Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Liz Castro és una de les cares més visibles del secretariat de l’ANC. I abans d’això, com a escriptora, periodista i editora d’origen nord-americà interessada i apassionada pel moviment independentista català, va anar seguint ben de prop tots els passos del procés. Ara presenta el llibre Molts granets de sorra. Un llibre d’idees per canviar el món, provades a Catalunya (Catalonia Press). Hi recull centenars de fotografies que palesen que el camí que ha fet l’independentisme a Catalunya ha estat possible per la suma d’esforços individuals, que han cristal·litzat en proeses col·lectives. És un llibre que ajuda a obrir el focus, a mirar-se amb una certa distància els passos fets en pocs anys.

—A les pàgines d’aquest llibre es veu la societat civil empenyent.
—Sí, en totes. He intentat no parlar dels polítics. Bé, n’hi ha algun, com Puigdemont, que hi surt com a representant de l’AMI. I Carme Forcadell com a presidenta de l’ANC. Però sobretot és gent.

Durant un temps, la societat civil era al capdavant del procés. Ara hi ha els dirigents polítics. Ja està bé que sigui així, o entitats com l’ANC haurien de tenir més lideratge?
—La societat civil catalana no vol envair el parlament, no vol fer una revolució d’aquestes d’esborrar el govern hi posar-s’hi…

No vol prendre el Palau d’Hivern.
—No, en absolut. En canvi, la gent ha volgut insistir als seus representants polítics que fessin la feina, traslladar-los l’encàrrec. I ho van fer, amb iniciatives des del 2008. Fins que el 2012, en què diuen que volem votar en un referèndum, volem un estat propi. I Mas va convocar les eleccions. Hem progressat molt. Tenim uns representants que són favorables a la independència i ho han demostrat. Quin és el paper de la societat civil? Crec que hem de continuar insistint que els polítics compleixin, perquè és fàcil que es puguin distreure, perquè tenen objectius personals o de partit. I nosaltres, el moviment independentista, en tenim un, que és que es guanyi la independència. De vegades això voldrà dir empènyer, recordar, no deixar que canviïn les prioritats, i de vegades voldrà dir estirar, en el sentit per exemple del referèndum. L’ANC pensa que per moltes raons cal exigir al govern que faci un referèndum, perquè és la millor manera de guanyar la independència.

Això ja es va intentar el 2014…
—No, el 2014 es va fer una consulta. No es va presentar mai com un referèndum. Era una consulta per a demanar el parer de la gent, no per a decidir i executar. Ningú no pensava que el 10 de novembre es declararia la independència.

L’ANC ha acabat essent presonera de les dinàmiques i els interessos dels partits?
—Potser no hem sabut treure tot el profit de la porta que tenim com a ANC. Aquest equilibri entre el fet que no volem assaltar el Palau d’Hivern i que volem que actuïn és complicat. Perquè és gent; els pots demanar coses però els has de tractar amb un cert respecte. Sempre hi ha una negociació entre el que podem exigir i el que podem guanyar. A mi m’hauria agradat que el 9-N hagués tingut unes conseqüències clares, però no va ser així. Aquesta relació entre els partits i la societat civil no significa que hagin de fer allò que nosaltres demanem. Perquè dins de l’ANC molts creiem que toca als polítics de portar això endavant de la millor manera possible. De vegades la gent ens jutja molt, ens diuen que no exigim prou, però a cada moment mires on ets, on has arribat… I ho fem tan bé com podem.

I quin paper li toca fer ara a l’ANC? Què passa si l’estat fa accions repressives?
—És que no és únicament l’ANC. Una de les coses que intento explicar en aquest llibre és que no és solament l’ANC, sinó que molta part d’aquest moviment ha vingut d’iniciatives individuals. Hi pot haver moltes reaccions a una repressió de l’estat. L’ANC, com que és tan gran i té tanta força organitzativa, és l’actor natural per a organitzar mobilitzacions, i suposo que si l’estat actués d’una manera agressiva l’Assemblea mobilitzaria la gent.

Veieu a venir que calgui mobilitzar la gent abans d’un Onze de Setembre?
—Avui mateix el meu cosí, des dels EUA, em demanava: ‘L’estat espanyol actuarà amb violència?’ Estava preocupat. Hi ha molta gent que té la determinació de fer això d’una manera pacífica. I molta gent a fora que diu que això és impossible, que hi haurà d’haver una guerra. Doncs els diem que no, que el moviment independentista, i concretament l’Assemblea, insisteix a fer un procés pacífic, en què no trencarem coses. Què passarà? Doncs tenim el full de ruta, aprovaran les lleis de desconnexió, arribarà la tercera, la de la transitorietat jurídica, i hi haurà un problema. El més probable és que la suspenguin, però si el parlament continua endavant, el paper que tindrà la societat civil, la gent del carrer, serà de recordar que nosaltres hem votat aquest parlament i que volem que compleixi el mandat. I si ens hem de manifestar a favor del parlament i de la democràcia d’una manera activa, ho farem. Quina forma tindrà aquesta mobilització? Doncs pacífica, democràtica i massiva, com fins ara. Seran vagues? No ho sé. És possible. Seran coses creatives? N’estic segura.

Aquests anys ha canviat la manera com la premsa internacional explica el procés?
—Moltíssim. Abans del 2012 ens veien poc. Si de cas, com a ciutat olímpica, turística, del Barça, gastronòmica. A partir del 2012, amb la manifestació va començar a haver-hi articles, els corresponsals van venir aquí, van oferir més informació. Ara hi ha molts més matisos.

El RUI és una bona manera de culminar el procés?
—Sí. Però no en dic mai unilateral, perquè no és un dels requisits. El requisit és que es faci, tant si és amb permís de l’estat com si no. I això pots dir que és unilateral o que no ho és. No és per culpa nostra que és unilateral, en tot cas.

Però en diem unilateral perquè no l’han deixat fer de manera acordada i, per tant, es tira pel dret.
—Si l’hem d’acabar fent sense pactar-lo amb ells, sí que serà unilateral. Entenc que és important d’explicar que farem el referèndum tant sí com no. Però la paraula ‘unilateral’ no m’agrada. En tot cas, crec que és la millor manera de culminar el procés perquè el 9-N no va tenir conseqüències. N’hauria pogut tenir el 27-S, però no vam conquerir el relat. Vam guanyar 48% a 39%. Però un 11% no es va definir; no els comptem. Tenim una majoria favorable a la independència però així és molt difícil de convèncer els estats del món perquè ens reconeguin. Per tant, com que tenim majoria al parlament, tirem endavant el full de ruta.

Cap a l’aprovació de les lleis de desconnexió.
—Sí. I el full de ruta de Junts pel Sí diu que hi hauria d’haver un trencament de l’ordenament jurídic espanyol i una proclamació de la independència. Ho diu textualment. Per a mi, aquestes dues coses juntes són una DUI. Però el president diu que no hi ha d’haver això, o sigui que no entenc el full de ruta.

L’aprovació de la llei de transitorietat no és com una declaració d’independència?
—No, perquè per definició, una declaració d’independència l’has de declarar. Ho dius al món, i demanes reconeixement. Que sigui una ruptura, sí, ho puc acceptar. I diuen que el primer article dirà que Catalunya s’estableix com un estat de dret, democràtic, independent, etc.

I això no és una declaració d’independència?
—Jo crec que no. Si tens la llei de transitorietat jurídica, canvia la legalitat; és a dir, des d’ara les noves lleis catalanes seran les vàlides. I una d’aquestes serà la llei electoral i la llei de referèndums, per a poder fer un referèndum. El full de ruta actual diu que hauríem de fer eleccions constituents, que hauríem de redactar una constitució i referendar la independència alhora que referendem la constitució. I alhora hi ha el trencament amb l’ordre jurídic espanyol i la proclamació d’independència. Si, desmentint la DUI, desmenteixen el trencament amb l’ordre jurídic espanyol, tenim un problema. Perquè no podem fer unes eleccions constituents sense ruptura. Seria repetir el 27-S.

On situeu el referèndum, doncs?
—Just després de l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica, perquè es pugui fer d’acord amb la llei catalana, perquè no sigui un altre 9-N. Si guanyem el referèndum, declarem la independència. I per a mi declarar la independència vol dir fer-ho públic a tot el món i demanar el reconeixement.

Com es pot convèncer la gent cridada a participar al referèndum que serà vàlid si no el podràs pactar amb l’estat?
—No crec que l’estat pacti mai un referèndum. Per això és important fer-lo després de l’aprovació de la llei de transitorietat, perquè es pugui fer legalment segons les lleis catalanes. És que la independència de Catalunya va contra la llei espanyola, això s’ha de reconèixer. I en algun moment hi haurà un  trencament. Les negociacions sobre el referèndum i sobre la llei de transitorietat passaran abans. Si l’estat espanyol vol fer res, ho farà abans no s’aprovi aquesta llei, perquè després ja tindrem la llei catalana. I no ens podran dir res, poden anar a judici, però seran els seus judicis. Amb la legalitat catalana el parlament tindrà el mandat d’organitzar el referèndum, de manera oficial. I haurà d’assegurar que hi haurà una campanya a favor i una altra en contra.

Qui assumirà la campanya en contra? Els partits unionistes hi faran boicot.
—Si el govern o el parlament dóna diners per als del no, algú els agafarà. A més, si fas saber que el referèndum tindrà conseqüències clares animaràs la participació unionista. No és solament un referèndum oficial, sinó que si guanyem passarà això i si perdem, passarà allò. I ells saben que tenim molta força mobilitzadora i que no acceptarem l’abstenció com a vot en contra. L’abstenció és legal, però no la comptarem dins del sac del no.

Penseu que l’independentisme és sovint el pitjor enemic de si mateix?
—No, no ho crec. És que això que fem és molt difícil. Si he fet aquest llibre és perquè hi ha gent que critica el ‘processisme’, la roda de l’hàmster, que en parla amb desdeny. Si hi ha picabaralles, la gent es cansa durant un temps, si hi ha problemes, si no es posen d’acord… tot això són coses menors. Has d’obrir el focus, mirar enrere i veure tot allò que hem fet i hem guanyat. Quan creus que pots guanyar és quan realment pots guanyar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.