Les Luthiers, grans entre els grans

  • El grup argentí s'acomiada dels escenaris després de cinquanta-cinc anys de carrera musical i humorística

Martí Estruch Axmacher
03.07.2023 - 21:40
Actualització: 04.07.2023 - 19:36
VilaWeb

Ara mateix no sabria dir més de quatre o cinc jugadors del primer equip masculí del Barça, i encara hauria de confiar que no els haguessin venut o traspassat o hipotecat o aquestes coses que es fan amb els jugadors de futbol avui en dia quan arriba l’estiu. De la selecció espanyola, òbviament, no n’encertaria cap, que sempre estic massa concentrat desitjant que perdi. De jugadores de l’equip femení del Barça, en sabria dir un parell més, que enguany l’hem seguit i n’hem gaudit molt, i per poder dir un equip sencer m’hauria de remuntar al bàsquet dels anys vuitanta, els anys gloriosos del Barça i la Penya, del TDK Manresa i el Gramenet, quan els equips encara portaven noms de begudes alcohòliques com Ron Negrita i Licor 43.

En canvi, hi ha una alineació que em sé de memòria i que només enumero després de treure’m el barret. És aquesta: Gerardo Masana, Ernesto Acher, Daniel Rabinovich, Carlos Núñez Cortés, Marcos Mundstock, Carlos López Puccio i Jorge Maronna. Podrien ser la selecció argentina de bàsquet, però són molt més que això, són els membres originals o gairebé originals de Les Luthiers, un grup conegut per massa poca gent i per barrejar música i humor amb les proporcions justes i necessàries. De tots aquests, només els dos darrers continuen al grup. De la resta, alguns s’han mort i altres ho han deixat, que des del 1967 ha plogut molt i això de voltar pel món fent música també deu ser cansat.

L’origen del grup ja serveix per a entendre quina mena de filosofia gasten. Any 1967, Facultat d’Enginyeria de Buenos Aires. Un cop l’any s’hi fa un concurs de cant coral. Uns estudiants hi participen amb una cançó basada en el prospecte d’un conegut laxant de l’època. La cançó la van publicar anys després, tot i que li van canviar el nom de “Cantata Modatón” a “Cantata Laxatón” per obviar la marca comercial. Aquesta va acabar essent la base dels seus espectacles i del seu èxit: un humor basat en el llenguatge, en els dobles sentits i els jocs de paraules, els equívocs i les infinites opcions que ens ofereixen els mots per fer riure. En aquest sentit, hi ha punts de connexió amb el cantautor madrileny Javier Krahe, un altre gran entre els grans, a més de gran desconegut.

Una altra característica de Les Luthiers és la seva qualitat musical i originalitat instrumental. Malgrat que l’únic que inicialment és músic de formació és Ernesto Acher, després fan nous fitxatges que sí que han passat pel conservatori i la resta n’aprenen. El conjunt sona de categoria. A més, troben una solució perfecta que fa honor al seu nom: s’inventen els instruments que fan servir i els construeixen amb objectes quotidians. Així, per exemple, el violí és un violí de llauna fet amb una llauna de conserva anomenat “latín”, i n’hi ha un altre que és el tubòfon parafínic cromàtic, basat en la flauta de Pan però fet amb tubs d’assaig de laboratori plens de parafina, batejat com a flauta Bunsen. Per acabar-ho d’arrodonir, es van empescar la figura d’un compositor, de nom Johann Sebastian Mastropiero, autor de les composicions que interpreten i protagonista de mil i una aventures i peripècies.

El resultat són cinquanta-cinc anys de carrera musical, concerts per tot el món i un grapat de seguidors entusiastes que incorporen els acudits i els jocs de paraules de Les Luthiers a la seva vida quotidiana, fent-los semblar encara més peculiars del que ja són (els seguidors, no Les Luthiers, que també). Dir que l’humor de Les Luthiers és intel·ligent i el d’altres humoristes no potser seria presumptuós havent-me’n declarat devot acèrrim. Però, certament, Les Luthiers són més d’ironia fina que de traç gruixut. Digues-me amb qui rius i et diré qui ets. No és el mateix riure amb Pepe Rubianes que amb Faemino y Cansado, amb El Tricicle o amb Leo Bassi, amb Vol-Ras o amb en Peyu, amb Andreu Buenafuente o amb Jango Edwards, amb Tortell Poltrona o amb Pigor & Eichhorn. I que consti que, per no ofendre ningú, he llistat només artistes que m’agraden i amb qui he rigut de gust.

De fet, el que és important en aquesta vida és tenir sentit de l’humor i riure de tant en tant. De tot: d’un mateix, dels altres, del país, de qui el governa i de qui el desgoverna. L’acudit com a font de plaer, amb múltiples beneficis físics i psicològics descrits per la ciència de fa anys. I l’acudit com a vàlvula d’escapament de les normes, de la monotonia i de la disciplina. Segons Freud, pare de la psicoanàlisi, l’humor acompleix una funció similar a la dels somnis, permetent-nos dir o imaginar fets i situacions que en la vida diària evitem, per por, vergonya o repressió. Visca, sempre i arreu, la rialla que salva i l’humor que allibera. Si voleu salvar-vos i alliberar-vos, aquests dies tenim Les Luthiers de ronda de comiat per Catalunya: de dimarts a dijous a l’Auditori Fòrum de Barcelona i el dia 9 a Sant Feliu de Guíxols.

 

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any