18.02.2025 - 21:40
El 2 de febrer de 2001, Pasqual Maragall va publicar un article a El País amb el títol “Madrid se va”. Maragall deia que, vist de la perifèria, és a dir de Barcelona i potser de València estant, perquè els andalusos, gallecs i bascs no sembla que se n’haguessin adonat, Madrid marxava d’Espanya per jugar en una lliga superior de ciutats globals. Uns quants anys més tard, Isabel Ayuso el contradeia afirmant que Madrid és Espanya, com si digués que, de tant concentrar-s’hi simbòlicament i financera, Espanya es reduïa a Madrid, que Madrid tota sola desplaçava en volum la resta de la nació. Malgrat l’escàndol que provocà la fanfarronada, Ayuso no deia res de nou; simplement deia sense embuts allò que pensen espanyols de tots els colors polítics. “Madrid és el cor”, diu el narrador del film de Frederic Rossif sobre la guerra civil espanyola titulat justament o injusta Mourir à Madrid. Per a sostenir Madrid com a bastió de la República, el govern de Negrín sacrificà una generació de joves catalans en la batalla de l’Ebre, una ofensiva condemnada al fracàs, com ho havia estat quaranta anys abans l’absurda defensa de Cuba davant l’esquadra nord-americana. Del punt de vista de la uniformització de l’estat, però, el sacrifici dels adolescents catalans equivalia a una selecció tan brutal o més que la que pretenia el psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera a la banda dels nacionals, car l’eugenèsia d’aquest consistia a alterar els mems i no pas els gens de la descendència catalana.
Un segle abans de la guerra, Madrid ja era una ciutat que “en un sopar de dejú es menja totes les altres”, com observava el madrileny Mariano José de Larra. Però la capital no s’engreixà mai a costa de “les províncies” mediterrànies tant com sota les forques caudines de la solidaritat socialista. Una solidaritat que Maragall subscrivia tot proclamant que Espanya era la unió voluntària dels seus pobles com a projecte de futur. D’aquest ingenu contracte social –car als pobles la voluntat d’unió se’ls suposava si et plau per força, com el valor als quintos de l’exèrcit espanyol– Madrid “se n’anava”. Urgia doncs retenir-la amb afalacs. I Madrid, com un pop amb braços-ventoses, ha acabat d’escurar “les províncies”. El president Illa, un Maragall llanguit per al país alacaigut en què s’ha convertit Catalunya, lluny de queixar-se que Madrid se’n vagi, proclama que Catalunya torna.
Barcelona tampoc no aspira ja a jugar en cap lliga de ciutats globals, si no és com a destinació turística i de les màfies. La globalització era un projecte americà, de fet el projecte en què culminà la idea de la república formada per les antigues colònies. Com tot a la vida, les conseqüències han estat mixtes, amb guanyadors i perdedors. I no discutiré ara si la globalització ha estat un joc de suma zero o bé un amb més beneficiats que no pas damnificats. El tema és complex i les ideologies no ajuden a valorar-ho. Sols m’interessa constatar que la globalització (o el lliure comerç, que és l’import semàntic del neologisme mistificador) era la fisonomia de la pax americana, allò que popularment s’anomena imperialisme americà.
El gran beneficiari d’aquell arranjament ha estat Europa. Tres quarts de segle de pau sota el paraigua nord-americà, amb un únic ensurt perifèric als Balcans, han aportat un benestar sense precedents al vell continent. Però com tot en aquest món, la protecció tenia un cost, que sufragaven els treballadors dels Estats Units, contribuint d’afegitó a la major part de l’ajuda als països subdesenvolupats. Quan calia, l’imperi era l’amic americà, expressió popularitzada per Wim Wenders amb una pel·lícula titulada així mateix.
Donald Trump ha sabut aprofitar el descontentament de les classes populars amb el paper que els assignava la globalització: salaris estancats durant dècades; enfonsament de la classe mitjana i dels seus valors; sobrecàrrega fiscal dels assalariats, tanmateix insuficient per a desactivar la bomba de rellotgeria del deute públic; acumulació de deute personal i microfallides epidèmiques que, com el 2008, podrien ser l’assaig general d’una crisi a gran escala.
Trump prometé de replegar els Estats Units i tornar al mercantilisme. Amb la retirada dels fons de USAID, l’aplicació d’aranzels a les importacions i l’amenaça d’abandonar l’OTAN, les relacions exteriors prenen un aspecte transaccional. L’aportació dels Estats Units a l’OTAN, un 3,4% del pressupost del govern americà, equival al 16% del pressupost de l’OTAN, si fa no fa com l’aportació d’Alemanya. Però els Estats Units despenen prop del 14% del pressupost en defensa, molt més que cap altre país, i Trump està convençut que financen dues terceres parts de l’OTAN. Per això apuja el llistó. La quota del 5% que demana a la resta d’estats membres, els europeus no poden assumir-la i ell ho sap. Però, com passa amb l’amenaça d’ocupar Grenlàndia, de convertir el Canadà en l’estat cinquanta-u dels Estats Units, de reprendre el canal de Panamà, i de convertir la franja de Gaza en una Riviera explotada pel conglomerat immobiliari de luxe que porta el nom d’Organització Trump, cal tenir present el rerefons psicològic d’un president acostumat a tractar tots els afers, inclosos els més escabrosos de la seva vida privada, d’un punt de vista comercial. Per ell la vida consisteix a mercadejar des d’una posició de força real o fictícia. Com un venedor de catifes, creu astut començar el regateig amb pretensions exagerades i acabar conformant-se amb molt menys, com s’ha vist amb l’estrafolària imposició d’aranzels del 25% a les importacions de Mèxic i del Canadà. En tot cas, el missatge és clar: Europa no compta geopolíticament. Els presidents anteriors tenien cura de no posar-ho gaire en evidència per no ferir la sensibilitat dels aliats, però l’inclement Trump els ho refrega per la cara sense miraments.
Trump no en té prou de posar fi a la guerra d’Ucraïna tallant en sec una ajuda que els europeus no són capaços de subrogar. Per si això no era prou humiliant, ha decidit d’excloure’ls de la negociació, demostrant a tot el món la insignificança de la UE en la política del propi continent. Els Estats Units se’n van i Europa, mortificada, ha de reconèixer que no és en condicions de defensar-se en el nou escenari geopolític.
Que el ianqui torni a casa hauria de causar jubilació en tots els europeus que veuen la democràcia americana com una deformació intrusiva de les exemplars repúbliques europees. L’emoció seria molt coherent, si no fos perquè deixar la defensa d’Europa en mans europees provoca un daltabaix en les cancelleries i reunions d’urgència per a parlar d’allò que ningú no s’atrevia a proposar: la necessitat de bastir una indústria militar i un exèrcit europeu a l’altura de la influència que Europa pretén exercir en el món. Si mai arriben a consensuar-ho, hauran d’agrair-ho a l’oncle Trump.
El canceller Scholz, en els darrers dies del seu accidentat mandat, ha pogut respondre a l’aspre discurs del vice-president J. D. Vance a Munic, que Alemanya no accepta la intrusió d’agents externs en la seva democràcia ni en la “formació democràtica d’opinió”, dit en referència a la crítica de Vance per la censura a l’AfD. El contrast de posicions no podia ser més dramàtic, amb la confrontació centrada en el significat de “democràcia”. Scholz l’esgrimia per a justificar una política d’exclusió ideològica que Vance entén com una restricció de la llibertat d’opinió. “La democràcia –digué Vance– no pot sobreviure si les preocupacions de les persones es consideren invàlides o, encara pitjor, que no es mereixen de ser considerades.”
La democràcia tampoc no pot sobreviure a unes altres actuacions que tenen lloc al més alt nivell polític dels Estats Units, però aquest no és el tema d’aquest article. Allò que vull remarcar és l’efecte saludable d’invertir la perspectiva i la conveniència de practicar ara i adés aquest senzill exercici. Molts han titllat els electors de Trump de feixistes i han comparat la seva elecció amb la presa de poder de Hitler. Vance els replica que “si fuges amb por dels teus propis votants, els Estats Units ja no poden fer res per tu, ni tu pots fer res pels americans”. Independentment de la raó que tingui o deixi de tenir Vance quan acusa els actuals líders europeus de “la retirada dels valors europeus més fonamentals”, l’advertiment és clar. L’amic americà anuncia el final d’una aventura compartida i, com a la pel·lícula de Wenders, diu al company alemany: “Bé, sigui com sigui hi hem arribat, Jonathan. Vés amb compte.” Al film, mentre l’americà, interpretat per Dennis Hopper, s’acomiada de l’amic amb aquest avís, Jonathan té un atac de cor i el Volkswagen que condueix surt de la carretera.
És interessant de reflexionar sobre la reacció dels líders europeus quan el govern dels Estats Units els acusa de fer perillar la democràcia i els anuncia la imminent desvinculació de l’aliança. Perquè si la democràcia consisteix a aïllar segments de l’opinió com més va més representatius, i aquests segments s’equiparen amb el que ha enlairat l’actual mandatari nord-americà al poder, aleshores la ruptura amb Washington l’haurien de formalitzar els governs europeus a fi de protegir el que encara resta d’un espai democràtic cada vegada més rígid i de menys abast. Allò que no té cap sentit és proclamar que a Washington hi governa el feixisme i alhora esperar que et continuï guardant les espatlles.
