Mobilització reducció

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Enmig de la sorollada eixordadora dels mitjans i les xarxes, un amic em demanava, sobtat, com podia ser que diguéssim que el català està tan cardat si ell troba que hi ha més catalanoparlants que mai, i més diaris digitals, i més ràdios… I a més havia sentit un tertuliaire dient que amb l’estat a favor la recuperació de la llengua seria molt més fàcil, tot i que després no ho havia aprofundit gaire perquè van canviar de tema i els opinaires, ja se sap, han de parlar de tot.

Per fugir del foc creuat de Twitter, vaig agafar el meu amic de la maneta i me’l vaig endur a fer un exercici de coneixement del medi. Altrament dit, mirar les coses amb els teus propis ulls. Agafem un camp professional en auge, amb una gran quantitat de gent implicada i relativament autosuficient, en el sentit que no depèn de poderosos agents estrangers (com el del cinema i les punyeteres majors) ni està condicionat en excés pel mercat internacional (com el de l’hostaleria): la salut mental. Es tractava de trobar un professional per a dur a terme una teràpia psicològica. Una recerca que fan milers de persones cada dia, i que és interclassista, intergeneracional i interracial. Persones que en sa immensa majoria són residents, ja que difícilment el turista sol·licita aquesta mena de serveis.

Un cop googlejada la seqüència ‘psicoteràpia Barcelona’, vam obrir les primeres vint pàgines que ens van aparèixer, i des d’un punt de vista lingüístic el resultat va ser el següent: cinc en català i quinze en castellà. De les cinc catalanes, totes sense excepció oferien també versió en castellà, mentre que de les quinze castellanes, tres tenien versió en català i en anglès i una, a més a més, també en francès i alemany. Resultat en termes de monolingüisme: onze a zero.

Vam passar al telèfon. Com que ens semblava que la cosa havia de ser equilibrada, també vam fer vint trucades, a centres diferents dels anteriors. Com dos enquestadors de pa sucat amb oli, anàvem marcant creuetes. De les vint veus que ens van contestar (bé, a tres llocs no hi havia ningú, però en vam buscar més fins a poder completar vint respostes), disset ho van fer en castellà i tres en català. En altres idiomes, cap. Ara, de les primeres, dotze van canviar de llengua davant la nostra insistència a seguir la conversa en català. Resultat: cinc professionals monolingües en castellà i quinze capaços o capaces d’expressar-se en català, però dotze ho havien amagat d’entrada.

Per completar l’estudi, l’entrevista personal. Ens vam presentar a vint centres més, també diferents (aquí també ens vam trobar amb quatre que no ens van obrir i vam actuar com en el cas anterior), i vam repetir l’operació. Potser perquè ens tenien al davant, ara de catalans d’entrada en van sortir més: nou, concretament. I dels altres onze, també va resultar que més de la meitat sabien parlar la llengua del país: set, exactament.

El paisatge ja s’anava dibuixant d’una manera bastant clara: hi ha molta més llengua de la que es veu, perquè la tendència general és a ocultar-la. Hi vam afegir un element més: els cursos de formació per a professionals, que ofereixen a la majoria de centres grans, amb una varietat temàtica que quedaríeu parats: gestalt, teatroteràpia, integradora, especialitzacions de tota mena… Un bé de Déu. Demanàvem si ens podien garantir que el curs seria en català, perquè la persona que s’hi volia apuntar no sabia cap altre idioma. Només un centre ens ho va assegurar. Dels altres tretze que feien cursos, vuit eren directament en castellà perquè rebien alumnes de fora (espanyols, la majoria, i sovint també llatinoamericans) i cinc depenia del professor i la composició del grup. Que normalment ja sabem què vol dir, oi?

Com que no es tractava de cap enquesta, sinó, hi insisteixo, de conèixer el medi de primera mà, per tal que la mostra fos com més variada millor, no solament vam recórrer tants barris com el vespino ens va permetre, sinó que vam alternar franquícies grosses, centres mitjans i gabinets petits de dos o tres professionals, i que així com als dos primers qui sol atendre el visitant és una recepcionista, als altres no n’hi sol haver i et responen els terapeutes mateixos, si en aquell moment no tenen visita.

Com que li vam acabar agafant gust, vam decidir fer una tongada extra per dur a terme un exercici pervers: demanar la informació en altres idiomes. Ara el meu amic, ara jo, vam entrar a deu centres (només deu: ja estàvem cansats, aquí) tot interpel·lant el responsable ara en anglès, ara en francès, ara en italià… Fins i tot en una cosa semblant a portuguès. El resultat va ser de vuit a dos. Vuit respostes en castellà i sengles intents de xampurrejar anglès i francès. A ningú li va passar per la barretina d’adreçar-se a un estranger en català.

El paisatge, així, ja queda força ben dibuixat. L’àmbit professional (privat) de la salut mental es comporta si fa no fa igual que això que el tertuliaire en diu ‘el carrer’: un vuitanta per cent dels individus és capaç d’expressar-se en català (no tots fluidament, és clar), però només un trentallargs per cent ho fa realment. Cada dia, milers de trucades, milions de converses, centenars de teràpies i desenes de cursos es fan en llengua castellana encara que els interlocutors siguin capaços d’expressar-se en català.

Però no patiu. Ben aviat, malgrat la pressió salvatge del mercat, la força d’un costum secular i les exigències de la globalització, el nou estat bilingüe ho canviarà tot de dalt a baix i la llengua catalana reviscolarà com per art d’encanteri.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.