‘Les llunes i els calàpets’, reedició i homenatge a Antoni Vidal Ferrando

  • Nova Editorial Moll recupera trenta anys després la primera novel·la del poeta i hi inclou quaranta texts d’escriptors glossant el llibre o l’autor, un dels grans noms de la literatura mallorquina

VilaWeb
Sebastià Bennasar
03.05.2024 - 21:40
Actualització: 03.05.2024 - 21:54

Hi ha novel·les que marquen un punt d’inflexió en la societat que les rep. De vegades aquest reconeixement arriba de manera immediata, de vegades es demora i llavors el llibre en qüestió adopta un aire quasi mític, de text important, dels que marca una època. D’alguna manera això va passar el 1994 amb Les llunes i els calàpets, d’Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, Mallorca, 1945). El llibre va ser una de les novetats destacades de l’any a Mallorca per múltiples raons. Una, no pas poc important, és que representava el debut en aquest gènere d’un autor que s’havia fet un nom ràpidament en el món de la poesia d’ençà de mitjan anys vuitanta, quan va encadenar tres o quatre poemaris importants, tots premiats. Una altra, que explicava una bona part de la història contemporània de Mallorca, sobretot anterior a la guerra de 1936-1939, i un dels fenòmens que més han marcat el poble de Santanyí: el contraban i tot el negoci que hi havia associat. I encara hi havia una raó més, la proposta estètica i lingüística de Vidal Ferrando que donava a la novel·la un valor afegit, no sols per allò que explicava sinó per la manera com ho explicava.

Doncs bé, trenta anys després la Nova Editorial Moll ha decidit de reeditar la novel·la, però vestint-la de gala amb una quarantena de paratexts en què escriptors de diverses generacions i també d’unes altres illes, a més de traductors, historiadors i professors han escrit un breu elogi de la novel·la, que s’obre amb un pròleg de Xavier Serrahima i una invitació a la lectura de Tomeu Canyelles, editor de Moll, que recorda la bona rebuda que va tenir el llibre en el seu moment: “Un altre crític, en aquest cas Joan Josep Isern, s’hi referia com ‘delicadíssim retaule de la societat marinera mallorquina. Tot i el to crepuscular de l’argument és plena de vida sons i colors […], un esplèndid exercici sobre el record i la memòria. O, més exactament, sobre la preeminència de la memòria sobre el record.”

Cicle d’Almandaia

Les llunes i els calàpets forma part, juntament amb La mà del jardiner i L’illa dels dòlmens, d’allò que l’autor ha anomenat Cicle d’Almandaia. S’ha de recordar que tots tres llibres conformen una de les màximes indagacions sobre la història contemporània de Mallorca i que l’editorial el Gall les va publicar totes juntes en un sol volum, una obra magna que aplegava per primera vegada les tres novel·les, que s’havien publicat amb prou decalatge temporal i en segells diferents.

“Les editorials tenim la responsabilitat de fer que determinats llegats literaris no es perdin i connectar-los amb nous lectors.” Tomeu Canyelles, editor de Nova Editorial Moll, explica així la decisió de tornar a treure al carrer la novel·la de Vidal Ferrando. “Aquests darrers anys ha tengut un reconeixement a la seva trajectòria i al seu paper a les lletres, no tan sols de Mallorca, sinó de tot el territori de parla catalana. I això és un fet. A la vegada, era un llibre difícilment accessible i amb la Nova Editorial Moll tenim una política de reedicions, de tornar a posar a l’abast els clàssics de les nostres lletres. No solament tenim el compromís amb les novetats. Per això volem recuperar clàssics i aportar el valor afegit de les revisions o d’aquests paratextos que mostren la singularitat i la transcendència d’un text, en aquest cas Les llunes i els calàpets.”

“A la meva edat costa tenir il·lusions grosses, en tornar major les alegries i les i penes no són tan grans, i per això aquest llibre em fa tanta il·lusió, amb el regal de texts de gent que admires, ells i la seva obra. Quan veus que volen dir i deixar per escrit que els ha agradat la teva obra penses que sí que ha valgut la pena”, diu Vidal Ferrando, que explica que la novel·la potser sempre havia estat dins seu.

“Crec que neix de l’inconscient. La raó ha de posar ordre, però hi havia una aliança d’inconscient i de raó i duia dins totes aquestes coses viscudes i no trobava la manera d’expressar-les en vers. I mira, tot va ser una anècdota. Un dia em varen demanar un text sobre el contraban per a un monogràfic i mentre el feia deia: ‘Oh, i quina sort si d’això en pogués fer una novel·la.’ Al final la col·lecció no va sortir i vaig donar-los les gràcies perquè ara tenia una novel·la que podia fer, la veia claríssima, i em vaig posar a escriure frenèticament. Jo sempre pens que sense poesia no hi ha literatura ni art, però no em demanis què és la poesia perquè no ho sé. El vers és l’essència d’aquesta poesia, però la prosa també n’ha de tenir; si no per a mi no és bona literatura. I així va ser com un poeta es va posar a fer novel·la.”

Santanyí i el contraban

Aquest substrat interior que tan bé coneixia Vidal Ferrando era el contraban, una activitat anterior a la gran figura de Joan March, en Verga. “La mare del contraban era a Santanyí i en Verga, abans de posar-se a fer-ne ja havia vingut a conèixer un patró santanyiner que hi anava. Després en Joan March s’ho va quedar tot, però a Santanyí era una forma de supervivència perquè és un territori de grans propietaris i possessions enormes de quatre senyors i no hi havia feina. Al segle XIX hi va haver una gran explosió demogràfica i la gent s’havia de cercar la vida i el contraban era per tot, n’hi havia al cementeri i a l’església. Era contraban de cafè i de tabac i quan es va acabar es va acabar. A Santanyí ningú mai no va anar a la droga. Jo sabia moltes històries, des de petit m’ha agradat escoltar-ne, però això ja s’ha acabat. Abans anaves al cafè i quedaves amb la boca oberta amb la gent que explicava històries, o quan preníem la fresca, sempre hi havia qui et fascinava explicant històries o a les matances… Tot això m’havia arribat molt endins. Això i la combinació d’una tesi de quatre anys centrada en el segle XIX que explicava el traspàs de l’Antic Règim a la modernitat em va poder fer mesclar el punt mític amb el coneixement científic, i em va anar molt bé”, diu l’escriptor.

El seu nou editor tenia deu anys quan es va publicar la novel·la i, per tant, l’ha llegida molt després de l’èxit inicial. Potser aquesta és una de les claus que n’ha afavorit la recuperació. “No sé si és una novel·la fundacional, però si féssim una llista dels llibres fonamentals de la segona meitat del segle XX a la literatura catalana, Les llunes i els calàpets hi hauria de ser. Hi ha un valor immens dins les seves pàgines, per la història i per la manera com l’explica, i en aquests moments d’empobriment de la llengua catalana revisar el llibre em va permetre de tornar-me a enamorar de l’idioma. Després d’haver-la llegit estàs molt satisfet i content d’haver après molt més de la teva llengua, a banda de la història que explica. Les expressions, els girs lingüístics, el lèxic, els adjectius són una riquesa molt gran. I aquesta devoció marcada que en Toni té per la llengua la transmet al lector. Per això és un luxe que hagi volgut revisar íntegrament el llibre”, explica Canyelles.

Intergeneracional

L’editor també ens explica que aquesta és una de les claus de l’homenatge que l’editorial ha volgut retre a l’escriptor. “He observat que moltes persones de la meva generació i fins i tot més joves l’admiren i gaudeixen llegint-lo. I això és clau perquè ha arribat no tan sols als seus coetanis i als receptors de l’obra original, sinó a la dels nascuts els anys vuitanta i noranta, que veiem en Toni com un gegant de les nostres lletres. Quan vaig tenir la idea i la vaig comentar amb gent diferent em va sorprendre l’entusiasme que tot d’una va originar la proposta i això em va fer veure que no podia ser una simple reedició. La conclusió, si llegeixes tots els textos, és el que diu tothom: aquest llibre és un clàssic.”

Vidal Ferrando és un home content quan parla d’aquest reconeixement que li han fet tants col·legues. “Realment és un dels regals més grossos que m’han fet com a escriptor, no hi ha paraules per expressar-lo, perquè entre els que hi escriuen hi ha gent de la meva generació que admir molt i també els joves que ja han fet grans obres, la qual cosa demostra que la novel·la no ha tornat vella, que pareix que s’ha salvat.” Deu ser que el contraban és un tema immortal, o si més no la manera com l’explica Vidal Ferrando, que de cada vegada més ha deixat de ser un tresor ocult de Mallorca per esdevenir un nom imprescindible de la literatura catalana.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any