Les restes d’un país: un vi escumós, un homenet dalt un semàfor i un club de futbol

Cal ser molt enze, o molt ruc, o totes dues coses alhora, per enyorar una dictadura, per molt socialista que sigui

Martí Estruch Axmacher
07.11.2022 - 21:45
Actualització: 09.11.2022 - 14:36
VilaWeb
Ampelmännchen a Tübingen.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Això diu que era una vegada un país gris i trist, com tristos i grisos són tots els països on no pots entrar lliurement i encara menys sortir-ne. Era un país que arreu feia olor del carbó de les estufes a l’hivern i de la benzina que cremaven els motors sense catalitzador dels Trabis tot l’any. Era un país de poques alegries i molts uniformes, d’obediències cegues i burocràcia encara més feixuga i irracional que la resta de burocràcies, un país en què eres sospitós pel sol fet d’encendre el llum a deshora o de no caminar al compàs. Un país, en definitiva, d’on valia més que en fugissis, si no fos que era prohibit i hi havia un mur que t’ho impedia.

Aquest país va deixar d’existir el 9 de novembre de 1989, quan va caure el mur de Berlín, demà farà trenta-tres anys. Bé, encara es va arrossegar uns quants mesos, fins el 3 d’octubre de 1990, en què va desaparèixer oficialment. Oficialment, de la desaparició se’n va dir “reunificació alemanya”, però tècnicament va ser una annexió –si volem fer servir terminologia militar– o una absorció –si preferim un terme més empresarial. L’antiga RFA, rica i poderosa, va assumir l’antiga RDA, pobra i destarotada i, de manera no tan traumàtica com quan van haver de reconstruir un país sencer després de la Segona Guerra Mundial, en van reconstruir mig a les acaballes del segle XX.

Tres dècades després, no en queda gran cosa, de l’antiga Alemanya de l’Est. Al principi sí que l’estat de les carreteres i d’alguns edificis feien de brúixola delatora del passat. Però amb el pas dels anys i les rehabilitacions, les marques són com més va més invisibles. I les noves generacions, que van néixer quan el mur feia anys que havia caigut i tot just era una pedreta pintada, col·locada com a record a la vitrina del menjador, ja només han conegut un país, una bandera, un himne, una selecció… A Berlín, on als turistes encara els agrada preguntar si el carrer on es troben és de l’est o de l’oest, els pocs berlinesos de debò que hi viuen els miren amb cara d’astorament.

Definitivament, l’Ostalgie, aquest mot intraduïble fet de la combinació d’est i de nostàlgia, és cosa del passat. És cert que el procés de reunificació no ha estat perfecte i que encara avui els sous a banda i banda de l’antic mur no s’han equilibrat del tot, però cal ser molt enze, o molt ruc, o totes dues coses alhora, per enyorar una dictadura, per molt socialista que sigui. De tota manera, en qualsevol naufragi sempre se salva alguna cosa, ni que només sigui un tros de corda o una fusta de la bodega. En aquest cas, dels elements que han sobreviscut d’aquella dictadura de partit únic i Stasi omnipresent, jo en destacaria tres, i tots tres crec que s’ho mereixien.

El primer és una marca de cava, Rotkäppchen, fundada el 1894 a Freyburg. Com que a Catalunya en sabem una mica, de fer caves, potser hi haurà qui dirà que el Rotkäppchen no passa de vi escumós. Dolceja però es pot beure i té un preu molt competitiu, per sota de 4 euros l’ampolla. La bona relació qualitat-preu fa que sigui l’empresa capdavantera del mercat alemany. Després de la reunificació, com totes les empreses de l’est, va passar una greu crisi, que va remuntar perquè la propietat va ser restituïda a la família Kloss, a qui els soviètics l’havien confiscada el 1945, i perquè un integrant de la família se n’havia pogut anar a l’oest i hi havia continuat fent vi i cava.

El segon supervivent és segurament el més conegut i simbòlic: l’Ampelmännchen, o homenet del semàfor, amb una silueta en què se’n destaca el barret, amb els braços estesos si és vermell i caminant si és verd. Als anys cinquanta, quan es van instal·lar els primers semàfors de vianants, cadascú anava a la seva, però aviat es va imposar un estàndard comú, tant per a cotxes com per a vianants, amb el conegut vermell, ambre i verd. Tanmateix, el psicòleg Karl Peglau, que vivia al Berlín oriental i era molt comprensiu amb els problemes dels daltonians com jo, va dir que allò no era pràctic i el 1961 va crear l’Ampelmännchen, que es va escampar per tots els semàfors de l’Alemanya de l’Est. Després va sobreviure a la reunificació, gràcies a una important campanya de suport popular, fins al punt que avui també se’n troben a ciutats “occidentals” com ara Tübingen, Saarbrücken i Heidelberg, a banda de ser el protagonista d’infinitat de postals i souvenirs.

El tercer supervivent és un club de futbol, l’Union Berlin, menys conegut que el Sankt Pauli d’Hamburg i la seva calavera, tot un referent antifeixista, però igualment esquerranós i amb una trajectòria molt interessant. Fundat el 1906 com a equip de futbol dels treballadors del metall de la zona, va fer història la temporada 2018-2019, quan va pujar a la primera divisió. Per a un equip humil i amb poc pressupost, un ascens com aquell també és problemàtic, perquè l’estadi, preciós, situat enmig d’un bosc, no complia cap de les condicions necessàries. Però el club va fer una crida als socis i, durant tot un estiu, un exèrcit de fusters, soldadors, paletes i més proletaris va fer feina de franc per deixar l’estadi a punt. Són els mateixos socis que després obliguen el club a rescindir el contracte amb uns lucratius patrocinadors perquè tenen connexions amb l’extrema dreta, que canten a plens pulmons l’himne del club, obra de Nina Hagen, i no es cansen mai d’animar el seu equip encara que perdi. Cosa que darrerament no fan: ara mateix són tercers, després d’unes quantes setmanes seguides al capdavant de la classificació.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes