No em veig amb cor ni em ve de gust de començar aquesta columna sense expressar la pena, la ràbia i la tristesa que sento per l’atac d’ahir al setmanari satíric Charlie Hebdo i els seus treballadors a París. No hi ha cap causa al món que pugui justificar l’assassinat de ningú ni l’atac contra la llibertat d’expressió. Heus ací un fragment molt curt de la Declaració dels Drets Humans: ‘El desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i s’ha proclamat com l’aspiració més elevada de tothom l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d’expressió i de creença.’

– – – – – – – – –

Arribats al punt actual, vist que la negociació del president Mas amb ERC sembla més un frontó que no una partida d’escacs (en què tothom fa moviments), potser és moment de començar a dibuixar les opcions que queden. El president prendrà ben aviat la decisió sobre com encarar la nova fase del procés d’independència. Un cop desaprofitada l’oportunitat històrica de lligar definitivament CDC a la independència, obligar Unió a mullar-se (i probablement liquidar políticament Duran), i de fer la passa definitiva cap a la independència amb una base electoral sòlida… un cop desaprofitada aquesta oportunitat que oferia la proposa del president Mas del 25 de novembre, ara cal escollir, entre les sortides que quedin, la menys dolenta.

Em sembla que és bo de recordar que allò que va proposar el president ja no era la millor opció de totes (el referèndum autoritzat per l’estat espanyol). I és bo de recordar que no fem aquest procés en les condicions democràtiques més desitjables. Vull dir que és bo de recordar que, d’entrebancs, no deixaran pas de posar-ne aquells que volen impedir la democràcia a Catalunya. I que, per tant, seria bo també de recordar que és completament innecessari que siguem nosaltres mateixos que n’hi posem més. Tots sabem que els partits tenen interessos: fer veure que no en tenen no serveix de res i és enganyar-se. Sí, els partits són dissenyats per competir electoralment amb l’objectiu d’aconseguir més vots que el contrincant. Però ara no anava d’això, la cosa, i l’independentisme cívic —és a dir, la gent normal i corrent— s’havia guanyat el dret de fer una cosa diferent pensant únicament i exclusivament en el futur dels fills i néts i d’aquells catalans que encara no ho són perquè encara han d’arribar al nostre país.

Ara és el moment d'avançar i deixar enrere aquest període desgraciat que ens ha allunyat tan ràpidament de l'esclat de joia del 9-N.

Amb tot això a la memòria, ara és el moment d’avançar i deixar enrere aquest període desgraciat que ens ha allunyat tan ràpidament de l’esclat de joia del 9-N. Tothom tindrà temps i dret de jutjar què ha passat quan tota la informació d’aquestes negociacions vagi sortint a la llum. Ara dediquem el temps a sortir-ne i marcar nous horitzons al calendari. Quines opcions té el president Mas? Per on pot passar el nou full de ruta? Vegem aquestes quatre opcions de traç gruixut:

1. Decebut per la manca de coincidència amb els socis naturals del procés cap a la independència, Mas anuncia que convoca eleccions avançades i que CiU presentarà un nou candidat. No detalla res més i no pot aventurar un nou full de ruta, que dependrà de la persona que la federació consideri que ha de prendre el relleu. Mas va dir que portaria el país fins al final d’aquest procés, però no ha estat possible i cal que algú amb noves idees ho provi. Tanmateix, ningú no assegura que el nou lideratge tingui el compromís que ha demostrat el president amb la llibertat de Catalunya.

2. Mas convoca eleccions avançades. Ell ja va avisar que aquest tram del procés (el més delicat i dur de tots) calia fer-lo amb una majoria incontestable de la llista del president que haurà d’anar pel món a negociar i aconseguir el reconeixement del nou estat. ERC no ha acceptat aquesta idea i per això ell demana un suport extraordinari a les eleccions per a poder-ho fer. Però avisa que, si no pot comptar amb aquest suport, haurà d’abandonar. Mas sap que no pot negociar res si l’interlocutor dubta de la seva autoritat i capacitat de fer complir els acords assolits. Per això, el president fa una crida a la societat civil i a professionals de prestigi per a bastir una llista per la independència. Si la resposta és bona i els resultats són incontestables, Mas va fins al final.

3. No hi ha hagut acord amb ERC per fer una llista independentista guanyadora. Mas no està disposat a fer eleccions ordinàries que no serveixin per a legitimar l’avenç unilateral cap a la independència en un màxim de divuit mesos. Per tant, el president anuncia que esgotarà una legislatura que, com totes les ordinàries, és de quatre anys. La via cap a la independència prendrà ara un altre ritme i caldrà readaptar els nous passos a les noves realitats a l’estat espanyol i a Europa. Mas pot readaptar el govern a aquesta nova etapa. Per exemple, activar la recaptació de tributs o desplegar l’estratègia diplomàtica amb una conselleria creada expressament. Les dificultats d’aquest camí són evidents i palpables, però pot ser una manera d’evitar un mal pitjor.

4. Mas anuncia un pla cap a la independència per la via ràpida. Això agrada a uns quants, però espanta una mica els no tan convençuts. Avisa tots els navegants que l’aventura té un risc immens, però que ell no hi té res a perdre i hi està disposat. Convida ERC i la CUP a un govern de concentració amb un calendari i unes accions clares per construir el nou estat. Al final d’aquest pla d’uns vuit o nou mesos es farà un referèndum de ratificació (l’Onze de Setembre?). Si el resultat és positiu, glòria. Si la ciutadania no segueix, tots cap a casa. La idea fa il·lusió, però la manca de legitimació democràtica (allò del mandat concret per a la independència) afegeix moltes dificultats als passos unilaterals de construcció de l’estat. L’aventura és l’aventura.

No em sé imaginar que ara ens n'anem tots a casa i acceptem fatalment la mala sort històrica que semblava que ens havíem tret de sobre.

Evidentment, tinc les meves preferències sobre aquestes opcions. N’hi ha que no m’agraden gens i n’hi ha que m’agraden ben poc. Però no em sé imaginar que ara ens n’anem tots a casa i acceptem fatalment la mala sort històrica que semblava que ens havíem tret de sobre. El poble s’ha posat a caminar i no crec que vulgui parar ara, després d’haver fet la Via Catalana, la V del 2014 i la consulta del 9-N. Deixeu-me dir que em sorprèn infinitament que, una vegada a la història que tenim un president de Catalunya que assenyala el camí de la independència amb un pla de divuit mesos i jugant-s’hi tot el seu futur polític, la resposta no sigui molt diferent de l’actual per part de polítics ‘independentistes de tota la vida’ i d’una societat civil que massa sovint es troba obligada (i pressionada) a fer equilibris.

Em sembla oportú d’acabar aquesta reflexió o aquest exercici amb la frase més o menys coneguda —que ací posarem sencera— de Joan Sales, escrita en una carta a Mercè Rodoreda: ‘Són grans patriotes perquè s’esqueixen sempre les vestidures; se les esqueixen a cada moment, en això consisteix el seu patriotisme. Des de fa cinc-cents anys, els catalans han estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb