El Liceu i Jaume Plensa. L’art públic no hauria de ser nostre, és a dir, de tots?

Potser que el Liceu abarateixi les entrades i es deixi de mostres de sectarisme feixista com aquestes

Joan Minguet Batllori
24.05.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Us heu preguntat mai d’on provenen les escultures contemporànies que veiem als carrers, les places, les rotondes, les autopistes per on transitem habitualment, a peu o dalt d’un vehicle? Qui les han encarregades? I quins artistes se n’han beneficiat, d’aquells encàrrecs?

Les preguntes són, em sembla, importants. Perquè ja sabem que els museus tenen les seves lògiques pròpies, que han canviat poc malgrat que van néixer al segle XVIII, en els temps de la Il·lustració, amb l’ascensió de la burgesia, i ara ens trobem en unes societats presumptament democràtiques. Però, a la pràctica, l’art públic (és a dir, els objectes artístics que veiem en els espais públics, compartits per tothom) acaba essent decidit per la mateixa gent que controla els museus des dels patronats o altres òrgans de direcció, poblats de polítics i empresaris que haurien de defensar-nos a tots, però que, contràriament, impulsen i sostenen els gustos de la burgesia o del poder del moment. I, així, ens obliguen a veure pels carrers o per les carreteres els artistes addictes al règim. O als règims successius.

Sí, ho heu endevinat. Aquest article ve motivat per l’anunci que Jaume Plensa farà unes portes a l’entrada del Liceu, a la Rambla de Barcelona. Us dono la meva paraula que tornar a escriure sobre Jaume Plensa és un càstig. És un càstig per a mi, perquè ja ho he fet, l’última vegada aquí mateix, i no volia repetir-me, però sobretot és un càstig per a tots nosaltres, perquè hi ha un sector de la burgesia catalana entestada a col·locar obres de Plensa a la ciutat. En una ciutat que és de tots. Inclosos aquells que, suposo que tinc dret a dir-ho, ens sentim profundament ofesos cada vegada que veiem un Plensa en els nostres espais públics. Una ofensa que no és estrictament estètica, sinó fonamentalment ètica, si és que aquesta divisió pot plantejar-se.

Tant se val si formo part d’una minoria que detesta la càrrega servicial al poder de l’obra de Plensa (ahir, al servei del PP de Madrid; demà, a les ordres d’una multinacional). Suposant que siguem minoria, també tenim els nostres drets. I una cosa és que se’n facin exposicions en espais tancats, però una altra és que ens entaforin les seves obres en l’espai públic, que és de tots. Ara fa uns quants dies, algú va pintar un interrogant, delicat i minimalista, al lòbul de l’orella de l’estàtua (o bibelot) de Plensa que hi ha davant del Palau de la Música. I alguns col·legues es van ofendre: jo, en canvi, que procuro no passar per aquells indrets per no sentir-me obligat a veure-la, trobo que aquella intervenció és (o era, si ja l’han esborrada) una mena de manifest en defensa d’un art públic veritablement democràtic.

Ara torno a Plensa. Però això de l’art públic nobiliari i dirigista ve de molt lluny. Abans de Plensa hi ha hagut artistes que han rebut el favor de certes institucions, públiques o privades, o totes dues alhora. Un exemple: si aneu a la pàgina d’art públic de la ciutat de Barcelona, veureu que hi ha més de quaranta entrades de peces de Josep Maria Subirachs desplegades per la capital catalana. És cert que cada una de les obres té una història diferent, però a ningú no se li pot escapar que, en un moment determinat, Subirachs va ser afavorit pel poder del seu temps. Em sembla que la seva megaescultura dedicada a Francesc Macià, a la plaça de Catalunya de la capital, n’és l’exemple màxim: va ser un encàrrec directe de la Generalitat pujoliana després de passar-se per l’aixella els resultats d’una decisió popular que s’havien compromès a respectar: un seguit de projectes que s’havien presentat a un concurs per homenatjar Macià i que s’havien vist a la Virreina. De vegades, tenir memòria és útil.

També els socialistes han afavorit uns artistes i, en conseqüència, sempre que el poder beneficia algú, automàticament fa un greuge cap a la resta d’artistes i, més encara, cap al gruix de la societat. Perquè ens obliguen a veure unes coses triades autoritàriament i no unes altres. Quan feia poc que José Montilla havia arribat al poder municipal, com a alcalde de Cornellà de Llobregat, però controlant també la Diputació de Barcelona i el Consell Comarcal del Baix Llobregat, va començar a encarregar obres públiques a Ricard Vaccaro, que era militant socialista i amic personal seu. I ara ens trobem l’espai públic, especialment el de la conurbació de Barcelona, ple d’escultures o grups escultòrics seus. La cosa important no és que siguin bons o dolents, sinó que aquests encàrrecs a dit van impedir que uns altres artistes poguessin treballar; i a nosaltres, que poguéssim veure res més que allò que promocionava el partit de Montilla.

Però tornem a Plensa. O, més ben dit, tornem al seu darrer comitent: el Liceu. En la presentació del projecte d’unes portes que han d’impedir l’accés als porxos de l’entrada principal del Liceu, el director del teatre, Víctor García de Gomar, va dir que el projecte de Plensa serviria per a evitar que la gent de la mala vida (prostitució, drogoaddictes, vagabunds…) profanessin el cel (el paradís) operístic. No ho va dir exactament així, però si recupereu les seves declaracions veureu que poc se’n falta: va dir, això sí que és veritat, que a les nits les porxades del Liceu es convertien en l’infern. (Deixeu-me dir que, al meu entendre, l’infern és més dins de l’edifici, amb ell o Salvador Alemany com a confrares majors, que no pas a la realitat d’una ciutat que sempre ha congeniat la “mala vida” amb la vida mateixa. Perquè si l’art no té en compte la realitat d’una ciutat acaba essent un regal per als més facinerosos.)

Ho tornaré a dir: tant se val si us agrada Plensa, Subirachs o Vaccaro… o tants altres beneficiats pels encàrrecs del poder. El gust personal no serveix per a debatre aquestes coses. Es tracta de comportaments democràtics. El Liceu és l’equipament cultural català que rep més diners dels pressupostos públics: el 2016 (perdoneu, que no tinc les dades actualitzades) va rebre més de vint milions d’euros de procedència pública (10 de la Generalitat; 7 d’Espanya; 2,5 de l’Ajuntament de Barcelona; i 2 de la diputació). Per tant, no podem permetre que els seus dirigents, classistes i arrogants, facin els encàrrecs que vulguin, sobretot quan afecten l’espai públic, que és de tots. Què és això dels encàrrecs directes? Què és això que els pastís se l’emportin sempre els mateixos? Què és això de decidir quins ciutadans poden acostar-se a les seves parets i quins no? En comptes de voler fer un mur o unes portes de la vergonya, potser que el Liceu abarateixi les entrades i es deixi de mostres de sectarisme feixista com aquestes.

Deveu recordar que fa uns quants anys, el 2016, el Consell d’Art Públic, un òrgan assessor del consistori per a les intervencions artístiques a l’espai públic, va impedir que es portés a terme un projecte de Frederic Amat per a “modernitzar” la façana que també li havia encarregat directament el Liceu. Aquesta gent del centre operístic obliden sempre que reben unes grans ajudes públiques i porten l’equipament com si encara fos de la burgesia més retrògrada dels temps antics. L’any 1998 hi va haver un concurs públic per a fer unes intervencions artístiques en els vuit plafons circulars del sostre, i els tres òculs del prosceni. Aquell concurs el va guanyar el projecte presentat per Perejaume. Però des d’aleshores que tot són encàrrecs directes. I jo em pregunto si el Consell d’Art Públic no farà res per a impedir aquesta profanació d’un carrer públic en benefici d’una ideologia tan extremista i sectària com la que ha demostrat el director del Liceu, el qual, per cert, no ha dimitit malgrat haver fet unes declaracions pròpies de Vox.

Jaume Plensa no va dir res quan a Víctor García de Gomar se li va escapar que les portes que li havien encarregat servirien per a evitar que el Liceu es contaminés de la gent pobra. Després, arran de l’escàndol, va demanar perdó, però en realitat es tracta d’això: l’òpera i la pobresa no han lligat mai. Plensa va dir que amb aquelles portes havia projectat un homenatge a Miró i a Gaudí, però això és mentida: jo no m’imagino cap d’aquests dos artistes acceptant un encàrrec que vol fer de l’art un llindar, una frontera, una separació entre els qui viuen com reis i els qui a penes poden sobreviure.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes