Clara Ponsatí ha deixat Brussel·les i s’ha instal·lat a Escòcia al començament d’aquesta setmana, quan va agafar un avió per reincorporar-se a la càtedra d’economia a la Universitat de Saint Andrews. Les autoritats acadèmiques ja han rebut l’ex-consellera d’Ensenyament, que ha presentat la dimissió al president Puigdemont. Ponsatí va rebre VilaWeb ahir en un lloc indeterminat del Regne Unit per explicar el seu pas pel govern, per què ha deixat Brussel·les, què farà a Escòcia, com afronta el seu futur personal i legal i com veu l’actual procés polític. La catedràtica Ponsatí, però, també té temps per a mirar enrere i valorar l’1-O i els dies posteriors.

Per què heu vingut a Escòcia?
—He de continuar amb la meva vida i necessito activitat professional i modus vivendi. Al mateix temps m’ha semblat positiu que hi hagués una veu dels exiliats catalans al Regne Unit. He escrit una carta al president Puigdemont en què li explico que renuncio al meu lloc de consellera, que ha estat un període molt breu i extraordinàriament intens, que estic agraïda que se’m donés confiança i que, malgrat que tot el que hem fet és farcit d’encerts, també hi ha limitacions òbvies: Catalunya encara no és independent. Per mi va ser un honor i un privilegi ser la consellera d’Ensenyament de l’1-O. Ell m’agraeix el servei i em demana que continuï disponible per la causa de la llibertat de Catalunya. Hi estic.

Us sentiu segura des d’un punt de vista legal, al Regne Unit?
—Al cent per cent no ho estàs mai. Aquí podria viure, certament, un procés com el viscut a Bèlgica: arrest policíac, declaració davant el jutge, veure què decreta, etc. I ens podríem trobar amb un jutge que estigués d’acord amb Llarena. Poc probable, però qui sap. No es pot descartar.

Potser una monarquia us salvarà d’una altra monarquia.
—Però potser d’aquí a uns dies vaig a una república. La vida acadèmica permet de viatjar molt.

Teniu cap advocat? Com encareu l’aspecte legal?
—He parlat amb uns quants advocats d’aquí, sí. Tot dependrà de què escriguin des d’Espanya. Si escriuen alguna cosa per arrestar-me, aleshores ja ho veurem.

Ja fa uns quants dies que sou a Escòcia. Quina rebuda heu tingut a la Universitat de Saint Andrews?
—Em valoren a escala professional i em tenen afecte. I això està bé. I en particular em va agradar molt la frase que va fer servir la meva cap: ‘Clara, estem molt orgullosos de tu.’ Està molt bé que les autoritats de la universitat, políticament independents, i no especialment alineats amb la independència de Catalunya, valorin que els seus professors ocupin posicions importants i exerceixin lideratges polítics. Han manifestat suport des dels primers dies.

Els partits flamencs s’han abocat amb el president Puigdemont. Què farà l’SNP, a Escòcia?
—No tindré l’impacte que ha tingut l’arribada del president a Brussel·les. El meu perfil és menor. El centre de l’exili continuarà essent Brussel·les. Al final, sóc una persona que torna a fer classe i articles acadèmics. Per una banda, podria ser que ells preferissin estalviar-se el problema. Però ja sóc aquí. Sóc resident, hi tinc casa, hi tinc feina i uns drets. Que això podria tenir un impacte polític? Potser. Ja ho veurem. Només podrà tenir impacte si la justícia espanyola comet la imprudència de demanar una ordre d’arrest. Em sembla que només els pot perjudicar a ells. La situació més probable és que els diguin que això no és justificat.

Des de Brussel·les, com heu viscut el procés a Barcelona?
—Ho veig tan empantanegat com es veu des de Barcelona o Londres. Per una banda, hi ha un gran afany per a formar govern. Això té dos components. El component natural de recuperar les institucions i servir el país. I una pretensió vana de recuperar la normalitat, que no podrà tornar mai. Què pesa més no és clar. I les negociacions per a formar govern no és clar que hagin posat el focus en allò que era més important: com mantenir la tensió amb l’estat espanyol per aturar la repressió i recuperar la democràcia. És una tasca que tenim pendent. Em sembla que no puc donar grans idees més enllà de compartir la preocupació per la situació d’atzucac. És evident que perquè Brussel·les pugui fer tota la feina, encara hem de fer passos. I també que s’acabi d’entendre des de Barcelona. Perquè sembla que encara no és clar que no es tracta només de formar un govern autonòmic. Hi ha molta boira encara, sobre tot això.

Per què creieu que hi ha aquesta boira?
—A Barcelona la repressió es veu de manera diferent de com la viuen els represaliats. Els exiliats, com qui diu, hem travessat el riu. Som a l’altre costat. I potser tenim més llibertat d’expressió i pensament. El xantatge del Tribunal Suprem i el govern espanyol sobre la política catalana és molt efectiu a Barcelona, al parlament, i en el comportament d’alguns alts càrrecs del govern de la Generalitat. A Brussel·les aquest xantatge no ens fa efecte personal. I aleshores hi la tensió entre el desig d’intentar aturar la repressió i el pensament, jo crec que equivocat, que si retornem al discurs autonòmic la repressió s’aturarà. Encara no hem entès que això és mentida. Encara ho hem d’acabar de pair.

Hi ha el pensament, jo crec que equivocat, que si retornem al discurs autonòmic, la repressió s'aturarà.

Els de l’exili, quins covards, comparats amb els de la presó. Més d’un ho diu sense saber que en el seu moment anar-se’n de Catalunya semblava insegur i quedar-se, no tant.
—Quan vaig començar a parlar sobre la possibilitat d’anar-me’n, tots els advocats amb qui vaig parlar em van dir que no ho fes. Que el sistema d’euroordre era automàtic i que al cap de vint-i-quatre hores seria presa. I vaig parlar amb més d’un. Però un advocat que treballa a Londres m’ho va fer veure diferent. Tampoc no va ser gaire categòric. Però només va ser un. A final d’agost ja prenia mesures sobre això i ja sabia que una euroordre a segons quins països no era tan automàtica. No vull entrar en la discussió de qui és més valent i qui no. Ara, a mi no em sembla coherent formar part d’un parlament que proclama la independència i al cap de menys de quaranta-vuit hores s’accepta la jurisdicció de l’Audiència Nacional. I amb acusacions que no eren fonamentades. A mi això no em sembla coherent. I ho critico. No em sembla coherent votar la independència i tot seguit acatar l’Audiència Nacional. Dit això, no vull anar més enllà.

No estaven decidits?
—Teníem sobredosi de samarretes de colors. Que van anar molt bé, per arrencar-ho, però va haver-hi un moment que les samarretes s’havien d’acabar. I encara teníem la mentalitat de les samarretes. Cada país té la història de la independència que té, i la nostra encara s’ha d’escriure. Segurament aquesta és una fase que havíem de passar. Només podem pensar això. Tota altra cosa seria massa derrotista. Va haver-hi uns dies, el vespre de l’1-O que pensava que teníem una oportunitat. Però no insistiré que tenia raó, i discutir sobre la història és una mica absurd. Hauríem pogut intentar-ho just després de l’1-O… Això ho penses, però potser ni jo ni molts no estàvem prou informats. Passa que va ser dur veure que no s’intentava, i després veure que potser no es feia perquè no teníem les eines. Jo encara no n’he tret l’aigua clara. I no sé quan la’n traurem.

Passat fet. I ara, què fem?
—Ara és una cursa de fons. I de resistència. L’estat espanyol no pot anihilar Catalunya. I la seva agenda és aquesta. Que siguem tots espanyols. Com s’ho faran? L’única manera de satisfer la seva agenda és que Barcelona no sigui Catalunya, sinó Espanya. I per això cal que els qui hi viuen es reconeguin com a espanyols. I això es fa proposant un projecte atractiu. Però no ho fan. Crec que no poden. Si l’únic que planteges és que s’ha de ser espanyol perquè t’ho mano…. No se’n sortiran. Però una cosa és que ells no se’n surtin i una altra que ens en sortim nosaltres. Estem empatats. Però el dolor és tot a la nostra banda. Ells no pateixen. Seria molt pretensiós saber què s’ha de fer. Crec que s’ha d’aguantar la posició i no patir tant pel dia a dia, pel que passa als despatxos de Barcelona. Però també entenc que cadascú fa l’anàlisi des de la seva posició. I a mi no m’aclapara gaire directament el…

…el fet de no tenir govern?
—No. En canvi m’angoixa bastant que el sottogoverno que hem deixat no resisteix com hauria de resistir. Trobo que aquesta reacció col·lectiva que hem tingut de voler que parés el dolor de manera molt ràpida, que no hi hagi més presos, que facin el que sigui per sortir, tot això ens surt molt car. No seré jo qui digui que ha d’haver-hi més presos i exiliats. Però si no tenim una cultura de disponibilitat a patir… Serà una cursa de fons bastant llarga. Tinc la sensació que ha d’haver-hi un cert relleu generacional als lideratges. Tampoc no ho conec amb detall com han funcionat els directors generals i secretaris generals. Però no tinc la sensació que siguin trinxera. De fet, però, ni el Parlament de Catalunya no ha estat trinxera.

M'angoixa bastant que el 'sottogoverno' que hem deixat no resisteix com hauria de resistir

I Brussel·les, ha estat trinxera?
—Crec que sí, però juguem amb avantatge: juguem lluny del foc. Per tant, si el parlament no pot fer coses perquè som un país ocupat, les haurà de fer un altre espai. Això em sembla que s’hauria d’institucionalitzar.

Hi ha gent que diu que el tros que falta serà fet fora del govern.
—Si poguéssim entrar per plantar cara, però com que no tenim forces… Crec que hi ha coses que les haurem de fer des de fora, sí. Els pròxims temps potser toca fer coses que no seran acceptables des del règim autonòmic i s’hauran de fer fora.

La repressió fa aflorar coses que poden ser destructives?
—La repressió ha fet aflorar les febleses del nostre lideratge. I això és trist, però no ens ho podem amagar a nosaltres mateixos. Hauria estat molt bé que el jutge Llarena sentís declaracions molt més decididament en defensa d’allò que havien fet els catalans l’1-O. N’ha sentida alguna. I n’hauria hagut de sentir alguna més. A mi m’hauria agradat. I ja entenc que jo no hi era, allà i per tant… Els grans lideratges són els que, davant la dificultat, verbalitzen les seves posicions de forma contundent.

I ara amb lideratges febles, com avancem?
—Resistint, i passant el relleu a noves generacions. Haurà de passar. A les nostres institucions, que són espanyoles, hi tenim llistes tancades, per exemple, que no afavoreixen gens els relleus i el rendiment de comptes davant els ciutadans. Però ens trobem en una situació tan extrema que acabarà passant. L’altre dia algú parlava de la trituradora de la política catalana.

Sort d’Europa, també.
—És que és tan delirant, això de Llarena. Espanya hauria pogut tenir una reacció repressiva sense excedir-se tant. I han optat per cobrar-se les presons per endavant. Saben i entenen que seguint les seves regles no podrien tenir ningú a la presó. Per això s’ho cobren per endavant. L’escarment. Us farem passar un escarment. I llavors els presos polítics són un missatge: vigileu que us pot passar com a aquests. Ara, això Europa no pot tolerar que passi a casa seva. Però permet que passi a Espanya. Ho tolera. No mouen ni un dit perquè això no passi a Espanya, però una altra cosa és deixar que passi a casa seva.

No puc evitar de preguntar sobre la polèmica conversa filtrada de Lluís Salvadó.
—Mai no he considerat els meus pits un dels meus mèrits. Podrien, això sí, ser un mèrit addicional. Jo ja sóc gran i els meus pits no causen gaire interès. No tinc res més a dir d’aquest episodi.

Vau arribar a govern per a fer la independència, però també éreu consellera amb idees sobre ensenyament.
—M’hauria agradat molt ser consellera una temporada. Al país li falta gruix intel·lectual. Ara ja sé que no podré fer els canvis. Però en tenia, sí. Sobretot en la formació del professorat: ser més exigents formant professors. Demanant més nivell. L’èxit dels sistemes educatius depenen de la qualitat humana i intel·lectual, dels professors. Crec que tenim uns grups de professors amb qualitat humana excel·lent. Mèrit que no es pot menystenir. Però encara hem de millorar molt en uns altres aspectes. I crec que això té a veure amb la manera com el país reconeix l’esforç. No és només un problema dels mestres. Hem de reconèixer l’avantatge intel·lectual i social de ser exigents amb els nens. Estan molt preocupats que els nens siguin feliços. Molt bé. Però en canvi no estem gaire preocupats perquè aprenguin a fer coses que no els agraden. Perquè són per al seu bé. No és un problema només de Catalunya. Com que som una societat molt cohesionada, i cohesionadora, que té molta cultura de la integració, i això és molt bo, moltes vegades ens costa, per exemple, de no donar oportunitats a les altes capacitats. De no deixar que hi hagi grans diferències. Perquè ens fa molta por la diferència.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb