Les peres de Sant Joan, en Fainé, el papa i un estiu que comença amb bons auguris

Fa una setmana que les vaig veure a la fruiteria. Les vaig comprar de seguida. Eren en aquella mena de capsa de plàstic que ara fan servir els botiguers per mesura. Vaig fer-hi un cop d’ull per assegurar que totes estiguessin bé. A vegades, en aquestes capses, t’encolomen, a la capa de sota, la fruita que no és tan maca: o és verda o està macada o ja es comença a podrir. No, totes les peres de Sant Joan feien bona fila i eren molsudes. Quina delícia. Vaig demanar a la venedora que es quedés el plàstic, a vegades me’n descuido i quan sóc a casa m’enfado amb mi mateixa. Pel camí ja me’n vaig menjar un parell. Són tan petites, que amb dues queixalades te les has cruspides. M’agrada molt el crec-crec que fan quan hi claves les dents. Em fa gràcia, també, aquest nom tan lligat a l’època, tot i que hi ha qui en diu “peres castell” o “peres de la nau”.

Duren tan pocs dies, aquestes peres, i són tan bones! Comencen al juny i acaben a mitjan juliol, però en realitat tinc la sensació que duren molt menys, sobretot perquè si bades de seguida es tornen cúbies. Ui!, veig que aquesta paraula no existeix al DIEC, ni enlloc. A casa la dèiem sempre. Que estrany, que no la trobi enlloc. Veig que és normal de dir que “les peres s’han tornat lloques” quan d’un dia per l’altre es tornen toves i marronoses. “Lloques” és la paraula adequada. Doncs quan les peres es tornen lloques ja no fan crec-crec ni es poden menjar.

Parlo de peres perquè n’és el temps, però també perquè necessitava alguna cosa que m’ajudés a digerir la visita papal, plena de tocs esperpèntics, per als qui no combreguem amb rodes de molí. Una visita que ha estat un exercici de poder amb majúscules. L’habilitat vaticana per a modernitzar-se ha estat extraordinària. Espectacle multicolor amb els protagonistes pobres i desgraciats, discreció amb el poder financer.

Dic discreció perquè no sé si la conversa de Lleó XIV amb Isidre Fainé, al palau episcopal de Barcelona, va seguir els protocols de qui ret compliment a un patrocinador. Saber-ne els detalls seria més que una llaminadura xafardera. No els sabrem, però sí que és clar que es va diferenciar de les altres, pel lloc i per les circumstàncies. El president de la Fundació “la Caixa” va tenir tracte preferent, que segur que no era per la seva mitificada missa diària.

La narrativa oficial de la visita ens ha ofert amb alta resolució fotogràfica imatges d’on vivim i de qui som. Per exemple, veure el cardenal Omella enganxat al poder espanyol, com qui s’amorra a una mamella per treure’n tot el suc, encara que sigui gairebé obscè, ens ha fet mirar allò que a vegades passem per alt. Com tampoc no és debades de comprovar que Montserrat cada vegada és més mesella i servil, amb un abat que festeja el govern socialista, mentre allunya la seva comunitat del vincle amb la cultura i la identitat catalanes, que li són essencials. Observar la litúrgia del poder per a sotmetre’ns com a badocs no ens debilita com voldrien. La seva exhibició sempre té alguna escletxa per on se’ls veu la carnalitat.

I en aquesta ocasió els sis-cents cantaires coorganitzats en van obrir una, d’escletxa. Ja sé que hi ha qui diu que van ser ingenus o que no van culminar la feina. En canvi, allò que vam veure per l’escletxa va ser una ferida oberta. Volien fer creure que tots els catalans ens havíem resignat i els cantaires van fer diana. Van fer saltar les màscares: allò no era un homenatge a Gaudí, era una conxorxa espanyola dins una fantasia vaticana.

Els cantaires, doncs, van ser un bon auguri per a aquest estiu, que les peres de Sant Joan ens anuncien que tenim a tocar.