nens carrer
Un nen de cinc anys fa ioga a casa seva (Foto: Adiva Koenigsberg)

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Els nens ja han fet galetes de formatge, d’avellana i de pastanaga, pastissos i pizzes per a engreixar un regiment. S’han llegit els contes i els Cavalls Forts del dret i del revés, han barrejat totes les plastilines de colors i han acceptat que mai no trobaran la peça perduda dels trencaclosques, que dic jo que deu ser un mecanisme de fàbrica que fa que una peça s’autodestrueixi sense deixar rastre. Han consumit més hores de pantalla de les que qualsevol ment permissiva pot concebre i han fet amb aparent entusiasme els treballs manuals que els proposaven aquestes heroïnes que ningú no aplaudeix mai des dels balcons i que són les supermares.

Ara, però, senyores i senyors, després de vint dies de confinament, aquestes personetes que tenim a casa necessiten sortir a l’aire lliure. Tant si tenen tres anys com si en tenen tretze o setze. Per la seva salut i per la nostra, que és la de tots. Òbviament, no em refereixo als afortunats que viuen en una casa amb jardí i cistella de bàsquet, sinó a la gran majoria que viuen enclaustrats en pisos on, amb sort, hi ha un passadís prou llarg per a recórrer-lo amunt i avall i, sense sort, només hi entra la llum del sol d’esquitllentes.

A Alemanya, és permès de sortir de casa per caminar o fer esports individuals. No únicament és permès, sinó que es recomana, perquè el contacte amb l’exterior és beneficiós per a la salut en general i el sistema immunitari en particular. Pots sortir sol, amb els nens i altres persones que conviuen amb tu i, fins i tot, amb una persona que no sigui de la unitat familiar, sempre que es mantingui la distància prudencial d’un metre i mig.

A altres països del centre i el nord d’Europa, la situació és similar. A Àustria es permet de sortir per passejar o córrer, sol o acompanyat de les persones de casa o amb animals de companyia. A Bèlgica també és permès i, igual com a Alemanya, també pots sortir amb un amic, però especifiquen que sempre ha de ser la mateixa persona. A Dinamarca igualment, i com que són vikings també informen que és permès de banyar-se, que l’aigua deu estar fresqueta i va bé per a la circulació sanguínia.

I a Catalunya? Catalunya és Espanya i així ens va. Segurament seríem capaços de fer-ho malament nosaltres sols, però cada vegada que veig aquestes conferències de premsa plenes de militars i guàrdies civils, me’n faig creus que la base no s’eixampli de cop. L’enyorat Ramon Barnils deia que sortir d’Espanya no era una qüestió política, ni ètica, ni de dretes i d’esquerres: era una simple qüestió de bon gust. Ara podem afegir la salut al bon gust.

Segurament, el nostre confinament total i maldestre és el preu a pagar per la pèssima gestió espanyola de la pandèmia, que ha convertit l’Estat en una de les zones amb més infectats i morts. Amb autoritats més úniques que competents, decisions que arriben tard i serveis tan essencials que es fan públics de matinada. Segurament, el fet que els meus fills no puguin sortir al carrer i els seus amics berlinesos sí, en el fons, és fruit de no haver estat capaços de confinar com calia Madrid quan feia falta. Per por, per inconsciència o per desídia, no ho sabrem mai. Ni fan ni deixen fer, ni confinen ni deixen confinar, no fos cas que algú els deixés en evidència. Tot ben centralitzat, tothom ben unit i cafè per a tothom, encara que sigui imbevible o que una Aigua del Carme fos més apropiada.

El síndic de greuges, Rafael Ribó, ha fet una sèrie de recomanacions per a garantir els drets dels infants mentre duri l’estat d’alarma. Hi ha psicòlegs i educadors que comencen a qüestionar públicament el confinament total dels nens. Hi ha un change.org estatal molt enraonat sobre la qüestió. La solució no és fàcil, ja ho sabem, perquè la situació és greu i la primera cosa que farien els nens si sortissin seria tocar-ho tot, posar-se el dit al nas i llepar el tobogan de dalt a baix. Com diu el ministre filòsof, ‘són un vector important de transmissió del virus’. Però si un amo pot sortir a passejar el gos, voleu dir que un pare no pot sortir amb el seu fill de dos anys al cotxet? Alguna cosa fem malament quan els gossos tenen més drets que els ministres de Salut de demà.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.