Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els mesos posteriors a l’onze de setembre de 2001, un equip reduït dirigit per Dick Cheney i Donald Rumsfeld va planificar la resposta nord-americana als atacs a les Torres Bessones. D’aquelles reunions en va sortir la que seria coneguda per la ‘doctrina de l’u per cent’, una postura que es pot resumir més o menys d’aquesta manera: si el president nord-americà decideix que hi ha una possibilitat de només un u per cent que algú considerat per ells un ‘actor maliciós’, en qualsevol lloc del món, és capaç de fer mal als interessos dels Estats Units en el futur, el president té la responsabilitat, si no el deure, d’ordenar un atac sobre aquest suposat actor maliciós amb els mitjans que ell consideri més oportuns.

Curiosament, aquesta política ‒que, parlant clar, és una llicència sine die de matar on sigui i pel preu que costi‒ va ser venuda al públic nord-americà, amb molt d’èxit, sota la bandera de la ‘prudència‘ i la ‘responsabilitat’. I més exactament, com l’única manera ‘prudent‘ i ‘responsable‘ de fer front al problema perenne i perfectament previsible de l’hostilitat de certes persones, subjectes als mandats del poder metropolità.

Ja sabem tots quins són els resultats d’aquesta postura de ‘defensa’ dels Estats Units: morts, desastres i misèries pertot arreu. I ni una sola paraula de la promesa central del pla, l’eradicació d’això que en diuen ‘terrorisme’. Avui, els nord-americans i els seus aliats més pròxims s’enfronten a més amenaces d’aquestes que mai abans.

Però malgrat tot plegat, la lògica intrínsecament psicòpata d’aquesta doctrina destructiva no ha estat mai realment subjecte d’una crítica sistemàtica i sostinguda als cercles pensants del país. S’ha parlat bastant de possibles maneres de perseguir les metes del programa amb més eficiència tàctica i menys danys publicitaris. Però molt pocs han qüestionat frontalment les presumpcions principals del paradigma. I com a resultat d’aquesta falta de coratge crític, els líders de l’anomenada ‘esquerra’ americana es troben, si se’m permet la llicència, totalment ‘confinats’ pels supòsits vitals i polítics dels seus homòlegs més autoritaris i bel·licistes de la dreta.

Encara més sorprenent que aquesta desídia dels intel·lectuals esquerrans contra el fenomen, hi ha la mansuetud de les víctimes domèstiques (vidus, famílies sense pares, soldats mutilats i embogits i les famílies condemnades a cuidar-los durant anys) conseqüència de l’enorme fracàs del programa. En comptes d’expressar la seva indignació, semblen, en general, molt més interessats a justificar la utilitat de les intervencions bèl·liques dels soldats, actuacions que sota qualsevol enfocament mínimament crític simplement no es pot qualificar d’aquesta manera.

Tot això em venia al cap en observar com, amb la notable i bastant tardana excepció de la CUP, els partits independentistes a Catalunya s’han esforçat a mostrar la seva gran devoció pel paradigma del confinament, amb els rituals d’opressió social que en deriven.

Que el president Torra el volgués imposar al primer moment del brot era molt comprensible. En canvi, no ho és tant que, després del fracàs absolutament estrepitós d’aquesta forma de tractar el problema de la Covid, ell, i la que sembla ser una majoria aclaparadora dels votants independentistes, s’agafin tossudament a la idea que aquesta mesura dràstica, i les pràctiques molt draconianes de desconfinament que en deriven directament ‒amb el seu gran amor pel molt qüestionable ús obligatori de les mascaretes en tots els espais públics‒ continuen essent l’única manera ‘prudent’ i ‘responsable’ d’anar avançant en la lluita contra el virus.

I això precisament en un moment en què van sortint estudis que mostren que la relació entre els règims durs de confinament i d’aïllament social molt estrictes i l’èxit en la contenció del virus són bastant aleatoris. Estudis, sigui dit de passada, que apareixen amb molta menys freqüència a la premsa de Catalunya i de l’estat espanyol que no als altres països.

Però més preocupant que tot això, si pot ser, és el cop que aquesta postura seguidista assesta a la delicada salut mental del moviment independentista.

La ‘raó’ implícita del confinament va com l’anell al dit a la mentalitat autoritària de l’estatalisme espanyol. I, si ho analitzem honestament, va en contra de tots els ideals democràtics i llibertaris brandats pels partits independentistes al llarg de l’última dècada en les lluites en pro de la sobirania.

Particularment preocupant és que els qui més han sofert sota aquesta política clarament fracassada ‒igual que els americans afectats més negativament per les estúpides guerres començades per Cheney, Bush, Obama i companyia‒ amb freqüència es mostren també com els seus defensors més fervorosos.

Entenc perfectament la necessitat que té l’ésser humà de voler revestir les seves desgràcies i traumes amb un sentit positiu o inclús redemptor. Però entenc també ‒recordant les advertències sempre sàvies d’Hannah Arendt‒ que és molt perillós de confondre aquest procés essencialment ‘privat’ amb la responsabilitat de pensar fredament sobre la relació cost-benefici de les polítiques forjades en l’espai ‘públic’.

Dit d’una altra manera: jo puc entendre el desig psicològic dels soldats, o en el cas de Catalunya, dels metges i infermers, de voler veure el seu sacrifici alabat en la plaça pública. Però en el curs de la seva persecució d’aquest bé psicològic ‘privat’, ni ells, ni els seus familiars i amics no tenen cap dret d’impedir o censurar els conciutadans que volen indagar seriosament sobre la utilitat i eficàcia de mesures adoptades en el seu nom.

Hem de recuperar el coratge de reconèixer que són xantatge psicològic pur frases de l’estil ‘la teva crítica del confinament o del govern que l’ha ordenat és un insult que ensorra els sacrificis de tanta gent durant la crisi’. Xantatges psicològics dissenyats per a frenar en sec ‒i gairebé sempre en favor dels interessos de l’statu quo‒ la revisió conscient del passat, que és una de les funcions més essencials de la ciutadania en una democràcia participativa i amb ganes de respondre amb intel·ligència als desafiaments de la realitat.

Una altra tendència preocupant ‒i en la meva opinió una mostra palesa de droperia mental‒ és la de tractar automàticament els qui discrepen de la línia del sant confinament com a simples idiotes infectats per a) les mentalitats fètides protofeixistes d’un barri insofriblement pijo de Madrid, b) un odi a la ciència o c) el fonamentalisme religiós dels seguidors més irracionals de Trump.

Jo no em situo, ni de bon tros, en cap d’aquestes categories. I m’atreveixo dir que tampoc no hi és Byung-Chul Han (entrevistat en aquestes pàgines fa poc) o un munt de pensadors excel·lents d’arreu del món amb opinions similars.

En vista de la pèssima gestió espanyola de la crisi, no ha arribat l’hora, doncs, d’escoltar més punts de vista sobre el virus, possiblement més eficaços i menys lliberticides, i de combatre’l, per tant, amb una ment més oberta?

Si hi ha una cosa que s’ha palesat aquestes últimes dècades és que els que dibuixen i controlen els grans marcs narratius tenen moltes més possibilitats de guanyar les batalles. I vist en termes genealògics, la lògica del confinament s’acosta molt al cànon essencial del pensament espanyolista i s’allunya molt d’allò que l’independentisme diu que representa.

La pregunta, per tant, és si l’independentisme creu realment que pot arribar a l’alliberament nacional mentre una part important del seu moviment combrega encara amb un element connatural de la lògica programàtica del seu opressor?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.