L’inconscient col·lectiu dels pobles

Tota aquesta història vinculada al riu que va marcar forçosament la manera com som ara els que ens vam criar per allà a la vora

Anna Zaera
25.04.2022 - 21:30
Actualització: 25.04.2022 - 21:31
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Què ho fa que un poble sigui pròsper o desgraciat? Per què un conrea el talent i té cura del parc municipal, i el de la vora el menysprea i el contamina? De l’inconscient col·lectiu dels pobles no en sabem gran cosa, perquè, com passa amb l’inconscient de les persones, només en veiem les manifestacions, i molt sovint només en somnis. Encara que no ho sembli, no depèn tant de si governa un alcalde o un altre. Hi ha alguna cosa que m’atreu d’aquests organismes vius fets de cases que guarden una curiosa homeòstasi de fílies i fòbies amb els de la vora. Quan recorres pobles desconeguts, travesses els erms que l’envolten, els carrers majors o els cul-de-sacs, els polígons i les zones esportives, et fas la composició de les esperances i les temors. La bellesa i la lletjor, l’esperpent i la pretensió. Els pobles són antropomòrfics, tenen cares. Jo diria que han emmagatzemat des de la seva infantesa molts records. Com les persones, com tot subjecte viu. I hi influeix molt la seua anatomia, és clar, si tenen muntanyes, o aigua, o fertilitats diverses. Ho acredites, per exemple, al pas d’una ruta amb cotxe per indrets que no havies sentit mai. I no cal ser Jung per descobrir que, encara que els travessis en pocs minuts, t’expliquen coses sense badar boca. M’agrada fer aquest exercici d’hipòtesis quan arribo a pobles que no conec i intento donar-les per vàlides sense gaire informació demogràfica o econòmica que em pugui donar la raó.

Precisament, aquests dies de Sant Jordi, la companya periodista Judit Monclús m’ha descobert l’obra de l’escriptor Joan de Déu Prats, que fa anys que es dedica a la divulgació mítica i fantàstica de zones que encara no han estat mitificades. Ara acaba de publicar Història mítica de les Terres de l’Ebre (Comanegra), on fa l’exercici narratiu tan interessant d’intentar extreure el substrat amagat que dóna com a resultat el retrat psicològic d’un territori. Perquè aquell poble podria ser el funcionari gris, o la dama ferida, o la bruixa encantada. No en posarem exemples, de moment. Des del principi, parlar de l’inconscient col·lectiu d’un poble em sembla una bona manera de fer diagnòstics a gran escala, més que recórrer a l’informe econòmic de l’analista de torn. Joan de Déu Prats dedica bona part de la seua narració a parlar d’allò que ell ha identificat com el gran tòtem de la zona, l’Ebre. El riu que connecta els pobles de l’interior amb el mar; la desembocadura situada abans a Tortosa i que feia la confluència del que era la Via Hercúlia, que després es va anomenar Via Augusta i que ara és l’Eix Mediterrani. Diu que l’Ebre servia per a unir persones, tot i que en acabat també va ser frontera en el temps dels cartaginesos i dels romans; i entre feixistes i demòcrates durant la batalla de l’Ebre. Tota aquesta història vinculada al riu que va marcar forçosament la manera com som ara els que ens vam criar per allà a la vora.

Diu Joan de Déu Prats que hi ha llocs mítics al món com El Dorado o Xanadú i ens falta recuperar els nostres espais. Però tenim capacitat narrativa per a donar estatus de mite els nostres entorns de més a la vora? Aquest misticisme depèn de la bellesa i l’abundància de bé-de-déus naturals o del pes de la història universal que atresoren? Un poble modest es pot convertir en un entorn mític, capaç de les llegendes més suggeridores que hagin estat pensades? Hi ha gent que ho intenta. De fet, si l’inconscient col·lectiu és tot allò inexpressat, ara s’acosta un exemple del que seria un bon ritual d’exorcisme, la millor de les teràpies parlades: omplir els contorns, les pells del poble de totes les llegendes i arquetips necessaris. I fer-ho amb color i amb formes i pintures. La setmana que ve es farà el Gargar Festival de Murals i d’Art Rural de Penelles, un festival que fa que les parets d’aquest poble de Ponent diguin allò que necessita ser explícitament expressat. I així començo a imaginar-me què haurien de dir les parets del meu poble, i què hi ha bategant fort pels confins del nostre asfalt que necessiti rebentar-lo per aixecar el cap.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes