08.03.2023 - 21:40
S’acaba de saber que el govern de la Generalitat de Catalunya ha encarregat al politòleg Marc Sanjaume, professor de la Universitat Pompeu Fabra, la coordinació d’un grup d’experts que tindria per missió fer un primer esborrany d’un “acord de claredat” per a presentar a les autoritats espanyoles amb la voluntat de sol·licitar un altre referèndum d’autodeterminació.
El govern, qualsevol govern, pot encarregar els estudis que vulga sobre els temes que li puguen semblar interessants. Però en el cas que ens ocupa hi ha una particularitat digna de ser remarcada i que fa que la situació siga excepcional. Com tothom deu recordar, el setembre de l’any passat el president Aragonès va presentar al parlament aquesta proposta i la cambra la va rebutjar de manera directa i contundent. Únicament els comuns van sumar els seus vots als d’Esquerra Republicana i ni tan sols Junts, que en aquell moment es mantenia dins el govern de coalició, s’hi afegí.
I això no és tot. En menys d’una hora el govern espanyol –que seria el destinatari de la proposta–, mitjançant la portaveu, Isabel Rodríguez, ja va rebutjar la idea i va deixar clar que sobre això no hi havia res a parlar. És, doncs, una opció que no té recorregut.
I en aquestes condicions –amb un rebuig tan explícit del parlament– l’actuació del govern insistint a mantenir la proposta adquireix una dimensió francament preocupant. Perquè implica un menyspreu, poques vegades vist, al sentit i l’acció del parlament.
En una democràcia parlamentària, el govern deriva del parlament i no a l’inrevés. Per això els ciutadans voten els seus representants a la cambra però no voten directament qui els governarà. És a la cambra parlamentària on resideix la poca o molta sobirania cedida als polítics pels ciutadans amb els seus vots. I per això hi ha una prevalença que dóna lògica al sistema. El president el tria la cambra i no a l’inrevés. L’acció de govern és fiscalitzada per la cambra i no és el president qui fiscalitza la cambra. I és el parlament que té la darrera paraula sobre si cal fer eleccions o no, i les pot convocar fins i tot si el president s’hi resisteix.
És per aquest pes, per aquesta força institucional del parlament, que ben sovint i arreu del món els governs autoritaris xoquen amb les cambres legislatives. Bàsicament, perquè una volta instal·lats en el poder executiu les comencen a veure com una molèstia, com una nosa, com un impediment que frena la seua actuació i no els deixa fer allò que volen fer.
Que això passe a Catalunya és francament preocupant i decebedor. D’una perspectiva purista, la situació de la cambra ja és insòlita per si. El president Aragonès va arribar al poder impulsat pels vots d’ERC, Junts i la CUP, però ara ha perdut els dels dos darrers. Per a ser exactes, dels 74 vots que van permetre la seua investidura ja en té tan sols 33. I ha pactat el pressupost amb dos grups que van votar contra la seua investidura com a president, en una ziga-zaga ideològica molt qüestionable. Perquè podem convenir tots que els seus electors, en el moment d’emetre el vot, no podien ni imaginar-se que acabaria passant això.
El debat sobre si aquest govern pot continuar governant o si caldria fer eleccions és un debat que en la majoria dels països europeus ni es proposaria. Simplement, cap polític no provaria de governar en aquestes condicions, amb aquestes xifres tan minoritàries, i les eleccions gairebé s’haurien convocat de manera automàtica després de trencar-se la coalició. Ara, si això és fort i per desgràcia molt significatiu, jo trobe que encara és molt més fort que el govern menystinga la voluntat explícita del parlament impulsant des de l’executiu una proposta tan concreta i precisa que el legislatiu ha rebutjat.
Ens ho explicaran com voldran, que de paraules no els en falten, però aquest menysteniment tan evident i tan clar del paper del parlament diu moltes coses sobre la manera com el govern Aragonès entén la democràcia. I són coses preocupants. Perquè, en definitiva, allò que trau el nas per la porta és l’autoritarisme i la imposició. Tan d’esquerres i progre com vulgueu, però autoritarisme i imposició al cap i a la fi.
PS. No sé si cal recordar-ho, però passa que, a més, l’acord de claredat que vol vendre el govern Aragonès és una mentida. En aquest article ja vaig explicar que l’acord de claredat havia estat proposat pel Canadà per a frenar la independència del Quebec, i és incomprensible, per tant, que es vulga fer servir ara i ací.
Té tota la lògica que el govern Aragonès cerqui un acord que al Canadà va servir per a frenar la independència del Quebec, ja que el seu partit, ER, ja ha demostrat a bastament que hi està en contra, de la independència.