Les tres escenes inquietants que demostren el poder absolut que ha aconseguit Xi Jinping

El Congrés del Partit Comunista de la Xina s’acaba avui, amb la novetat insòlita d’autoritzar un tercer mandat com a secretari general a Xi Jinping, que també ha aconseguit que el càrrec de president de la Xina sigui vitalici per a ell.

El conclave fet aquests dies a Pequín certifica que Xi Jinping ha assolit el poder absolut a la Xina i regnarà els anys vinents sense cap oposició. Enmig de la més que preparada coreografia política que és el congrés, tres escenes inquietants han explicat per si soles fins a quin punt Xi Jinping acumula un poder desconegut d’ençà de les èpoques més dures de Mao, que manarà més enllà dels deu anys que havien manat els seus predecessors i que remodelarà la cúpula del poder per envoltar-se d’aliats.

Primera escena: el canvi dels estatuts

Aquest vintè congrés del Partit Comunista de la Xina (PCX) ha canviat els estatuts del partit. No és cap novetat, perquè els estatuts s’han anat canviant al llarg dels anys, però és important que s’han canviat per fer obligatòria la defensa de la línia política i les actuacions de Xi Jinping. A partir d’ara, els membres del PCX, el partit polític més gran del món, no solament no podran criticar al seu dirigent sinó que hauran de defensar-lo en tot moment, prengui les decisions que prengui.

Segona escena: treure Hu Jintao de la cadira, davant de tothom

La segona escena i la més simbòlica va ser ahir, quan en un gest sorprenent i altament simbòlic, en el moment que les càmeres de televisió i els periodistes eren autoritzats a entrar a la gran sala del congrés, dos homes es van endur Hu Jintao, el màxim dirigent de la Xina entre el 2003 i el 2013, i l’han fet fora de la cadira que ocupava, just a l’esquerra de Xi Jinping. Al cap d’unes hores, la televisió xinesa va dir que Hu estava malalt, però en realitat això que va passar va ser una purga política en directe.

Hu Jintao, de 79 anys, va ser el predecessor de Xi Jinping i seia a prop seu, en una posició particularment destacada. Durant el discurs d’obertura del congrés, però sense esmentar-lo en cap moment, Xi Jinping l’havia criticat quan va dir que, els anys abans no arribés al poder, la Xina no havia mantingut una posició de força contra Hong Kong i Taiwan i el partit s’havia mostrat feble respecte de la direcció política i econòmica del país.

Seguint la tradició xinesa, l’incident no serà mai aclarit, però la major part d’observadors coincideix a creure que era l’escenificació de la purga que ara Xi Jinping és a punt de fer entre els alts càrrecs del partit que no són de la seva línia o confiança. En l’escena, Hu Jintao, clarament sorprès, prova de parlar amb Xi Jinping i aquest ni el mira, ni li dius res, més enllà d’un gest condescendent.

Tercera escena: les dues frases desaparegudes del discurs

El congrés del Partit Comunista de la Xina és fet de rituals. I per això cada detall compta i els observadors s’esforcen a mirar i interpretar qualsevol canvi. Per això ha cridat tant l’atenció la desaparició de dues frases que, congrés a congrés, els presidents repetien de la mateixa manera i amb les mateixes paraules exactes i que Xi Jinping no va dir.

La primera frase deia sempre que la Xina era “en un període d’una gran oportunitat estratègica”, cosa que s’interpretava com que la Xina no tenia tensions amb els veïns i es podia concentrar en el creixement econòmic. I la segona deia que “la pau i el desenvolupament són els dos grans temes de la nostra era”. Totes dues es poden llegir en tots els discursos centrals dels anteriors congressos, però han desaparegut en aquest, segurament en un gest fort de Xi Jinping per a demostrar que ell no deu res a ningú ni és lligat a la tradició –en aquest sentit, ha fet gests sorprenents, com ara rebre caps d’estat estrangers a la Ciutat Prohibida, cosa que tradicionalment els mandataris xinesos havien evitat per no semblar emperadors.

Xi Jinping va fer un discurs de 104 minuts i en tot aquest temps no va trobar el moment per encabir les dues frases rituals –unes altres sí que les va repetir– o no va voler. El fet que introduís, a més, una frase que parlava que l’horitzó és fosc i complicat va remarcar encara més l’absència de les dues frases, fet que alguns observadors consideren que és una manera deliberada de menystenir els seus antecessors i d’afirmar-se a si mateix.