Preàmbul

Dos nadons gegantins, extremadament peresosos, d’una energia endormiscada, es mantenen immòbils.

Lent combat que dura anys.

Un d’ells repel·leix el cap de l’altre amb una mà poderosa i vacil·lant mentre que, tot recolzant continuadament damunt la fontanella anterior, enfonsa la seva empremta al forat flexible del crani gegantí i tou, sota del qual un cervell ben segur prepara amb penes i treballs una resposta llunyana.

I el tot sura en l’aigua d’un tranquil i poc profund pantà.

Henri Michaux

A:—Els partits espanyols defensen l’estat. I els independentistes, també, cosa que causa l’enfortiment del seu sistema immunitari. I de quina manera! Més foc, si us plau, que Vox encara no ha recollit tot el que podia recollir! El cicle de dretes l’ha endarrerit Podemos. Quant de temps més el podrà endarrerir? No ho sé pas…

B:—Vox és la base sociològica del franquisme, la plebs de ‘vivan las caenas!’ i de ‘a por ellos’. Els partits espanyols estan, certament, al servei de la defensa de l’estat, cosa que no vol dir que l’enforteixin: jo més aviat penso que l’afebleixen, perquè no li permeten d’abordar els problemes del moment, que, com bé saps, no es limiten a la ‘crisi catalana’. La qual, certament, ha reduït l’espai hegemònic de la ‘transició’; i com que aquest espai va produir una soldadura entre estat i ciutadania, el seu encongiment fa por tant a les elits de l’estat com a l’españolito de a pie; i Vox és enlairat com a forma organitzada, finançada, tolerada i escampada per aquesta por conjuminada d’estat i ciutadania. És un enduriment de la crosta, però amb una massa flonja, manejable i, sobretot, canviant segons com i d’on bufi el vent: i.e., també utilitzable quan vinguin mal dades econòmicament i socialment. Podemos ha endarrerit un procés de recomposició entre moviment social i formalització política per les baralles internes, induïdes, precisament, per la pressa a ‘fer-se’ estat. I de la decantació en sorgeixen, com sabem, escissions i grupuscles model Errejón.

—L’única manera de barrar el pas al feixisme i derrotar els neoliberals i neoliberales del govern espanyol, comandats per Brussel·les i Berlín, és prémer fort a favor de l’estat d’alarma, desplegant, si és necessari, l’exèrcit. Tot això s’haurà de pagar, i només l’estat d’alarma pot fer palanca contra la temptació neomalthusiana. Només l’estat d’excepció, gestionat per demòcrates, pot salvar la democràcia. Un independentisme intel·ligent hauria de maniobrar, avui, a l’interior d’aquest marc per acumular capital polític. Dono suport i esperono la línia jacobina de Podemos.

—El jacobinisme, amb exèrcit inclòs, no és negoci per a Catalunya: si cal un jacobinisme, serà cívic, des de Barcelona, sense medalles als telenotícies i amb Mossos segellant –com a la conca d’Òdena. Podien haver començat tancant Madrid, a la manera de la Llombardia o de Wuhan, però, amb l’estat d’alarma, llencen el nen amb l’aigua bruta, o sigui, Catalunya i Euskadi correran amb la despesa per Madrid, Andalusia, etc., on l’extrema dreta, en efecte, podia fer pupa sense mirar prim al govern Sánchez. Veurem quin estat de les autonomies els queda i quina taula de diàleg podran muntar. Europa no és res, es va dessagnant: el futur, o sigui, el present del capitalisme, econòmicament, científicament, militarment i moralment, és la Xina. Marx ho consideraria el pas previ a la superació de la prehistòria.

—El govern espanyol, en aquests moments, és més ben valorat a Catalunya que el de la Generalitat. Que continuen fent l’imbècil, els aventurers.

—No m’ho crec: topa amb el fet que Espanya sigui el segon estat del món amb la situació més greu. Si a Madrid haguessin fet com a Igualada, les coses no serien com són. I, després d’haver sentit el quartet de ministres, que no sabien a qui tocava tancar fronteres, arribat el cas, amb el paternalisme franquista del Marlaska i la monja alferes de la Robles, em quedo amb el que tinc, que és més a prop i més controlable, francament, que el Simón. No em convencereu que l’estat d’alarma era millor que una emergència sanitària civil. I no oblidis que aquí tenim un equip sanitari de primera línia, que ha començat des de can Ruti a fer proves amb medicaments, mentre es treballa en un futur xip per a reconèixer el virus en qüestió de minuts a qualsevol CAP.

—L’enquesta detecta una gran polarització a Catalunya. Hi ha marge d’error, però la tendència és real. Els no independentistes estan molt emprenyats. No es pot jugar a dividir encara més la societat, enmig d’un drama com el que vivim. El pinyol nacionalista ha embogit.

—La sempre agraïda ‘divisió’: que els independentistes estiguem emprenyats no cotitza, ni que estiguem condemnats per sedició. L’estat no és nacionalista vs. Catalunya, oi? I la bogeria del PP d’abans-d’ahir ha estat substituïda pel seny neomilitar de PSOE-Podemos. El dia que m’expliquin per què cal reagrupar cada dos per tres els espanyols pel gos d’atura de l’exèrcit, com si fóssim al segle XIX, en parlem. Fa un mes i mig, el Supremo suspenia la condemna als assaltants de la Blanquerna… I així successivament.

—L’estat d’alarma dóna a la Generalitat de Catalunya la possibilitat de mobilitzar recursos i personal de la sanitat privada. Els que necessiti. Amb els instruments ordinaris de la Generalitat, això no era possible. Poden confiscar provisionalment la Quirón, per exemple. A veure si hi ha collons de fer-ho. L’eina la tenen. L’estat d’alarma és l’única eina possible per a evitar que el feixisme devori Espanya els mesos vinents. I et ben asseguro que això no beneficiaria gens l’independentisme, encara que pensis el contrari. Aquest país penja d’un fil i, si es trenca malament, el resultat serà la barbàrie, no pas un nou estat a la Mediterrània.

—Jo vull veure Treball i Indústria protegint els treballadors. Vull veure els sindicats seguint la petjada de la Mercedes de Gasteiz.

—No et quedis en el cercle nacionalista inflamat de les xarxes socials. La societat és molt més gran, i ja hi ha molta gent que està fins als collons del govern de la Generalitat.

—Que fa dies que creu als que saben de què va la cosa. O no has sentit l’investigador de can Ruti, l’Oriol Mitjà? O en Clotet? I ara, després de totes les desqualificacions de la monja-alferes contra el president Torra, es veuen obligats a aplicar les mesures sanitàries que ell recomanava, mentre que no gosen aplicar-ne les econòmiques. I el PSC va i treu aquella pell tan fina de l’Iceta, quan se senten ‘insultats’, mentre atiaven la posada en dubte de la capacitat del president Torra per administrar la res publica. I la maniobra dels alcaldes metropolitans, que li passen la pilota a la Generalitat per tapar les vacil·lacions del govern Sánchez? Són materialistes tan vulgars que no aconsegueixen de donar sortida a la condonació de quotes d’autònoms o del lloguer, perquè no saben triar entre vida i economia –tot i que n’hi ha que no hi creguin, en aquest dilema.

—Ara mateix, a Palau i a Waterloo estan espantats, si el govern de Sánchez no aguanta i arriba un govern d’Unidad Nacional PSOE-PP de mà dura en totes direccions. I a Madrid ja hi treballen. Waterloo ha demanat als seus d’abaixar el to. Ara estem espantats. La genialitat política catalana no té límits.

—La política catalana, il·limitadament bona i dolenta, no ha escampat la plaga ni és capaç de crear cap crisi extrínseca: l’estat i els seus aparells la tenen ben apamada i continguda entre la repressió i la contenció que ella mateixa s’ha imposat en nom del ‘pragmatisme’, vulgo por. El problema és que l’oligarquia econòmica, política i cultural espanyola podia tolerar Unidas Podemos dins una dinàmica de creixement pautat i sense gaires canvis en la redistribució neoliberal à la bruxellienne. Ara, però, pensen en l’endemà de la pandèmia i, és clar, necessiten l’ordre de la Unidad Nacional, que no els pot garantir Unidas Podemos, per més mans i mànigues que faci, sense córrer el risc de caure en la inanitat; entretant, les forces de xoc de Vox fan de gos talonador i, quan els caldrà, de patrulla de la porra. (Ja t’he dit que Vox és la base social del franquisme mai liquidada.) El problema el té, doncs, Unidas Podemos, i radica en l’anàlisi concreta de l’endemà, que no podria resoldre encara que continués en el govern, o sigui, que és perdedor de totes totes: ara no pot baixar del carro sense rebre per totes bandes, perquè no pot mobilitzar el carrer, i després no podrà evitar la sortida lògica del règim, o sigui, el pacte intrínsec del bipartidisme. Les forces auxiliars (Cs, Podemos) han fet el seu fet, i ara hauran d’ajudar al nou ordre postplaga a risc de desaparèixer dins PP-Vox (Cs) o trinxats en els seus components (Izquierda Unida, Podemos), si és que no acaben reabsorbits dins el PSOE (Errejón). No t’hi escarrassis: Catalunya és el convidat de pedra.

—Oblida’t ara del carrer. El carrer no existeix. La independència de Catalunya ha deixat d’existir. Avui és un entreteniment més, com les sèries de Netflix. La política que hem conegut ja no existeix. El que passa no es pot analitzar amb categories dels anys setanta. Som davant un cataclisme mundial.

—El cataclisme mundial encara ha d’arribar, i el tindrem a l’Àfrica. I, d’altra banda, un cataclisme no aporta per si sol noves categories d’anàlisi: també podria causar retrocessos impensables, d’un totalitarisme desconegut. Però el que ha deixat d’existir és una fase de l’independentisme. Ara hi ha una crisi galopant d’hegemonia de l’estat espanyol –i ja veurem si a tot el planeta–, ja no en l’àmbit nacional, sinó en el social: res no podrà continuar igual. S’ha obert pas la consciència que al sistema l’importa un rave la vida de la gent. No és que s’arribi tard, o que es gestioni malament la crisi sanitària, sinó que la relació entre poder i vida s’ha revelat literalment mortal per a les classes populars dins el sistema capitalista. I ja no se les podrà governar com abans. Una altra cosa és si aquestes classes treballadores aconseguiran de posar l’estat al seu servei aixecant un autèntic memorial popular de greuges, que obligui els poders a acceptar un programa de restitució que els obligui a servir els interessos de la majoria social: enfront de la reconstrucció des de dalt, caldrà oposar-hi la restitució des de baix. I això ha de valdre tant enfront de les oligarquies espanyoles de l’Íbex 35 com de les catalanes del Foment o l’Ecuestre; de manera que la qüestió de la independència haurà de prendre el caire d’un referèndum per la vida que, al seu torn, hauria d’obrir pas a un referèndum de país. Però, és clar, sempre podem finir a la catalana manera: ‘Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a… rebre’.

Coda:

No pas l’atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui és don’ l’aventura.

Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l’alta serra
–Forests dels Pirineus–, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.

Sòl de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!

J.V. Foix

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.