Us recomane que mireu bé aquests vídeos. Van ser enregistrats divendres al matí davant la presó del Mas d’Enric, on la presidenta Forcadell roman tancada. Són dos dels parlaments de la jornada, a parer meu molt representatius per raons diverses. El del coordinador de l’ANC a les Terres de l’Ebre, Manel Alves, i el de Jordi Romeva. No cal llegir massa entre línies per a entendre què s’hi diu. La decepció i la indignació profunda que destil·len les seues paraules. Però sobretot l’exigència que contenen.

Aquests dies han passat moltes coses que són de molt mal pair i encara de més mal acceptar. Com ara el vot d’ERC amb el PSC a la mesa del parlament. Però no voldria limitar-me a cap fet concret. Els parlament del Mas d’Enric, i tants de parlaments i discussions semblants que sent a tot arreu, van en la mateixa línia: no pot ser que el mandat del primer d’octubre siga arraconat per una generació de diputats que varen ser elegits per retornar el govern legítim i fer efectiva la República, però que fan la contrària. I no podem restar impassibles, veient-los com preparen, desunits i enfrontats, més que no ho han estat mai, les pròximes eleccions, com si la gestió de les institucions –locals, nacionals, espanyoles o europees– fos la seua única raó de ser.

És evident que en la situació que travessem no té tothom la mateixa culpa. Els discursos ho deixen prou clar i no crec que calga insistir-hi. Però també és ben clar que el 30 de gener es va esquerdar la confiança en les institucions, concretament en el parlament, per les actuacions de tots, pels qui activament varen impedir la formació d’un govern restituït, fonamentat en el govern legítim, i pels qui varen acceptar aquesta imposició sense gosar estripar les cartes i denunciar-ho públicament.

Un any després, el desastre a què ens ha menat aquest parlament, amb contínues genuflexions disfressades de prosa poètica i posats teatrals, no pot anar més lluny. Quan Jordi Romeva demana als diputats independentistes si no tenen vergonya de fer vida normal mentre el govern legítim és a la presó i a l’exili, mentre la presidenta legítima del parlament és a la presó, crec que ni fa una pregunta retòrica ni la fa ell tot sol. I és una pregunta que reclama respostes. Decisions.

I quan Manel Alves compara la valentia de la presidenta Forcadell amb la situació actual dient ‘Tant de bo els actuals dirigents polítics, començant pel president del parlament, tinguessen els mateixos valors i el mateix coratge polític i personal’ que ella, no diu pas poca cosa. Hi ha qui passa el dia afirmant que no cal parlar de valenties i covardies, perquè li interessa molt que no es parle també d’això. I he dit ‘també’. No dic que tot això que passa es resolga amb més valentia i prou, però sí que afirme que cal més valentia ara mateix, també. Prou de cinisme sobre això i prou de frases buides per a emmascarar-lo.

Especialment, en veient que alguns indicadors importants que tenim sobre la taula ens haurien de fer reflexionar. Perquè aquest any de resistència i els dos anys de la legislatura anterior, amb Junts pel Sí i la CUP, no han estat endebades: també ens equivocaríem molt si creguéssem això. En tres anys l’independentisme ha obert en canal l’estat postfranquista i l’ha dut a una crisi de la qual ja no sap com eixir. I l’independentisme té avui, encara, a les mans no tan sols la possibilitat de fer efectiva la República i alliberar els presos, perquè té les claus de les presons, sinó també la de fer impossible la governació d’Espanya, paralitzant-ne el parlament. Que, en aquestes condicions, siguen els dirigents espanyols qui ens amenacen fa riure; més ben dit, faria riure si no fos tan terrible.

És important d’entendre què significa la filtració en els mitjans socialistes del fet que la fiscalia general de l’estat espanyol, dependent del seu govern, demanarà ‘penes mínimes’ de rebel·lió. L’expressió és insultant –perquè no hi ha cap pena acceptable–, però significativa. En primer lloc, perquè és molt excepcional que un fiscal demane, dins el marge que té, la pena més baixa. No passa gairebé mai, car això s’entén com una desautorització de la instrucció. De manera que es fa ben evident la por que el govern espanyol té de les conseqüències del judici. Però en segon lloc per la forma. És una filtració interessada per a pressionar més el PDECat i ERC perquè voten favorablement el pressupost de Pedro Sánchez a Madrid. Els socialistes, culpables del 155 i de l’empresonament i l’exili, començant per Iceta i acabant per Sánchez, no cessen de repetir que no s’entendria que els dos partits independentistes no votassen el seu pressupost. Però som molts que pensem exactament la contrària: que no s’entendria de cap manera que els diputats d’ERC i el PDECat votassen a favor dels del 155 a Madrid, que votassen a favor dels qui han ficat els seus companys a la presó. Un gest, val a dir-ho, que no veig gens clar que no siguen capaços de fer.

I per això valore tant, i crec que hem de valorar tant tots, aquest esperit expressat en els parlaments del Mas d’Enric. El govern del president Torra i el Parlament de Catalunya han de reaccionar. Les promeses que ens van fer, començant per la restitució i per la creació d’un Consell de la República que l’exili no ha activat, s’han de complir. Per això varen ser votats. I els qui no s’hi vegen amb cor val més que facen un pas al costat. Falten mesos per a unes eleccions que poden significar la consagració de la resistència catalana o la fi del republicanisme. Junts per Catalunya, ERC i la CUP encara tenen la possibilitat de recuperar una part del crèdit perdut. Però si no ho fan, o si alguns no ho fan, crec que l’ANC ha de considerar seriosament fer el pas electoral i promoure una agrupació d’electors, amb la participació si pot ser d’aquells polítics que sí que s’han arriscat aquests mesos, i amb la finalitat de tornar el país allà on ens vàrem aturar el 27 d’octubre de l’any passat. De dirigents nous, com es va veure divendres al Mas d’Enric, no crec que en falten. De votants, estic segur que encara menys.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb