Lluc Salellas: “La independència no la podrà fer mai un partit tot sol”

Avui, Girona acull la primera Trobada Nacional d’Electes Locals que ha organitzat l’Associació de Municipis Independentistes (AMI). El batlle de Girona, Lluc Salellas, el batlle de Manresa, Marc Aloy, i el batlle de Vic, Albert Castells, han estat els promotors d’aquesta trobada, que vol demostrar que l’entesa entre partits independentistes és possible i que cal començar a treballar per construir noves sinergies.

Parlem de tot això amb el batlle de Girona, Lluc Salellas. I aprofitem l’ocasió per parlar també de Girona i dels envits que té la ciutat. També del desafiament que viurà el municipalisme a Catalunya amb el possible augment de l’extrema dreta en les eleccions del 2027.

—Per què és important aquesta trobada?
—En un moment com l’actual, amb un context de desmobilització, desafecció i de manca de connexió entre l’independentisme i la gent, l’alcalde de Manresa, el de Vic i jo mateix vam convenir que era interessant que el municipalisme català es dotés d’un espai conjuntament amb l’AMI que servís per a trobar-nos i per a repensar-nos. I això també ha de servir per veure quins canals i espais, i sobretot quines propostes hem de bastir des del municipalisme independentista per ajudar a revifar aquesta flama per aconseguir el dret d’autodeterminació i la independència del nostre poble.

—Ara esmentàveu Manresa, Vic, Girona. Ciutats governades per Esquerra, Junts i Girona… Entenc que no és casual.
—No, no és casual. Vam tenir clar que hi havia d’haver els tres espais polítics preferents al nostre país, independentistes. Ens vam anar trucant, i al final aquestes tres persones vam decidir ser les promotores. Darrere nostre, els respectius partits, també volen que això vagi bé. Tenen ganes que el municipalisme estigui connectat, que treballi per la independència. En aquest sentit, a Girona estem molt contents d’acollir la trobada.

—Per tant, és possible l’entesa entre aquests tres partits? Girona sou l’exemple clar que es pot governar plegats, però veient el Parlament de Catalunya de vegades sembla impossible.
—La història del país demostra que l’entesa entre els partits independentistes és possible. A vegades ens n’oblidem de pressa, però si hi va haver un referèndum en aquest país, va ser perquè es van posar d’acord aquests tres espais polítics i moltíssima més gent amb una negociació parlamentària i política, amb un referèndum… La CUP va posar com a condició el referèndum per a aprovar uns pressupostos, i així és com es va acabar convocant l’octubre del 2017. Per tant, sí, l’entesa és possible. De fet, a molts municipis es treballa en aquest sentit. Al parlament potser és veritat que els últims anys ha semblat més difícil. També en els últims dos governs. Però, precisament, per això també és interessant que al municipis mantinguem aquests espais de contacte, de trobada i de construcció compartida amb aquest objectiu compartit que és el de la independència. Tots sabem que la independència no la podrà fer mai un partit tot sol, un sol espai polític. Si l’aconseguim, serà perquè s’hi suma moltíssima gent diversa. Per tant, ens necessitem. Com més gent i més partits, millor.

—Què ha de sorgir d’aquesta trobada?
—La trobada ha de significar un punt i seguit. Un punt i seguit en el sentit que sí que ha de ser un punt, i per tant ha de ser un espai de veure’ns, de trobar-nos, ja ho he dit, una mica de reconnectar-nos, perquè a vegades les coses no passen perquè simplement no trobem l’espai perquè passin. Poder-nos dedicar un matí des del municipalisme a aquest tema amb taules rodones que serveixin, en primer lloc, per a compartir iniciatives que fan els municipis, que poden ser replicades en uns altres municipis, que són propostes polítiques interessants per al sobiranisme i per a l’independentisme, això és un objectiu. I, en segon lloc, també reafirmar-nos i pensar si hi ha d’haver més accions, més trobades, és a dir, tornar a engreixar la màquina, d’alguna manera, des del municipalisme alhora que també l’engreixen des d’altres llocs. El municipalisme tot sol, segurament, no arribarà gaire lluny, però sí que necessitem que el municipalisme estigui ben connectat i treballi de valent i, en aquest sentit, també ha de servir per a donar un impuls a l’AMI. Cal que l’AMI tingui força. Cal que se senti legitimada a continuar organitzant i promovent accions en els municipis.

—Ara sembla que no ens en recordem gaire, però segurament el 2017 no s’hauria arribat on es va arribar si no hi hagués hagut les consultes en el seu moment. Per tant, el municipalisme va tenir un paper clau en tot plegat.
—Va tenir un paper imprescindible.

—Pot tornar a sorgir una iniciativa similar?
—Espero que un dia o l’altre en surti alguna, de proposta en aquest sentit. Sempre dic que, de moment, jo no la tinc, per ser honest. Però estaria molt bé que un dia, quan sigui, el 2025, 26 o 27, set-cents municipis del país es posessin d’acord per fer una mateixa acció de desobediència o d’alteració del dia a dia i de la normalitat en clau de reivindicació del dret a l’autodeterminació del poble català. Jo crec que aquest és un objectiu que ens hauríem de marcar els alcaldes, les alcaldesses i els electes que defensem el dret a l’autodeterminació i tant de bo aconseguim trobar aquest punt que ens serveixi per a fer un punt i a part amb la política catalana.

—Entenc que ara una de les preocupacions és la situació del català?
—Sí, de fet, un dels temes sobre els quals es parlarà és la llengua catalana i les polítiques que poden fer els ajuntaments per a la seva defensa i promoció. No es tracta únicament per crear regidories de llengua, com hem fet alguns municipis, sinó per posar-hi recursos, per estar pendents de la retolació dels cartells dels comerços i iniciar processos sancionadors… En definitiva, es tracta de fer moltes propostes en l’àmbit esportiu, cultural, educatiu, que facin del català la llengua vehicular al nostre municipi. Per tant, debatrem sobre totes aquestes experiències que hi pugui haver.

—Més enllà d’aquests partits promotors, hi ha cap altre partit que hagi mostrat interès a formar part de la trobada?
—No em consta que cap més ho hagi volgut fer. És obert a tothom. Si hi ha cap regidor o alcalde dels Comuns o el PSC que s’hi vulgui apuntar, ho pot fer. Encara més, sí que hi ha partits independents que s’hi han inscrit. Tothom hi està convidat.

—I Aliança Catalana?
—Aliança Catalana mateixa va dir que creia que l’AMI i els partits independentistes no eren cosa seva. Ni ells ens volen, ni nosaltres compartim res amb l’extrema dreta.

—Es diu que els municipis viuen dos cicles electorals. Els dos anys després de les eleccions, i els dos anys abans de les eleccions. Ara ve aquest segon cicle. Com l’afronteu a l’Ajuntament de Girona?
—Està molt bé que, com a periodista i persona externa, facis aquesta anàlisi, que és totalment certa. Però jo no sóc aquí ara mateix. El dia a dia d’una alcaldia com la de la ciutat de Girona és molt intens. És sorprenent cada dia i, per tant, hi ha moltes coses per afrontar. Tenim molts projectes que ens vam plantejar fa dos anys que volem dur a terme, i en conseqüència, estem molt concentrats en la gestió del dia a dia i a intentar que allò que ens vam proposar el juny del 2023 estigui fet el juny del 2027. Aquí és on som ara mateix i és el que més m’interessa, perquè al final la gent em va votar perquè fos alcalde i és el que em toca. Evidentment, quan quedi poc per al 2027, segurament, la lògica començarà a ser una altra, però fins llavors crec que ens pertoca estar per això.

—Ho deia perquè en els governs de coalició les coses solen complicar-se aquests dos darrers anys. Els partits es volen diferenciar els uns dels altres quan s’acosten les eleccions.
—Sí, això diuen, i suposo que hi ha hagut casos així. També hi ha governs de coalició que han arribat al final ben avinguts. Jo puc dir que, a diferència de moltes altres ciutats, i sobretot a diferència de Barcelona, del govern de Salvador Illa o de Sánchez, nosaltres tenim aprovats dos pressupostos de dos. I això ho pot dir poca gent, i poques ciutats amb majories com les nostres, de coalició de dos o tres partits, i això ens fa estar molt orgullosos. Continuem treballant conjuntament els tres grups municipals; evidentment, amb debat, diàleg, i no sempre amb els mateixos punts de vista, però sí que han estat dos anys molt bons en l’àmbit de treball i de projecció pública d’una entesa. I estic convençut que ens queda camí per fer en aquest sentit.

—Quins són els envits de futur a Girona? Darrerament, es parla molt de la inseguretat.
—Si m’ho permets, va ser una notícia concreta. Un cas concret que hi va haver d’una ocupació a un conciutadà de Girona, que va ser molt comentada…

—També hi ha hagut incidents al barri de la Font de la Pólvora…
—D’acord, però parlem de dos episodis, i l’estructura. Han passat vuit-cents dies… Ho dic en el sentit que, de vegades, ens fem mal nosaltres mateixos. Crec que hi ha coses molt més importants, com ara, l’habitatge.

—Parlem de l’habitatge…
—Aquest és un tema estructural, del dia a dia. A Girona, el preu del lloguer ja està per sobre els 800 euros. Molta gent es troba que li és difícil trobar un habitatge de lloguer, però també de compra, a la nostra ciutat. Per tant, aquest és el tema que més ens preocupa. Tenim la missió d’habitatge, que busca la manera de comprar habitatge, de cedir solars perquè s’hi faci habitatge públic, de fer habitatge públic nosaltres mateixos, de facilitar que fundacions i patronats del tercer sector puguin fer habitatge assequible. Hem limitat els pisos d’ús turístic. També hem investigat les llicències il·legals perquè la Generalitat les pugui sancionar. Hi treballem, en tota aquesta missió d’habitatge, i hi continuarem treballant.

—Un altre gran tema és el campus sanitari de l’Hospital Josep Trueta.
—Sí, parlem del gran projecte que pot canviar la nostra ciutat i demarcació. També un tema de què cada vegada es parla més, que és el del mercat laboral, el tipus de feina que oferim. Aquí nosaltres podrem oferir feina de qualitat i atenció sanitària de primer nivell i pública. Així mateix, crec que hi ha un àmbit molt important, com és la transformació urbana.

—Què voleu dir?
—Cal fer una ciutat més amable per a la gent gran, per als joves, per als infants, i segurament aquí la seguretat, per exemple, sí que hi entra, perquè difícilment ens podem imaginar una ciutat amable si no és una ciutat segura. I, per tant, quan parlem de ciutat amable, parlem de pacificació de carrers, de posar més llums i una il·luminació més correcta, donar uns espais verds més agradables i més abundants a la ciutat. I també parlem que la gent se senti segura i, en conseqüència, hem incrementat la plantilla de la policia municipal, hem resolt un conflicte que hi havia amb la policia municipal de feia molts anys. Obrirem una comissaria al barri de Santa Eugènia les setmanes vinents. Hi som a sobre i no tenim cap inconvenient a dedicar-hi esforços com fem.

—M’ha fet la sensació que no us agradava que parlés d’inseguretat, però ara parleu de seguretat. En alguna entrevista, heu assegurat que d’ençà que vau assumir la batllia us heu adonat que teniu moltes més contradiccions. Aquesta en seria una?
—No, sempre tinc contradiccions, per descomptat. I, com a alcalde, en tens més. En tinc cada dia. Però, per mi, el tema de la inseguretat no em genera cap contradicció. Al final, jo tinc unes filles que vull que vagin segures pel carrer.

—Potser no m’he explicat bé. Actualment, els partits d’extrema dreta utilitzen aquesta suposada inseguretat, i de vegades sembla que no se’n pugui parlar obertament…
—Allò que em molesta i de què discrepo profundament és la barreja entre inseguretat i origen de la persona, si és nascuda aquí o no. Això sí que em sembla racisme, i aquí és segur que no hi entraré. A més, criticaré profundament qui vagi per aquí. Ara, si hi ha un lloc on hi ha delictes, creixen els furts, creixen els robatoris, si això passa, i passa en un barri de la nostra ciutat, o si en un barri hi ha un tiroteig, doncs, evidentment, nosaltres som els primers que buscarem les solucions, que no només són policials, tot i que també. Hem d’aconseguir que hi hagi menys furts, que no hi hagi cap tiroteig. Em sembla que és de sentit comú que la gent vol viure amb calma i tranquil·litat. I, de fet, hi ha gent que emigra del seu país perquè no té això, precisament. Nosaltres no barrejarem origen i delinqüència. Tampoc direm mai que la delinqüència es resol únicament amb més policia. Tots sabem que en els països on hi ha menys desigualtats, per exemple, acostuma a haver-hi també menys delinqüència. Si garantim el dret a l’habitatge, hi haurà menys ocupacions. Per tant, l’única cosa que cal tenir clar quan es parla de seguretat és donar-li aquesta mirada àmplia que se li ha de donar.

—Un dels desafiaments que tindrà l’independentisme en les pròximes eleccions municipals serà l’extrema dreta.
—Com tot Europa, sí. També el té l’esquerra espanyola, diguéssim.

—Sí, per descomptat, però en les anteriors eleccions municipals l’independentisme no tenia aquest desafiament. Ara sembla que l’extrema dreta, que es diu independentista, es presentarà a més municipis. Com ho ha d’afrontar, l’independentisme?
—Hi ha molts exemples a Europa que han funcionat. Per exemple, en les eleccions municipals, es van presentar projectes de ciutat que aborden els principals problemes de la gent. En el nostre cas, també hi ha un element que és el de la identitat i això sí que està en disputa. Hem de tenir una proposta per a assenyalar que nosaltres, en aquest cas l’esquerra, som els qui podem defensar més bé la identitat de Girona i del nostre país.

—Per què?
—Nosaltres som els qui defensem que aquí no han de venir les grans multinacionals a espoliar ni les nostres ciutats ni els nostres pobles. Les grans multinacionals són les que prenen la identitat de les nostres ciutats. Tenim proposta suficient en l’àmbit de model de ciutat. Mentre l’extrema dreta defensa Trump i defensa que els més rics puguin fer el que els doni la gana, nosaltres defensem que la majoria de gent pugui tirar endavant. Aquesta és la gran diferència. I que, a més a més, escolta, d’independentistes, a alguns, no ens guanya ningú.

—Creieu que la CUP hauria d’anar cap aquesta direcció?
—Cal que siguem generosos. Cal una mirada àmplia a l’hora de construir candidatures, perquè ens hi jugarem molt, el 2027. És important que els ajuntaments tinguin uns mínims democràtics.

—Aquesta mirada àmplia es fa amb un projecte com el vostre, com Guanyem Girona?
—Sí, tot i que no és l’única manera. No vol dir que tothom hagi de fer un Guanyem. El que sí que necessitem és que no pensem que amb els deu de sempre en fem prou. L’embat que tenim, tant en l’àmbit d’estat espanyol com en l’àmbit de la reacció de l’extrema dreta, és prou important perquè ens plantegem les coses de manera atrevida i trencant certs tabús que potser ens han costat els últims anys.

—Esteu content amb el Procés de Garbí?
—Ho he dit sempre que m’ho han preguntat. Per mi, el Garbí hauria d’haver anat més lluny del que va anar amb alguns plantejaments, però sí que crec que va ser un punt i a part dins l’organització. Jo confio que el nou secretariat nacional té clar que s’ha de fer una aposta atrevida i valenta per a les municipals del 2027.

—Us presentareu a la batllia de Girona el 2027?
—No sóc ara mateix en aquest punt. No hi he pensat, si sóc honest.

—Hi ha un límit per a prendre aquesta decisió?
—Sí, més que res, me’l posaré jo i me’l posarà l’organització. En realitat, serà una decisió de l’organització.

—Però m’imagino que hi ha molts projectes a mitges, no tindreu ganes de continuar-los?
—Home, evidentment, quan comences projectes tens ganes de veure’ls acabar, però al llarg del temps, a la vida, un ha de prendre decisions no únicament per això. Hi ha molts més factors que juguen aquí dins, hi ha un factor personal, hi ha un factor col·lectiu, s’ha de sospesar tot a l’hora de prendre les decisions. En tot cas, el més important és que aquells projectes que s’inicien es deixin prou ben travats perquè es puguin acabar independentment de qui hi hagi, no?

—Finalment, el mes d’abril vau explicar la mort de l’Ovidi, el vostre fill. L’Ovidi va morir set dies abans d’arribar a les quaranta setmanes, de manera inesperada. N’heu decidit parlar-ne públicament. Els homes no ho acostumen a fer… Cal trencar aquest tabú?
—Crec que té molta lògica que aquest tema l’encapçalin les dones. A mi m’han proposat fer moltes entrevistes sobre el tema, i les he restringides molt perquè em sembla que jo tampoc he de ser, com a home, el portaveu d’aquest tema, perquè qui més ho pateix, qui ho viu, perquè porta el nadó dins, són les dones i, per tant, han de ser les protagonistes. Ara bé, com tot, penso que és interessant que els homes no desapareixem dels temes, perquè en formem part. Jo sóc pare, sóc pare de l’Ovidi, que ha mort, però jo sóc el seu pare, el sento, el porto amb mi, i per tant jo també reivindico la meva petita part de pare i de persona que passa un dol, perquè l’estic passant, l’estem passant conjuntament, és un dol que sabem que durarà molt. I en tot cas, si ho he fet, és sobretot perquè sabia que ser alcalde m’ajudaria a trencar certs silencis, i això ho he fet també convençut que ho havia de fer, si vols, en una clau més política. I estic content d’haver-ho fet, perquè m’ha escrit moltíssima gent, homes i dones, agraint-ho, de gent que no ho va poder fer en el seu moment per motius molt diferents, però que se sent una mica reparat sentint que hi ha una altra gent que sí que ho fa públic. Per tant, si essent alcalde a vegades tens aquestes oportunitats, crec que s’han d’aprofitar.

—De fet, quan es va saber que tornaríeu a ser pare, va haver-hi gent que va qüestionar si havíeu d’agafar el permís de paternitat o no. És important que els homes trenquin també amb aquest rol.
—Sí, quan es va saber que la família esperàvem l’arribada de l’Ovidi, va haver-hi gent que deia, o ets pare o ets alcalde. No ho acabo d’entendre, jo ja era pare, no sé què canviava amb aquesta nova paternitat. Davant d’aquest qüestionament, a mi em va semblar important també explicar que hem de poder fer compatibles totes dues coses, que malament, si hi ha algunes feines en què no pots ser pare, o mare. Ha de ser compatible una alcaldia i la paternitat. En quin món no ens podem permetre això?

—Mirem la part positiva, fins ara aquest pas només se’ls qüestionava a les mares, ara també als pares…
—Sí! Si ho vols mirar així… Tot i que no sé si és un pas en negatiu…

—O en positiu, ara les batllesses no seran les úniques que seran assenyalades per això.
—Mirat així, potser sí. Però estaria bé que no es qüestionés ni els uns ni els altres.

—Cert!