Llegir, una arma contra el feixisme

Aquesta setmana s’han conegut els resultats de l’informe PIRLS 2021, que han conclòs que el nivell de comprensió lectora dels estudiants catalans de quart de primària ha baixat i se situa per sota de la mitjana espanyola. Les xarxes socials s’han omplert amb anàlisis que assenyalen tota mena de causes i de culpables. Personalment, no m’han sorprès gens els resultats de l’estudi. Fa anys que, per la meva feina en el sector de la cultura, volto per alguns instituts i m’ha esglaiat el baix nivell dels alumnes, no només en la lectura, sinó també en l’escriptura. Si als instituts s’hi arriba amb tantes mancances en aquest sentit, queda clar que alguna cosa falla a la primària.

Sembla evident que a l’hora d’analitzar aquesta situació hem de tenir en compte l’efecte que la pandèmia i els llargs confinaments van provocar en els estudiants. Tampoc podem oblidar les conseqüències allargassades de les retallades en l’educació de les quals encara es pateixen estralls. I sobretot, hem de fixar-nos en una dada important: les desigualtats socioeconòmiques són les que provoquen les diferències més grans entre alumnes. Deixo als experts l’anàlisi més detallada i profunda del tema, i parlo ara com a mare de dues criatures, com a lectora i com a escriptora.

Llegir és important, és vital, però també ho és com llegim. Si faig una mirada enrere a la meva època d’estudiant d’ESO i batxillerat, no puc evitar esparverar-me. A les classes de llengua i literatura catalana i castellana ens feien llegir alguns llibres que eren “obligatoris”, i després ens feien uns exàmens tediosos i superficials que servien als professors per comprovar si realment havíem fet aquelles lectures. Recordo que ens afanyàvem a preguntar als de la classe del costat quines preguntes els havien fet, mentre pregàvem perquè fossin les mateixes i poder jugar amb avantatge. L’únic que volíem era aprovar. El llibre, la narració, l’experiència, l’emoció, no eren importants perquè no ens havien ensenyat que ho havien de ser. En el millor dels casos, se’n demanava una descripció d’un personatge, o el context històric, però massa vegades topàvem amb preguntes absurdes com ara de quin color era la finestra de l’habitació de la protagonista. Quina manca de sentit en tot plegat. Què en podia sortir de bo, de fer un examen que servís només per a saber qui no s’havia llegit el llibre? Gairebé mai no fèiem debats ni tertúlies sobre el sentit profund d’allò que havíem llegit. A mi m’agradava molt llegir, i em sembla un miracle que continués agradant-me malgrat aquells procediments. No ens ensenyaven a formar part d’aquella experiència, no ens descobrien la manera d’implicar-nos-hi, no hi havia res de creatiu en aquell acte de llegir, ni d’analitzar allò llegit.

Si hi ha dues paraules clau que poden ajudar a propulsar la lectura més enllà d’un acte mecànic, aquestes són justament la creativitat i la passió. Qualsevol objectiu pedagògic que deixi fora aquests dos eixos fonamentals no aconseguirà encisar i fracassarà.

En aquest sentit, trobo a faltar l’oralitat a les aules, el saber narrar en veu alta, no només llegir en veu alta, la inventiva, la imaginació, l’escriptura automàtica i creativa. Trobo a faltar la connexió entre cultura i educació. Fa temps que defenso que totes dues branques haurien de formar una sola conselleria, precisament perquè són branques d’un mateix arbre imprescindible en la formació dels individus. Sortosos són els alumnes de professors que van més enllà del programa establert i destinen esforços, recursos i diners per portar professionals de l’escriptura i de les arts a dins les aules. Aquest fet esporàdic hauria de ser troncal.

La canalla és un mirall de qui som nosaltres, els adults. Llegim prou, nosaltres? No. Per què ens estranya, doncs, que ells llegeixin poc i malament? Tots plegats tenim una relació perversa i de dependència amb les pantalles, sabem que no ens convenen perquè ens abdueixen, ens roben temps, ens lesionen la vista i ens poden arribar a deformar el clatell i l’espinada quan acotem repetidament el cap per mirar el mòbil. Però malgrat tot, preferim perdre el temps fent lliscar el dit per la pantalla sense ni saber exactament què mirem, preferim veure una sèrie que no ens engresca que no pas apagar el mòbil o la tele i obrir un llibre. Sabem que les criatures mimetitzen més allò que fem que no pas allò que els diem que han de fer, però no ens veuen fer-ho. Els renyem perquè miren massa tele, massa pantalles, però nosaltres en som els culpables. Els alumnes de mestres lectors i apassionats llegiran més i s’apassionaran més. Els fills i filles de pares i mares lectors, també.

En temps d’immediatesa, d’atomització i d’alienació, hem de convidar les criatures a la creativitat, més que mai.

La poeta i artista Kae Tempest, en el seu llibre Connectar, diu: “La immersió en les històries dels altres cultiva l’empatia. Quan llegim o escoltem com ens expliquen una història, […] el cervell ens segrega cortisol a la sang per ajudar-nos a concentrar, i també oxitocina, una hormona que està relacionada amb l’afecte i l’empatia. […] Les històries i les cançons ens posen en contacte amb les nostres parts millors i pitjors, ens permeten ficar-nos a la pell de l’altre i així augmentar la nostra compassió.” Les seves paraules em semblen especialment rellevants, sobretot tenint en compte que la mateixa setmana que hem conegut aquesta davallada en la comprensió lectora de les criatures, hem vist com els electors, amb els seus vots, han alimentat els partits de dreta i extrema dreta.

Dotem de recursos els qui no tenen accés als llibres i fem que les baules de la passió lectora s’heretin. Aquesta és potser la millor manera de fer democràcia, la millor arma d’autoconeixement individual i social, la millor eina per a detectar desigualtats, per a la inclusió social, el millor al·licient per a combatre-les, la millor manera de lluitar contra el feixisme.