Llengua de llet

"Parlar del llenguatge és bàsicament parlar de la mare o d'aquells territoris o figures que la representen. De les cases pròpies i alienes, o d'aquelles que hi ha entremig"

Anna Zaera
31.01.2022 - 20:51
Actualització: 31.01.2022 - 21:38
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Després d’un cap de setmana en què hem sentit molt aquest “ai mare, ay mamá, ai mare”, de la boca de Rigoberta Bandini, parlaré de les mares. I de la llengua. I de la llengua de les mares o la llengua materna, si és que això és el mateix. Ai, el binomi llengua-mare! Som moltes que com més grans ens fem més volem rescatar-nos a través de les paraules perdudes de les nostres mares. Penso en les Tanxugueiras gallegues reivindicant en un escenari com el Benidorm Fest la llengua de les avantpassades, entonant una lletra que deia “non teñas tanta amarghura nun corpiño tan pequeno vaiche vaiche podrecendo até acabar falmaguento”, i hi veig un potencial de revolució que s’acosta. També  aquest cap de setmana, mentre rostíem calçots, i això ja seria observació a petita escala, una amiga em deia que ella del dofí en continuava dient “gaufí”, com la seua àvia i com només deien a la Ràpita. Això de la mare-llengua és constant i apareix sovint, potser mig camuflat, en les nostres vides. Fixa’t.

Precisament, aquest cap de setmana tancava portes l’exposició “Abans el llenguatge” al Centre d’Art lo Pati d’Amposta, que ha estat oberta des del mes d’octubre. Aquest projecte de l’artista Nora Ancarola, comissariat per Aida Boix, proposava, o proposa, perquè entenc que aquest diàleg continuarà obert, una reflexió sobre el llenguatge. Ho resumeixo bastant. Però, ara que hi penso, quan alguna amiga em preguntava de què tractava es feia difícil d’explicar-ho. Perquè parlar del llenguatge seria una mica com parlar de tot i de res. Parlar del llenguatge no és parlar de lingüística, o de les paraules locals, o de la importància que tu dónes a l’ortografia o la sintaxi, però també és parlar de tot això. Parlar del llenguatge és bàsicament parlar de la mare o d’aquells territoris o figures que la representen. De les cases pròpies i alienes, o d’aquelles que hi ha entremig. Parlar de l’Altra, i de les fronteres i les pèrdues i de com tu defenses allò que és teu enfront de les ingerències externes ambientals o violentes. I això és el que jo vaig anar veient mentre passejàvem per la sala amb la psicoanalista Celeste Reyna. Si el punt de partida era Nora Ancarola viatjant als anys setanta de Buenos Aires a Barcelona, la resta va ser un univers de secrets i atzars del llenguatge oberts a la participació ciutadana. L’absència, les falles, les repeticions o les interrupcions i els seus significats ocults oberts a la democràcia. N’explicarem uns quants. Diuen les artistes que va ser un error en la traducció del títol mentre es preparava la inauguració allò que va permetre l’aparició de la primera revelació. Qui el va traduir va escriure “Abans el llenguatge” en lloc de “Abans del llenguatge” i van decidir d’incorporar l’error a l’exposició, perquè aportava un tomb complementari al significat. Continuant amb les revelacions, moltes han sorgit en les visites comentades, caçant al vol algun comentari. Una de curiosa. Com que el projecte va comptar amb la participació activa dels usuaris del centre de salut mental Pere Mata, situat ben bé al costat del Centre d’Art lo Pati, en algun moment la crítica inconscient a les institucions psiquiàtriques que s’hi suscita va permetre que algú fes un joc de paraules. Què fa, el Pere? Mata. El Pere Mata. En aquest ordre d’observar de prop les incompetències del llenguatge, trobem també en forma d’obra l’experiència del revolucionari psiquiatre reusenc Francesc Tosquelles, exiliat a França, en què reivindicava el seu mal francès com una ferida de l’exili plasmada en el llenguatge, que anomenava catafranc, sumant i enganxant les dues llengües de franc. També hi ha el Llengualeche, la llengua de llet com diem al títol, obra presentada per Ancarola, que ofereix imatges gravades als espais fronterers del delta de l’Ebre a la recerca de la llengua mare entesa també com un territori en perill d’extinció, vulnerable però que conté una gran riquesa d’espècies i de formes.

Aquesta exposició complexa, caòtica i sobresaturada de significats aconsegueix, precisament per aquesta acumulació descontrolada, una síntesi plena d’atzars. M’aturo en una altra, la del tartamudeig. És la peça de Diana Rangel titulada Indagacions sobre una veu trencada. Aquesta psicòloga i artista ha utilitzat el seu suposat defecte en la parla per desxifrar algunes coses que no sabia sobre el seu origen. Perquè algunes paraules em costen tant d’emetre i algunes altres tan poc? Què hi ha en aquelles síl·labes repetides que se sobreposen les unes a les altres, i que no acaben d’arrencar? I en aquelles paraules que s’inicien mil cops però es frenen en sec i desacceleren per tornar a accelerar en una simfonia angoixant de sons que no tiren? Resulta que hi ha gent que aconsegueix eliminar els tics del seu llenguatge quan utilitza per primera vegada una llengua estrangera. Voilà. Rangel fa servir el seu tartamudeig per autoexplicar-se i crear significats paral·lels. A més, mitjançant petits llibres d’artista, l’autora recull les seves paraules prohibides, aquelles que no pot acabar de pronunciar mai d’una tirada sense passar pel tràngol de l’embús. Passa igual en les pintures que presenta: hi apareixen les paraules superposades en un garbuix de lletres indestriable on podria perdre’s ella, la lectora i la visitant. La seva aportació en el conjunt ajuda a reflexionar sobre la veu silenciada i sobre el fet que les falles són també trets recognoscibles d’identitat.

Ancarola sap que abans de néixer ja som imaginats per les nostres mares, amb allò que ha estat dit i callat. La llengua materna és la llengua de la coincidència entre les paraules que utilitzem i les coses que veiem. La que podem emetre a raig i sense pensar, aquella en què se’ns escapen les paraules a propulsió. És la llengua que marca l’ordre simbòlic. La llengua i la mare, la mare i la llengua, en una funció generadora semblant. Nancy Huston, investigadora de l’ús de la llengua en l’obra artística, diu que elegir per escriure una cultura i una llengua estrangeres a ella se li representava com viure en una espècie d’imitació perpètua, trobar-se sempre en un “com si”, en una terra abandonada, en què res no és totalment vertader. Una altra experiència que vincula la llengua a un paradís perdut és la que ens arriba de Freud, que es veu que va escriure una carta al seu col·lega i pare de la lingüística Saussure, en què explicava que no podia ni imaginar-se el dolor que sentia per haver perdut la llengua materna quan se n’anà a l’exili. Però la llengua materna també pot ser la que limita i la que paralitza, la que reprimeix i anul·la. I adoptar-ne una altra com a pròpia podria ser el començament d’un canvi de programació integral, experiències que moltes persones que han adoptat una llengua nova diuen que han viscut. La cosa té molt de suc.

El binomi mare-llengua, sigui per mitjà de la llengua materna o no, sembla unit per un vincle inqüestionable i aquest és l’aprenentatge que m’emporto de les experiències del cap de setmana. Unes correlacions evidents però inexactes. No sabem si la nostra llengua opera com una mare o la nostra mare com una llengua, però les mares i les llengües semblen indestriables en la nostra vida. I amb això ja n’hi hauria prou, per a començar a defensar-les.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes