Ha plogut força d’ençà que la meitat del govern, només tres dies després de la declaració d’independència no feta efectiva, apareixia a Brussel·les davant la incredulitat de molts. Amb Sànchez i Cuixart a la presó i la seva destitució activada per l’article 155, l’exili va ser la via escollida pel president Carles Puigdemont i els consellers Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig i Clara Ponsatí. La possibilitat d’evitar la justícia espanyola llavors semblava una empresa complicada. Espanya amenaçava d’activar l’euroordre, anessin on anessin, i Europa ja s’havia girat d’esquena als interessos catalans pocs dies enrere.

Cent quaranta dies més tard la situació d’exili de Puigdemont i els consellers s’ha estabilitzat. Van aconseguint d’internacionalitzar la causa i, de retruc, denunciar la repressió de l’estat espanyol a ulls d’Europa. Si fins ara els estats europeus observaven el conflicte des de la barrera, ara, alguns, han de bregar –o si més no conviure– amb Puigdemont i els seus consellers, que, fent ús de la lliure circulació de ciutadans de la Unió Europea, visiten tot d’estats. Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, els Països Baixos, Regne Unit, Àustria, Suïssa, Alemanya i, ben aviat, Finlàndia.

A ulls de Madrid, Puigdemont, els quatre consellers i des de fa poc, Anna Gabriel, són un problema incontrolable que parla de la regressió dels drets humans a Espanya, que argumenten la seva condició d’exiliats polítics a l’Europa del segle XXI i que denuncien les pràctiques de la repressió, com ara el dispositiu policíac del primer d’octubre o l’empresonament de Sànchez, Cuixart, Junqueras i Forn. Una frase de Gabriel ahir a la seu de l’ONU, resumeix molt bé els propòsits dels exiliats: ‘Sóc aquí perquè mentre hi hagi una sola vulneració de drets humans posaré el meu cos, la meva ànima i el meu cap en la denúncia d’aquestes vulneracions.’

Que tots són un problema per al govern espanyol no és cap secret. Ahir el ministre d’Afers Estrangers, Alfonso Dastis, va admetre que els viatges de Carles Puigdemont per a internacionalitzar el cas català i defensar els drets humans i el dret d’autodeterminació des d’uns quants països europeus crea una ‘certa incomoditat’. ‘No els ho ocultaré’, va afegir. Però tot seguit va dir que era com un circ ambulant.

Bèlgica, l’inici de tot
Si Puigdemont i els quatre consellers poden recórrer Europa sense que l’estat espanyol hi pugui fer res és arran de la decisió del Suprem espanyol de retirar les ordres d’extradició. El magistrat del Suprem Pablo Llarena, que dirigeix la causa contra el govern, Sànchez i Cuixart, va retirar l’euroordre, argumenta, perquè no volia que la decisió del jutge belga condicionés la investigació. Però el fet cert és que el magistrat no va voler exposar-se a un ridícul internacional, sabent com sabia que l’ordre d’extradició tenia molts números de no ser acceptada per la justícia belga.

El delicte de rebel·lió i sedició no existeix a Europa tal com el conté el codi penal espanyol, una realitat que s’ha convertit en impotència per als interessos espanyols. Fins al punt que quan Puigdemont va viatjar a Dinamarca per participar en un debat a la Universitat de Copenhaguen, Llarena no es va atrevir a reactivar l’euroordre. Com tampoc no ho ha fet ara, quan Puigdemont i Serret han anat a Suïssa. En vista de la negativa de Llarena a fer aquest moviment, l’estat espanyol ha intentat gesticular. La fiscalia va demanar al magistrat que adoptés mesures cautelars com ara la retirada del passaport, però Llarena ha volgut evitar de saltar al buit. De fet, Suïssa després va avisar que no extradiria el president, car una petició com aquesta tindria caràcter polític, raó suficient per a denegar-la.

Paral·lelament, els consellers també han fet ús de la seva llibertat de circulació, com ara Lluís Puig, que ha anat fins als Països Baixos i Luxemburg; o Clara Ponsatí, que ara és a Àustria per a participar en un seminari sobre autodeterminació i que no fa gaire va anunciar que es reincorporava a la càtedra d’economia a la Universitat de Saint Andrews i s’instal·lava a Escòcia. Així s’expressava en una entrevista a VilaWeb sobre la seva seguretat legal: ‘Aquí podria viure, certament, un procés com el viscut a Bèlgica: arrest policíac, declaració davant el jutge, veure què decreta, etc. I ens podríem trobar amb un jutge que estigués d’acord amb Llarena. Poc probable, però qui sap.’

Suïssa ha estat el penúltim altaveu que han incorporat els exiliats. I no és un qualsevol. Ginebra és la capital dels drets humans i on moltes ONG tenen establertes les seves seus internacionals. Com ja havien fet anteriorment Pau Casals o Mercè Rodoreda, Anna Gabriel va decidir de desplaçar-s’hi ara fa un mes, i així es va estalviar de declarar davant Llarena. Suïssa és l’últim a incorporar-se a la llista d’estats que acullen els exiliats sense limitar-los la llibertat d’expressió. I ahir va ser l’escenari d’un dels actes més potents que s’han fet per denunciar la repressió de l’estat espanyol.

A la seu de l’ONU, alguns familiars de presos independentistes, juntament amb José Antonio Martín Pallín, Rafael Ribó i Michael Hamilton, entre més, van poder denunciar la vulneració dels drets humans que practica Espanya. Tot plegat, sota l’atenta mirada de Puigdemont i Gabriel. El president ja havia pogut dir-hi la seva el dia abans, en un debat al Festival de Cinema de Drets Humans de Ginebra.

Mentre es feia l’acte a l’ONU es va poder saber que Puigdemont aniria a Finlàndia, de dijous a dissabte d’aquesta setmana. El president farà una reunió al parlament oberta a tots els diputats i assistents que li vulguin demanar per la situació política a Catalunya, i divendres farà una conferència a la Universitat d’Hèlsinki. És la pròxima parada de la ruta dels exiliats, però no pas l’última. La llista continuarà ampliant-se.

A més, l’ex-consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, va sorprendre ahir amb un piulet en què anunciava que era a la ciutat alemanya de Munic. Així, Ponsatí amplia a nou el nombre d’estats per on els polítics independentistes a l’exili han anat denunciant la repressió espanyola.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb