Arribo al carrer Còrsega, 333. Un núvol de periodistes fa guàrdia a la porta de la seu de CDC. Per veure’ls he de superar una muralla de vehicles de la guàrdia civil. Dos armaris uniformats, amb les banderes de rigor al braç i una boina falcada de costat, fan de porters de discoteca i no deixen entrar ningú que no ho tingui autoritzat. Prèviament, una vintena d’agents ha fet sortir tots els treballadors convergents —menys els de la cafeteria que hi ha dins la seu i que han treballat de valent— i s’ha quedat a dins amb el tresorer detingut i dos membres més de l’equip d’administració, que presenciaven l’escorcoll.

Poc abans, havien abandonat la seu dos fiscals de l’estat, Josep Grinda i Fernando Bermejo. Si aquests dos acusadors amb nom de personatges de còmic (Grinda i Bermejo) havien marxat, és lògic de pensar que ja havien identificat els documents que cercaven. Però l’escorcoll continuava. Una treballadora del partit que ha sortit més tard que la resta m’ha explicat que els agents de l’escorcoll no estaven pas gaire enfeinats. Ja va passar en l’escorcoll anterior, que els recercaires van passar hores mirant el whatsapp al mòbil.

A fora, al carrer, hi ha un cert silenci. Trencat de tant en tant per la remor dels fotògrafs que comenten la jugada. Els reporters miren d’endevinar alguna notícia nova per a enviar a la redacció. Els agents que entren a la seu i en surten no diuen ni piu i fan cara de pomes agres.

De sobte, surt un agent uniformat amb un tornavís estrany a la mà. Deu servir per a obrir panys i caixes fortes. Li ho pregunto, però em mira amb menyspreu i no respon. No piula. A continuació, surten dos agents més amb les cares tapades amb una braga. Es disparen totes les rèflexs, que fan aquell soroll tan característic. Però és un moviment més dels molts que faran els agents. Entren i surten sense traginar res.

Els vianants que volen esquivar la munió de periodistes no s’atreveixen a travessar pel passadís que s’ha format entre la porta custodiada pels dos goril·les i les càmeres de la televisió. S’estimen més l’odissea de passar entre els periodistes que no el risc d’acabar sortint en unes imatges de recurs al telenotícies per un cas de suposada corrupció. Potser temen no quedar esquitxats com la senyera que penja des del setè pis de la casa convergent.

La senyera tacada

Al cap d’una estona sense moviment, surt una senyora amb aspecte de secretària judicial. No diu res i camina a pas ferm. Cinc minuts més tard, torna amb la mateixa actitud decidida carregada de paquets de tabac. Es pot fumar durant els escorcolls?

La informació arriba amb comptagotes a l’exterior. Em distreuen tres ànimes curioses que tenen ganes de dir-hi la seva. Aquesta mena d’esdeveniments atreuen aquests individus. Espanyolistes fins al moll de l’os. Han vingut a veure amb els seus ulls i en directe l’ensorrament de l’independentisme. N’estan convençuts.

Una estona abans de l’incident que ara explicaré havia demanat a un guàrdia civil atrafegat si tot allò era una resposta de l’estat al 27-S. M’havia dit que no tot fent cara d’estranyat. Però aquells tres senyors més aviat grans i desvagats estan convençuts que allò era un cop contra la independència. Els seus comentaris en veu alta sense cap interlocutor identificat ho deixaven clar: ‘I aquests són els que diuen que Espanya ens roba… I els lladres són ells’, diuen entre somriures d’aquells que acompanyen el cigaló a molts bars del país. Estan satisfets. Sembla un exorcisme per a expulsar de l’estómac aquell malestar que els va quedar el 27-S per la victòria de l’independentisme.

Passadís entre periodistes i els dos goril·les que custodien la seu de CDC

En vista de la manca d’acció, marxo cap a la seu de Convergència de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni. És el lloc alternatiu que ha trobat el partit per a fer una conferència de premsa i parlar de l’operació de la guàrdia civil i la detenció del tresorer. Hi he anat caminant. L’activitat a la ciutat continuava trepidant com si no hagués passat res. I l’escorcoll continuava al carrer de Còrsega, 333.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.