Memòries impossibles de Xavier Folch, el faedor de la cultura catalana

Editors i amics homenatgen el fundador d'Empúries durant la presentació de 'Xavier Folch, editor i polític. Materials per a una biografia', editat per Anagrama

VilaWeb
Joan Safont Plumed
30.03.2022 - 19:18
Actualització: 30.03.2022 - 21:18

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

A l’editor i polític Xavier Folch li agrada més llegir que no pas escriure. I més escoltar que no pas parlar. Per això, el desafiament que escrivís unes memòries, com havia promès al seu amic i col·lega Jordi Herralde, podria semblar una quimera. De fet, hi havia una profecia autoacceptada que, com també s’havia predit del periodista Eugeni Xammar, Folch moriria inèdit. Àgraf, tal com el va definir el seu fill Ernest Folch. Perquè la figura de la persona intel·lectualment potent sense obra, que veia reflectida en Sòcrates, Jesús de Natzaret o el seu amic Octavi Pellissa, el fascinava. De fet, la promesa feta a Herralde va ser molt més un “ja ho veurem” que no pas un sí rotund, decidit secretament a sabotejar l’intent i portar a terme el pla vital traçat fins a les darreres conseqüències. Va preparar un índex, però més aviat va ser una manera divertida de fer callar la família i els amics. La malaltia i la mort, el passat 24 de juny, va fer impossible aquell projecte improbable de memòries.

Per fortuna, tres còmplices –també en l’aventura infructuosa de l’autobiografia–, Jordi Amat, Josep Maria Fonalleras i Jaume Subirana, amb qui Folch va compartir converses, dinars, sobretaules, missatges i trucades d’aquest “gran telefonador”, acaben de contradir el fat amb Xavier Folch, editor i polític. Materials per a una biografia. El llibre recull les transcripcions de les seves converses en forma de relat, un àlbum de fotografies comentat i un recull de texts de Folch, i s’obre amb una modesta declaració d’intencions del fundador d’Empúries: “Jo he fet dues coses a la vida: una certa política i alguns llibres.”

Editors i companys de lluites

La presentació del volum, aquest dilluns a la llibreria Ona, va servir tant per a posar-lo públicament en circulació com per a homenatjar Folch. No hi va faltar pràcticament ningú del “who is who” editorial del país. En aquest sentit, no se’l van perdre Emili Rosales i Pilar Beltran, de 62; Sílvia Sesé i Isabel Obiols, d’Anagrama, que acompanyaven el patriarca Herralde; Eugènia Broggi, de l’Altra; Ester Pujol, d’Univers; Maria Bohigas, de Club Editor –i filla del físic Oriol Bohigas i Martí, vell amic de Folch des dels temps escolars–; ni Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes; Bernat Puigtobella, editor de Núvol, i l’amfitriona, Iolanda Batallé, tots tres amb un passat vinculat al món editorial. Vells camarades, com Raimon, el síndic de greuges Rafael Ribó, el periodista Andreu Claret i l’urbanista Jordi Borja, i la representació institucional del director del Memorial Democràtic, l’escriptor Vicenç Villatoro, van presentar els seus respectes a l’home que Subirana, en nom dels tres autors, va definir com un “faedor”, algú que va treballar “perquè passessin coses, fer millorar i eixamplar la societat”.

Conscients de les dificultats que ha hagut de superar el llibre, des de l’autoria triple fins a la necessitat de transcriure el testimoni oral, passant per la pandèmia i la dolorosa pèrdua de la memòria de l’amic, a la qual van assistir com a testimonis, tal com va relatar Ernest Folch, els tres autors el presenten com un punt de partida que obri les portes als qui vinguin després. Per això han volgut assenyalar el subtítol, “materials per a una biografia” que més endavant es vulgui fer resseguint-ne la tasca com a editor d’Ariel, Crítica i Empúries, de figura clau de l’antifranquisme, des de la Caputxinada fins a l’Assemblea de Catalunya, i de la tasca política, com a diputat del PSUC, president de la comissió de Cultura del parlament i home transversal de l’esquerra catalanista, fet que li va permetre d’intervenir discretament en l’acord per a formar el govern tripartit entre PSC, ERC i ICV, presidit pel seu amic Pasqual Maragall, que el va nomenar director de l’Institut Ramon Llull.

Una vella complicitat

En nom de la família, el seu fill Ernest –ell mateix editor, avui al capdavant de Navona– va agrair als autors –”tres persones que va estimar i que va respectar”– haver donat forma als records de la mitologia familiar i “aconseguir una cosa que molts crèiem que no veuríem”. És a dir, veure aplegats els records de Folch, i que es publiquin al costat “dels escassíssims texts que va escriure i, d’aquests, va conservar”. El fill també va assenyalar la importància de la mare, la professora Dolors Folch. Una figura sense la qual no s’entendria l’aspecte humà, intel·lectual i polític de Xavier Folch, i amb qui “eren als antípodes i es complementaven com a antagonistes”.

L’acte, breu, concís, sobri i sense escarafalls, va ser una evocació d’aquella discreció que Salvador Espriu va destacar en una correspondència “apassionant”, en paraules d’Ernest Folch, que va evocar-la amb detalls, com la insistent petició perquè el poeta intercedís davant l’abat Cassià M. Just per demanar el perdó per Salvador Puig Antich, la qual permet de matisar la idea de passivitat de l’Assemblea de Catalunya amb el jove anarquista assassinat pel règim.

Jordi Herralde, parlant des d’una amistat que es perdia en la nit dels temps, va recordar un col·lega “amb qui érem molt diferents, però ens apreciàvem molt”, amb qui va portar a terme una col·lecció Anagrama-Empúries per a publicar en català títols que Anagrama feia en castellà, i amb la qual Herralde es va treure el mal gust de boca de la fallida col·lecció catalana dels inicis d’Anagrama. Aquella col·laboració, de “resultats discrets, però acceptables”, va acabar amb l’absorció d’Empúries dins el grup Planeta. Bàsicament, perquè era filla d’una complicitat personal. Una complicitat que el va fer evocar les paraules “Jordi Herralde, un bon amic”, amb les quals el va presentar a Gregorio Pérez Raimundo. Va fer riure l’auditori parlant d’Octavi “Pallissa”, per la loquacitat del dirigent del PSUC, tan diferent en aquest sentit de Folch, del “nen Folch”, referint-se a Ernest. I també va evocar els darrers passeigs per Sarrià, quan l’amic s’embadalia davant l’aparador de can Foix.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies