Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Amb molt poques hores de diferència, tan poques hores que el contrast encara s’ha fet més evident (i, en l’evidència, punyent), l’estat espanyol ha fet dues coses: ha permès que les proclames nazis li campin per Madrid i ha fet detenir un cantant de rap a Lleida per tancar-lo a la presó.

Els dos moments, les dues imatges i el so que les acompanya defineixen tan nítidament on són ells i on som nosaltres que, si no fos per la intolerable vessamenta d’odi dels camises blaves i, sobretot, perquè a hores d’ara en Pablo Hasel és a la presó, hauríem d’agrair-los el retrat.

Perquè així ha quedat definit el panorama, en aquest ells i nosaltres que tant els enerva, que certament pot voler dir moltes coses però que en el cas concretíssim que ens ocupa és cridòria i pràctica i impunitat feixistoide d’una banda, i llibertat i democràcia de l’altra. Siguis d’on siguis, per tant, siguis qui siguis o siguis què siguis (persona o entitat o partit, vull dir) i cada vegada més directament, hauràs de triar: o bé et situes amb el descarnat tancament en l’agressió que perpetra l’estat espanyol o bé amb la necessitat de respirar que reclama la causa catalana.

I no, no hi ha mitges tintes: comportar-se, com ho va fer posem per cas el rector de la Universitat de Lleida, Jaume Puy, l’altre dia, imaginant-se un suposat punt equidistant i provant de justificar en ell la seva indigna actuació (perquè no actuar també és actuar, no hauríem d’oblidar-ho mai, això), és prendre posició tan clarament que gairebé sobra haver-ho de dir. És la vetusta retòrica de la genteta que deixa anar, jo què sé, allò de “ni masclista ni feminista”, que és com dir “ni racista ni antiracista” o “el millor per a Hasel i per a tots era arribar a una solució dialogada”.

Que això va dir el rector de la UdL.

Perquè aquesta grisor, aquesta falsedat, l’espuri ús dels termes, tot, queda despullat davant dels fets que Pablo Hasel ha exposat cruament a la llum del sol. “Solució dialogada”, en general, vesteix bé; quan la cosa és que pretenen empresonar un raper per una cançó, que els poders de l’estat dicten sentència i l’executen, que el raper es tanca en una universitat com a acció de protesta i per fer encara més visible fins a quin punt és abominable aquest acte i per públicament evidenciar que l’estat espanyol envia la policia amb tota la seva faramalla de policia a entrar al recinte universitari i detenir-hi el jove, la frase del rector Puy el deixa nu a ulls del món.

A ell i al que ell representa. El sinistre nyeu-nyeu de l’equidistància. Que sempre és còmplice de la repressió.

He dit, al començament, que en poques hores espanya ha fet dues coses. No és ben bé cert. N’ha fet un grapat més. Que se sàpiguen, des de l’endemà mateix de les eleccions a la Generalitat d’Amunt, des del mateixíssim endemà (per què hauria algú de suposar encara que necessiten dissimular-se mòbils i intencions?), la fiscalia ha recorregut contra el tercer grau dels presos polítics, han fet pública l’absolució d’aquella Cifuentes del PP per l’afer del màster falsificat, i, manu iudiciali, s’ha espoliat una altra remesa d’obres d’art cap a l’Aragó. Mentrestant, un altre dels seus jutges (i no pas un qualsevol en allò que tant els compta i que en diuen “escalafó”, no: el president del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó) declara públicament que el problema que tenen és que “la democràcia es posa en solfa des que el Partit Comunista forma part del govern”. I tan ample, ell i la seva separació de poders. Vet aquí aquesta essència del nacionalcatolicismo autoritari que els supura pertot a la mínima pressió. Que no és que la pressió els el creï, sinó que els el fa visible. Com quan estrenys un d’aquells bòtils plàstics de maionesa.

I si ara em dieu que ja ho sabíem, jo us responc que sí.

Però passa que, de vegades, encegats per la seva retòrica, alimentats els uns dels altres, perpetren alguna barrabassada que fa clic. Tancar un cantant a la presó per una cançó, per exemple. Situar-se, d’aquesta manera, al capdamunt del rànquing d’estats que reprimeixen artistes (i amb ells, la creació: perquè hi ha la prohibició directa i hi ha també la por d’escriure o de cantar o de filmar o de pintar coses que puguin ser “reprimibles”). És tan clar, tan definitori, que s’entén a tot arreu del món. Els ho recorda Amnistia Internacional: “Ho diu el Tribunal Europeu de Drets Humans: l’ús de lleis sobre difamació amb la finalitat o l’efecte d’impedir les crítiques legítimes al govern o a càrrecs públics viola el dret a la llibertat d’expressió.”

I això perpetra espanya.

Coses que l’equiparen a democràcies tan avançades com ho puguin ser Turquia o el Marroc. I que fan que fins i tot Almodóvar o Joan Manuel Serrat signin un manifest on queda denunciat.

Que fan clic.

D’aquest cas, diria que en podem anar pouant força lliçons. El marge cada vegada més estret, més prim, més full de paper, cabell desnerit, bri de no res que els queda als annexionistes per a intentar vendre un estat de les meravelles democràtiques que ja pertot supura maionesa autoritària. O, sobretot, aquest clar exemple de desobediència civil que ha sabut dur a la palestra el raper Pablo Hasel. Perquè ha sabut convertir el fet ominós de la seva detenció en un acte de denúncia pública. De força. De llibertat irredempta. Per això es va tancar a la universitat. Per això, justament. Ho explicava ell mateix als centenars de persones que s’hi van anar aplegant per a acomboiar-lo: “Cal desobediència contra tota injustícia.”

I és més que una actitud, això. És un acte conscient i polític. Ahir en Julià de Jòdar, en un (altre) article brillant, parlava de les desobediències que haurà de practicar el nou govern independentista. I és això. I és també (sobretot?) l’assumpció generalitzada, com a poble, de la desobediència civil com a eina per a l’enfortiment i per a continuar avançant també. Desobediència civil que és acte públic d’obediència a la legítima llibertat.

Ben mirat, la desobediència civil és fins i tot més que una resposta necessària contra tota injustícia: ha de ser la nostra estratègia en front d’Espanya.

I per a superar-la.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.