Punt de llibre de la biblioteca de la presó estatal de Shawshank, a Maine (Estats Units).

Fins al 1870 no es van fer els primers punts de llibre de paper, però sembla que és des de l’edat mitjana que se’n fan servir per marcar la pàgina, i se’n conserven fets de vitel·la, del segle XV, de quan els llibres encara es copiaven a mà. L’any 1854 el famós impressor de bíblies Christopher Barker en va regalar una a la reina Isabel I amb un punt de llibre fet de seda amb acabaments daurats. No he fet gaire recerca, m’he encomanat a la Viquipèdia, però volia arrencar amb aquest apunt perquè quedi clar d’entrada que el punt de llibre no és un invent recent de cap departament de màrqueting editorial. Convé aclarir-ho perquè avui dia la majoria de punts de llibre que corren per les cases són de propaganda i això ens pot portar a pensar que fa quatre dies que es van inventar i que sempre han tingut aquesta finalitat publicitària. Doncs no, el punt de llibre va néixer fa sis segles com a crossa de la memòria, per als que eren incapaços de recordar en quina pàgina s’havien quedat en la lectura, perquè una cosa és llegir una novel·la d’ara i una altra és llegir la Bíblia, que estic segura que va ser el primer llibre que va tenir punt.

Fa dies que hi dono voltes, a això dels punts de llibre, va ser a partir d’adonar-me que una de les meves filles, en posar-ne un al llibre que llegia, es fixava especialment en la “cara” i la “creu” del punt. Li vaig demanar per què ho feia i em va dir que si el posava amb la cara cap amunt volia dir que havia de començar a llegir per la pàgina de l’esquerra, la senar, i si el posava amb la creu cap amunt, tocava llegir la de la dreta, la parella. Em vaig quedar de pasta de moniato quan la meva altra filla em va dir que feia anys que ella utilitzava els punts de la mateixa manera. Desconec si hi ha més gent que els fa anar així, els punts de llibre (suposo que arran d’aquestes ratlles, si el cas de les meves filles no és aïllat, ho sabré).

Llavors em va venir al cap mon avi, el matern, que llegia molt i a més sempre tenia uns quants llibres en dansa. Ell els guardava oberts per la pàgina on s’havia quedat, o bé els posava una agulla d’estendre que agafava el gruix més prim dels dos, o bé una goma de pollastre fent el mateix que l’agulla, o un tros de cartró d’alguna capsa de galetes, perquè l’avi reciclava el cartró als anys vuitanta, ja. I en acabat em va venir mon pare, que quan no llegia llibres gruixuts dels que porten una cinteta per marcar la pàgina (com les rellegidíssimes obres completes de Pla) es limitava a doblegar la pàgina per la punteta, i deixava molts llibres a mitges, així que ara a casa encara deuen quedar desenes de marques de les seves lectures escapçades. Els llibres de l’avi acabaven amb els lloms polvoritzats, i si miraves les vitrines de la seva llibreria sabies quins llibres havien sigut llegits i rellegits i quins no havien tingut tanta fortuna, els lloms t’ho deien tot.

L’endemà o passats un parell de dies, vaig llegir Leer y dormir, l’últim llibret meravellós que ha publicat Gonzalo Maier, un autor que sempre corro a llegir perquè em passa com l’aigua i em fa rumiar molt, i vaig topar amb un article sobre els punts de llibre que arrenca així: “No sé si li deu passar a ningú més, però des de fa un temps els llibreters només em regalen punts de llibre de llibres dolents.” “Sóc incapaç de fer servir un punt de llibre d’un llibre o un escriptor que no m’agradi”, confessa poc després. I més endavant encara afegeix: “Fer servir durant dies, o potser setmanes, el punt de llibre d’un llibre dolent és gairebé com dur una xapa a la solapa d’una causa que no comparteixes.” De cop i volta em vaig adonar de la importància que podien tenir els punts de llibre, que no són solament un tros de paper que fa la funció de marcar la pàgina, que de vegades rere aquella tria hi ha tota una intenció, potser.

I vaig voler saber què feia la gent amb els punts, si els triava a consciència abans de començar un llibre, si els feia servei qualsevol cosa de paper, un bitllet de tren, un rebut, si doblegaven pàgines, si es feien els seus propis punts de llibre. De la petita enquesta que vaig fer –resposta per una mostra de prop de sis-centes persones, coses miraculoses de les xarxes socials i el tedi!–, en vaig poder deduir que la majoria dels lectors agafen el primer punt de llibre que troben i que el van fent servir de llibre en llibre fins que el perden o se’n cansen o se’ls fa malbé, que no hi ha cap altra intenció, quan es posa el punt de llibre, que la de no perdre el fil de la pàgina on t’has quedat llegint. Però també hi va haver tota una sèrie de ramificacions que em van interessar, com ara els que no fan servir punts de llibre perquè sempre recorden on es van quedar, o els que se’ls fan ells mateixos, o els que en trien un de diferent per a cada llibre i després el deixen a dins de record, o els que aprofiten les faixes com a punts, o els que les llencen abans i tot d’arribar a casa, o els que han arribat a posar-hi un mitjó, dins del llibre, per no perdre el punt.

I llavors em va venir a la memòria la principal font de punts de llibre que teníem a casa abans de la pandèmia: la biblioteca. Aquells punts de llibre que anunciaven activitats de la ciutat i amb la data de tornada impresa amb un segell, aquells punts que no sempre retornàvem perquè n’hi havia que ens agradaven massa –i encara els conservem. També vaig recordar les filles agafant mostres de punts de llibre de totes les llibreries que visitem, i la neteja que hem de fer cada dos per tres del pot dels punts de llibre de casa perquè se’ns hi acumulen unes perles que si les veiés l’amic Maier no sé pas què ens diria. I voldria saber per on surten a caçar ara aquelles estranyes col·leccionistes de punts de llibre que apareixien com bolets a totes les fires de llibres al carrer i que es veia d’una hora lluny que no llegien ni per mal de morir. Fins i tot se’m va acudir de pensar, enduta pel record tèrbol de les senyores de les col·leccions absurdes (absurdes perquè no llegeixen! Com si un abstemi col·leccionés taps de cava…, ai), que com més interès tens en el que llegeixes menys atenció pares en el que et fa de punt de llibre, però de seguida vaig veure que ni era cert ni era just –es pot ser detallista fins al fetitxisme i no per això deixes de ser un “bon lector” (el concepte de bon lector ja el tocarem la setmana dels tres dijous).

I amb tot plegat, el primer punt de llibre en una bíblia a l’edat mitjana, les filles donant sentit a la cara i la creu dels punts, en Maier que no pot fer servir marcapàgines d’autors que detesta, els resultats de l’enquesta, etcètera, en volia fer un article endreçat que anés cap a alguna banda, però em fa l’efecte que l’acabaré perdent del tot el senderi per presentar-vos en Frank Divendal, un senyor holandès que té el rècord Guinness de col·leccionar punts de llibre, en té 103.009, recollits entre 1982 i 2010, i classificats per països i temes. He vist fotos seves amb un llibre a la mà, llegint, però no sé si només posava per al retrat o què, perquè a l’altra no hi tenia cap punt!?

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.