La llengua materna

"Ja fa molts anys que bona part dels sociolingüistes han deixat d'emprar el terme 'llengua materna' i l'han substituït per uns altres"

Carme Junyent
Carme Junyent
20.02.2022 - 20:31
Actualització: 19.02.2022 - 21:34
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’any 1999 la UNESCO va instaurar el 21 de febrer com a Dia Internacional de la Llengua Materna en record dels assassinats en una manifestació en defensa del bengalí que va tenir lloc avui fa setanta anys. En aquells moments l’urdú era la llengua oficial de la Bengala oriental tot i que el bengalí tenia més parlants.

El cas del bengalí no deixa de ser sorprenent perquè, malgrat el gran nombre de parlants i haver estat la llengua de Rabindranath Tagore, és una de les llengües més “oblidades”. Tot i que les xifres de nombre de parlants són molt volàtils, el bengalí es compta entre les primeres deu llengües del món i segons alguns recomptes seria la cinquena després de xinès, castellà, anglès i hindi. Pel que fa a Tagore, va ser Premi Nobel de Literatura l’any 1913 i va ser un autor certament popular. Gairebé sempre, si demano si el coneixen a alumnes de secundària i universitat em diuen que no i jo els demano si mai no els han regalat res amb la frase: “Si plores perquè s’ha post el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”, una frase de Tagore testimoni de la seva enorme popularitat –si més no, fins fa uns anys– i que pràcticament tots reconeixen.

Vaig ser més conscient d’aquest “oblit” d’una de les llengües amb més parlants del món quan el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades fèiem l’inventari de llengües que es parlen a Catalunya. Com que la resta de l’equip era molt jove, ells feien la cerca directa de llengües, és a dir, preguntaven a botiguers, cambrers, estudiants, professors i tothom que podia ser susceptible de parlar una llengua que no fos el català. A mi em feia cosa abordar la gent i, si no veia clara l’oportunitat, no demanava mai res. A prop de casa hi havia una botiga d’aquestes que anomenen “paquis” i que jo creia que regentaven paquistanesos. Malgrat ser-ne clienta, mai no els havia preguntat res, però un dia, quan vaig entrar, el botiguer estava parlant pel mòbil i allà vaig veure la meva oportunitat. Li vaig demanar en quina llengua havia estat parlant i ell em va dir: “En la del meu poble.” Li vaig dir que molt bé, però que com es deia la llengua i ell hi va tornar que era un dialecte local. Com que no me’n sortia, li vaig dir: “Però com es diu: marathi, gujarati, hindi, konkani, singalès, bengalí…” i quan vaig dir “bengalí” se li va il·luminar la cara i em va dir que sí, que era bengalí.

Aquesta anècdota em va fer reflexionar molt sobre fins a quin punt els prejudicis lingüístics poden ser destructius per a la diversitat. Un parlant d’una de les llengües amb més parlants del món i amb un premi Nobel i tot em diu que és el que parlen al seu poble i no li passa pel cap que algú a Catalunya pugui saber quina llengua és. Però jo volia parlar de la llengua materna.

Ja fa molts anys que bona part dels sociolingüistes han deixat d’emprar el terme “llengua materna” i l’ha substituït per uns altres com ara L1, llengua inicial, primera llengua, llengua nadiua i similars. Si ho han fet és perquè el terme no deixa de ser confús i perquè inevitablement s’associa a la mare. Val a dir que, en general, la llengua materna coincideix amb la de la mare si, a més, és la de l’entorn, però no és només per això que és confús. Jo recordo que la primera vegada que em vaig qüestionar aquest terme va ser parlant amb una lingüista filipina. Li vaig demanar quina era la seva llengua materna i em va dir que no ho sabia. I el cas és que conec molta gent que no sap quina és la seva llengua materna.

Per què la UNESCO va adoptar aquest terme? Jo creia que era per inèrcia o perquè els semblava poètic, però no. Fa uns quants anys, Linguapax va organitzar una reunió d’experts de la UNESCO a Barcelona. A mi em van proposar no recordo si presentar algú o moderar una taula, és a dir, jo no era membre del grup sinó una convidada passavolant i, per tant, no havia de fer cap ponència ni res de semblant. El cas és que, no recordo per quin motiu, en un moment de la meva intervenció vaig dir que aprofitava que eren tots allà per dir-los que a veure si reconsideraven això de la llengua materna i li cercaven un altre nom. La sessió va continuar, però, quan va ser l’hora del debat, un dels experts es va aixecar com si l’hagués projectat una força tel·lúrica i em va demanar a mi que per què considerava que “llengua materna” no era un terme adequat.

Em passa sovint. Participo en un debat i dic alguna cosa que a mi em sembla òbvia o intranscendent i no sé per què es genera una gran discussió. Una vegada em va passar en una reunió del PSC sobre política lingüística i, quan marxava, un dels dirigents em va demanar si a tot arreu on anava passava el mateix. Bé, tornem a la llengua materna. Una de les més ofeses era la gran Tove Skuttnab-Kangas, una ecolingüista que sempre he admirat. Em va dir que ella havia treballat tota la vida amb aquest concepte i que tenia setze definicions de “llengua materna”, que com podia pretendre qüestionar això. Li vaig dir que justament no li ho qüestionava perquè cap de les seves definicions inclou la mare i que seria més entenedor si fes servir un altre rètol. És evident que no vaig convèncer ningú i cada any contribuïm a fomentar aquesta confusió celebrant el Dia Internacional de la Llengua Materna.

Entre els experts d’aquella reunió hi havia Wole Soyinka, premi Nobel de Literatura l’any 1986 que mai no ha escrit ni una ratlla en la seva llengua materna, el ioruba. Un idioma, per cert, que té més de 20 milions de parlants i escriptors contemporanis molt potents que mai no tindran el Nobel com a conseqüència d’haver fet el que diuen els senyors de la UNESCO que s’ha de fer: escriure en la seva llengua materna. Una llengua que, si fos oficial a la Unió Europea, estaria entre les deu primeres. Una més de les llengües “oblidades” amb molts parlants, i fins i tot un premi Nobel entre els seus parlants, més desconegut encara que Tagore malgrat haver optat per la llengua colonial. Segurament la seva frase més coneguda és una amb la qual volia escarnir el moviment poètic liderat per Leopold Sedar Senghor, la négritude. Soyinka deia: “Un tigre no proclama la seva tigritud. Un tigre salta.” Però ni dient-la en anglès no ha superat la popularitat de Tagore. Per cert, Soyinka no va intervenir en la discussió perquè, quan va acabar la seva intervenció, se’n va anar a passejar per Barcelona.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies