 cadascú de vosaltres, fa tres convocatòries que empateu, i no volem perdre cap dels tres 10. Per tant, us heu d’associar.” Bé, doncs ens associem. Vam contractar 165 persones.

—Elements de la cerimònia que no sé si són vostres o imposats. Per exemple, caces militars sobrevolant l’estadi.
—Res no va ser imposat. Tot era nostre.

—Per què volíeu un caça militar?
—Perquè era molt espectacular. La patrulla Àliga sobrevolava la presó de Montjuïc, el castell de Montjuïc, els vam avisar i va passar perfectament per damunt l’estadi. Vam creure que era maco. Hi afegia.

—Vau haver de jugar amb elements de Barcelona, de Catalunya, i d’Espanya.
—Sí. Es va pactar que hi hauria un terç de Barcelona, un terç de Catalunya, i un terç d’Espanya. El jurat era format per 36 persones. Del COI, del COE, del COOB, de l’Ajuntament de Barcelona, de la Generalitat i del govern d’Espanya. Tot havia de ser per a complaure tothom. Hi ha una història molt maca. Hi havia quatre idiomes oficials: català, castellà, anglès i francès. Al començament era previst de dir “Benvinguts”. Però era català. I vam acabar dient “Hola” perquè era l’única paraula que es diu en català i castellà igual.

—Pressió política per evitar estelades o pancartes, la vau viure?
—No em vaig preocupar en absolut d’això. Després em vaig assabentar de coses com que ETA havia posat una bomba en una central elèctrica de França perquè s’apagués el llum. Afortunadament, per precaució, l’electricitat ens arribava de França i també de València, em sembla que era. I quan l’una va deixar de funcionar, va funcionar l’altra.

—La bomba va explotar?
—I tant. I me’n vaig assabentar després.

—Alguna cosa que hàgiu explicat poc o gens?
—Hi ha una llegenda, que no puc assegurar que sigui veritat, que diu que una de les persones que actuava en un número de la Fura dels Baus duia enrotllada al cos una pancarta gran que deia “Freedom for Catalonia”. Es veu que algú del meu equip se’n va assabentar i ho va dir a un dels dos directors de la Fura (al Carles Pedrissa o a l’Àlex). Van entrar al vestuari i es veu que un dels dos directors va dir: “Sé que un de vosaltres porta la pancarta embolicada al cos. Si creieu que això és el que sortirà al New York Times demà, esteu molt equivocats. Si algú desplega això, jo vindré al mig del camp i el mataré! I això és el que sortirà demà al New York Times.” I dos artistes, segons que em van dir, es van despullar i duien les pancartes embolicades. Però repeteixo: ho explico com una cosa que s’explica, que no l’he viscuda, que no puc garantir que sigui veritat. Però és plausible.

—Quina cosa us endureu a la tomba, dels Jocs Olímpics, que no revelareu a ningú?
—Les paraules que em va dir el rei quan em va cridar en acabar la cerimònia. Me les emportaré a la tomba. Evidentment, una cosa molt agradable.

—I per què no la podeu dir, si és tan agradable?
—Perquè no. Hi ha coses que s’han de mantenir secretes

—M’han dit que, per qüestions de seguretat, el directe de televisió era un fals directe. Anava amb uns segons de decalatge. I així, si saltava un espontani, per exemple, hi havia temps de no mostrar-lo per la televisió.
—M’ho van dir. Però no en tinc la certesa. No t’ho puc confirmar. Crec que no. Mira, segur que no es podia fer en diferit. Una de les coses negatives que sortia a l’estudi que es va fer en aquelles 256 ciutats era que els espanyols som impuntuals. I una de les coses que vaig dir va ser que la cerimònia la començaríem a les vuit en punt. Però no a les vuit en punt del meu rellotge, sinó dels tres rellotges atòmics que hi ha al món: Alemanya, Suïssa i Amèrica. I estàvem connectats a aquests rellotges atòmics I així vam començar. Per tant, no es va fer en diferit, segur. Com a mínim al principi, no.

—Algun ensurt?
—Part de la cerimònia eres cinc anells olímpics preciosos, de fusta, que sobresortien de l’estadi. El dia de l’assaig, fet tres mesos abans, em truquen a la matinada: els anells queien! Vaig arribar a l’estadi i sí, sí. Queien, no aguantaven. El director de l’empresa suïssa que els havia fet em va dir que no es podrien fer servir. La gent del meu equip plorava. Vaig reunir-los, amb ampolles de cava. I els vaig dir: “Kaparà.” “Kaparà” en hebreu vol dir “havia de passar alguna cosa dolenta. Ja ha passat. Per tant, no patiu més.” La cosa dolenta que havia de passar, ja havia passat. Vam acabar cantant, rient, a les quatre o cinc de la matinada, perquè vaig donar-li la volta a la desgràcia.

—Algun objecte, tros de l’escenari, que hàgiu guardat a casa?
—Algun? Tots. Quan van acabar els Jocs, van subhastar-los, però només van vendre aquella mena de gegants de la Fura. Quatre ajuntaments o cinc ho van comprar. Tota la resta, no. Què fem? Ho destruïm. I jo vaig dir, no home no. Ho compro jo. Em van portar el vaixell de la Fura a Llavaneres, que van haver de tirar la porta del jardí a terra perquè entrés. El vaig tenir vint-i-cinc anys. I vaig comprar un magatzem a Sant Andreu que estava bé de preu. I ho vaig guardar tot allà menys el vaixell. Hi havia 500 peces, 800, 1.000. Quan s’anaven a fer els vint-i-cinc anys de la cerimònia em van trucar de l’Ajuntament de Barcelona: “Tens alguna cosa?” Totes. “Que ens podries cedir, regalar, una cosa per a l’aniversari dels vint-i-cinc anys, que farem un acte?” Ho vaig regalar. I després veig que no fan res. Ni cerimònia, ni acte, ni res. Els truco. “Què heu fet?” “No, ho teníem en uns magatzems, que com que hi havia molta humitat es va fer malbé el material.” No pot ser! Per sort, jo em vaig guardar un mínim d’una peça de cada. I encara les tinc. Tota la resta, perdut. I ara que fan trenta anys, tornen a dir si tinc material. Aquesta vegada els hi he dit: “No us les regalaré. Les guardo. Les heu fet malbé vosaltres.”

—L’explosió turística de Barcelona hauria passat igualment sense Jocs Olímpics, o sense Jocs Olímpics no hauria passat?
—L’explosió turística de Barcelona saps quan comença? L’any 1982. Itàlia va jugar a Barcelona el mundial de futbol. Barcelona i Catalunya van tenir una invasió turística italiana monumental. Si això va ser així amb un mundial de futbol, imagina’t amb uns Jocs Olímpics.

—Tres mil cinc-cents milions d’espectadors.
—Mig món. Per tant, és possible que haguéssim tingut una explosió turística gran, però segur que no tan gran, ni tan ràpida com la que vam tenir després dels Jocs Olímpics.

—Us sap greu?
—No. Jo estic encantat. Sóc crític amb les declaracions que es fan contra els turistes. He passat tres setmanes als Estats Units, he estat a Washington, he estat a Yale, que s’ha graduat un nét, i després he estat a Nova York, on he dinat amb els companys d’Ogilvy. “Us molesten els turistes a Nova York?”, els vaig preguntar. “Molestar? No tindríem els museus, el teatre, res del que tenim, si no fos pels turistes.” A Barcelona no tindríem els restaurants, els hotels, no tindríem moltíssimes de les coses que tenim si no fos pel turisme. Defenso brutalment el turisme de qualitat, no el de borratxera. I dic que el turisme és el nostre petroli. No tenim béns naturals, ni mines, ni petroli. Tenim turisme. I on hi ha petroli, home, als veïns els molesten els pous de petroli, però s’aguanten perquè allò és la riquesa del país. Evidentment que no hem de deixar que facin barrabassades, que comencin a cridar a les tres de la matinada. Però per això està la policia. El turisme, per se, no és que sigui bo, és que és necessari.

—La millor cerimònia de Jocs Olímpics continua essent Barcelona? O de les que heu vist, alguna la supera?
—Pequín va ser per a mi clarament més bona que la nostra. La tecnologia havia avançat tant que el terra era una pantalla de televisió. Nosaltres havíem posat una maqueta blava a terra. Però ells tenien una pantalla de televisió de la mida d’un estadi. La gent caminava per damunt d’unes imatges precioses. Tecnològicament molt superior a la nostra. I Londres, si no més bona, tan bona com la nostra. Londres i Beijing van millorar la nostra, sí.

—Voleu afegir res que no us hagi preguntat, o subratllar una idea ja expressada?
—Que guanyar les cerimònies va ser molt difícil. Diria que no ho he explicat mai, però nosaltres vam invertir cinquanta milions de pessetes per preparar la cerimònia. I quan li vaig comentar al Pep Sol, em va dir: “I jo vuitanta!” Entre tots dos, cent trenta milions de pessetes per a preparar la cerimònia. Brutal, perquè un dels dos podia perdre el concurs. Després, mira, ens vam associar i els vam, més o menys, recuperar, els diners. Si haguéssim perdut el concurs per a fer els Jocs, la meva companyia hauria fet fallida.

—Els cinquanta milions també van ser publicitat per a vós.
—I tant. La gent ens va reconèixer al món. Em presentaven com el factòtum dels Jocs Olímpics de Barcelona. Els Jocs em van donar prestigi mundial. Mundial. La gent a Nova York ens reconeixia un mèrit impressionant.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes