El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Les crisis organitzatives, les batalles internes i el debat d’investidura compliquen l’ascens del partit de Pablo Iglesias

La crisi de Podem ha passat de ser una campanya dels mitjans a ser un problema intern des que han destituït el número tres de la formació, Sergio Pascual, i s’han creat gestories autonòmiques a tot l’estatespanyol. Però, com es manifesta aquesta crisi i on és més forta?

La crisi d’organització
En principi, Podem té un sistema organitzatiu senzill, transparent i representatiu. La crisi ha començat quan s’hi han creat faccions internes. Podem és format per individus inscrits que es comprometen directament amb el partit i que es poden organitzar en cercles municipals o sectorials. Els inscrits de cada comunitat autònoma en trien el secretari general i els membres del Consell Ciutadà, l’òrgan executiu del partit, a les eleccions primàries. A més, els inscrits de tot l’estat elegeixen un comitè de garanties de l’Assemblea Ciutadana, que vetlla pel bon funcionament dels mecanismes del partit; el secretari general, que actualment és Pablo Iglesias; i els seixanta-dos membres que formen el Consell Ciutadà estatal, l’òrgan que executa les decisions del poble.

D’entrada, hi ha tres problemes. El primer és que Podem és un partit nou i és possible que no tots els membres estiguin d’acord amb les estratègies que fa servir. El segon és la simplicitat del sistema de primàries, en què guanya simplement qui obté més vots i no hi ha cap mecanisme de proporcionalitat. Això fa que la llista que queda primera a les eleccions s’ho endugui tot i que la representació no sigui proporcional. El tercer problema és la discrepància entre la direcció estatal i l’autonòmica pel que fa a la configuració de les llistes electorals.

La crisi original
gràfic podemos.001Les primeres desavinences van aparèixer ja al congrés fundacional, en què s’havien d’escollir els principis ètics, polítics i organitzatius del partit. Mentre que el sector de Pablo Iglesias i Íñigo Errejón proposava la creació d’una secretaria general amb més poder, el grup alternatiu liderat per Pablo Echenique i Teresa Rodríguez optava pel lideratge compartit.

Però pocs dies abans de les eleccions el grup d’Iglesias va decidir de presentar les tres ponències en un sol bloc, cosa que forçava la votació conjunta. Va argumentar que tots els principis anaven vinculats i que podia haver-hi problemes si es votaven separadament. La greu ‘falta de comunicació’ en les regles va implicar que només tres grups presentessin propostes dels tres principis; deu, de més de dos; i la majoria (vint-i-vuit), d’un dels principis només (com va ser el cas del grup d’Echenique). Però com que la maniobra obligava de fet a acceptar els tres principis presentats per Pablo Iglesias o a no acceptar-ne cap, Iglesias va aconseguir una còmoda victòria i es va estalviar el debat organitzatiu, perquè molta gent no s’atrevia a obrir un debat que implicava que totes les posicions de Pablo Iglesias eren arraconades. Malgrat això, mes d’un 12% dels participants van votar els principis organitzatius presentats per Echenique.

Tanmateix, ara l’enfrontament el trobem dins del mateix grup dirigent, entre els partidaris de Pablo Iglesias i els d’Íñigo Errejón. Enfrontament que es va veure clar amb la destitució aquesta setmana de Sergio Pascual, mà dreta d’Errejón, que era el secretari d’organització del partit. Iglesias l’acusa de no haver gestionat bé les tensions territorials que han portat a la creació de gestores a la Rioja, Catalunya, Galícia, Cantàbria o al País Basc i que són l’altra cara de la crisi.

Les crisis territorials
A Cantàbria i Galícia es van crear gestores fa un mes per respondre a les polèmiques que s’hi anaven arrossegant. A Galícia, el secretari general autonòmic, Breogán Riobóo, havia destituït gran part de la direcció, inclòs el secretari d’organització, i havia posat en dubte la continuïtat de la coalició amb els nacionalistes d’Anova per a les autonòmiques de final d’any. Això havia menat a la dimissió de la majoria de l’òrgan executiu i la creació d’una gestora. Malgrat això, Riobóo s’ha negat a abandonar el càrrec, tot i haver estat destituït, i ha denunciat que és una maniobra de Pablo Iglesias per a controlar la direcció gallega.

Un fet similar s’ha esdevingut a Cantàbria, on el consell ciutadà autonòmic, i també el 75% dels secretaris generals municipals, van demanar la dimissió del secretari general, José Ramón Blanco, mentre aquest demanava la dimissió de tot el consell ciutadà. La direcció estatal va decidir de crear una gestora, convocar primàries i mantenir-se al marge del conflicte.

A aquestes dues crisis, cal afegir encara les crisis teòricament ja solucionades a la Rioja i el País Basc, on hi ha hagut primàries aquest mes. La Rioja tenia una gestora des del maig de l’any passat, perquè a les primàries s’havia invalidat la llista vencedora, corresponent al sector crític, sota l’acusació de manipulació del cens. I al País Basc el secretari general i 19 membres de la direcció havien dimitit just abans de les eleccions per la formació d’unes llistes electorals imposades directament des de Madrid.

mapa podemos.001L’última crisi, de moment, és a la comunitat de Madrid, on han dimitit deu membres del consell ciutadà, inclòs el secretari d’organització autonòmic i dos membres del consell ciutadà estatal, tots afins a Errejón. Els dimitits han criticat obertament el secretari general de Madrid, Luis Alegre, home de confiança de Pablo Iglesias. La reacció de la direcció ha estat ha estat precisament de fer dimitir el secretari d’organització estatal, acusant-lo de no haver controlat aquestes crisis. Però no es pot perdre de vista, per entendre l’abast de la crisi, que aquest secretari és amic íntim d’Errejón.

A Galícia i País Basc, el col·lapse de les direccions autonòmiques de Podem té a veure també amb conflictes polítics propis. A Galícia hi ha una clara divisió entre els partidaris de marcar distàncies amb Anova, el partit de l’independentista Xosé Manuel Beiras, presentant una candidatura separada a les eleccions autonòmiques, i els partidaris de confluir encara més amb els independentistes. Fins i tot Beiras va proposar de crear un ‘partit instrumental’, diferenciat de Podem i d’Anova, per permetre l’existència d’un grup parlamentari propi en cas de noves eleccions espanyoles.

Al País Basc també hi va haver un problema específic. El consell ciutadà basc i la direcció estatal es van enfrontar per la configuració de les llistes electorals. Si Podem Euskadi volia que els representants bascs fossin escollits pels militants bascs, la direcció estatal va acabar imposant un candidat a Biscaia. Això es va fer a través d’una votació en circumscripció única a tot l’estat, decisió que va menar a la dimissió de la direcció basca. Unes noves primàries fetes posteriorment han donat la victòria al sector oficialista. Però ningú no sap què pot passar si hi ha noves eleccions i es repeteix la fórmula de designació de candidats.

Cal afegir, a més, la situació del País Valencià, on els diputats de Compromís-Podem-És l’hora es van dividir al congrés de diputats espanyol perquè no es va garantir la promesa electoral que tindrien grup parlamentari propi. Els quatre membres de Podem i una independent es van quedar al seu grup, però els quatre diputats de Compromís van passar al grup mixt, perquè consideraren que Podem no havia anat fins al final en la defensa del grup parlamentari valencià. Això obre l’interrogant de què passaria al País Valencià si hi hagués unes noves eleccions al juny.

La crisi per la investidura
El complicat procés d’investidura del president del govern espanyol ha tesat encara més les relacions a Podem. Si fins fa poc els dos corrents que s’enfrontaven eren la direcció i els crítics (com l’anticapitalista Teresa Rodríguez o Pablo Echenique), ara la crisi és dins la direcció mateix. I, a diferència del cas de Monedero, que es va apartar sense fer gaire soroll, ara tot fa pensar que les diferències es faran ben visibles.

Més enllà dels problemes organitzatius, sembla que hi ha un enfrontament entre els partidaris d’Errejón, que volen un acord amb el PSOE o fins i tot una abstenció en cas del pacte PSOE-Ciutadans, i els partidaris de no facilitar la investidura de Pedro Sánchez, que inclourien Pablo Iglesias i també el sector crític.

…i Catalunya
Finalment hi ha la situació a Catalunya. El mes d’octubre, poc després de les eleccions, Gemma Ubasart dimitia de secretària general, en gran part molesta per l’excessiva intervenció de la direcció estatal en les eleccions i per la impossibilitat de marcar un perfil propi. Malgrat aquesta dimissió, la direcció estatal ha decidit de no convocar primàries. Tot amb tot, el diputat Albano Dante Fachin ja ha fet públic que té intenció de presentar-s’hi per dirigir el partit. Dante Fachin forma part del sector que demana més autonomia de l’organització catalana dins Podem i la seva decisió ha impossibilitat la configuració d’una llista única com volia la direcció estatal. Ara caldrà crear una llista oficialista a les primàries que pot ser liderada pel diputat Raimundo Viejo o per Jéssica Albiach i que s’enfrontarà a la candidatura de Dante Fachin.

Si no es convoquen primàries és, en part, pels dubtes de Pablo Iglesias sobre el projecte liderat per Ada Colau. El secretari general de Podem no veu prou clar si ha de mantenir el partit a Catalunya al marge del partit que vol crear Colau perquè no acaba de decidir-se a competir amb ella.

Encara dins el debat de l’encaix de Catalunya en l’organització, hi ha hagut l’escissió dels grups més espanyolistes del partit, com ara nidos Sí (que van denunciar el batlle de Celrà perquè tenia una estelada penjada), o la ruptura recent amb el partit de Carlos Jiménez Villarejo, que a més demanava públicament de facilitar la investidura de Pedro Sánchez.

En aquestes condicions, a Podem li interessa que hi hagi eleccions?
Amb tantes crisis obertes en tants fronts, és lògic preguntar-se fins a quin punt a Podem li interessaria que hi hagués eleccions el mes de juny.

Aquesta pregunta és difícil de respondre. Per una banda, les crisis internes són als territoris on més vots va obtenir la formació el 20-D. Si hi afegim que potser alguns partits afins, com ara Compromís, no repetiran, les expectatives sobre el resultat no són pas gaire bones. A més, hi hauria el problema de tornar a configurar les llistes en llocs on això ha estat complicat, com ara al País Basc. Amb aquests arguments sembla que s’estimarien més d’estalviar-se les eleccions, perquè hi ha moltes possibilitats de no obtenir un resultat tan bo com al desembre. Per tant, caldria cercar o facilitar un pacte.

Percentatge de vot el 20-D.

Però, per una altra banda, es pot argumentar que els problemes organitzatius no van afectar el resultat, per exemple, del País Basc. I si el partit fos capaç de deixar al marge els problemes organitzatius i de mantenir-se unit, unes eleccions després del pacte PSOE-Ciutadans podria afavorir el creixement de Podem per l’esquerra, i ocupar el lloc que deixen els socialistes.

Això a banda, hi haurà més incògnites, com ara quina relació mantindrien amb Esquerra Unida, després d’haver demostrat que són més majoritaris.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.