Fina Miralles. Translacions. Dona-arbre, 1973.

Truquen, sona quatre o cinc vegades i s’activa una mena de contestador automàtic: “He sortit a escoltar el soroll de les fulles sota el pes del meu pas, piiiiip.” És Fina Miralles a l’inici de l’entrevista que li va fer Mireia Sallarès, estrenada ara fa gairebé un mes al Fons de documentació audiovisual del MACBA i que lliga amb la seva exposició retrospectiva que serà al museu fins al 5 d’abril de 2021.

No vull parlar de l’exposició de Miralles al MACBA, si necessiteu (més) motius per anar-hi, llegiu l’article que li va dedicar Mercè Ibarz el novembre de l’any passat. Ni tan sols vull parlar de l’entrevista, perquè no hi ha prou espai per fer-ho; l’he haguda de veure en dues tongades de vint-i-cinc minuts perquè m’aclaparava, i ara tinc set pàgines de la llibreta plenes de frases de Miralles, que són tota la seva vida i tota la seva reflexió sobre l’art i la vida, que per a ella són el mateix. M’és impossible dir-ne res sense córrer el risc de restar-li importància.

Seieu, poseu el vídeo i mireu-la i escolteu-la. Fixeu-vos en tot. Des de la veu del contestador que esquinça el silenci inicial fins al silenci final, sobretot el silenci final que queda i se t’instal·la després d’escoltar-la. A més, pots escriure mentre parla, vull dir que pots anar escrivint tot el que diu, perquè parla endreçadíssimament, amb un ritme pausat però consistent, perquè tot el que diu ho té tan rumiat que li surt gairebé escrit, només la seva prosòdia ja és una delícia, però no és això el que més ens ha d’interessar d’ella. Cinc minuts, només et calen cinc minuts d’escoltar-la per adonar-te de tota la feina que hi ha rere cada frase, rere cada idea: tota una vida de dedicar-se a l’art, de dedicar-se a la vida. Però no parlaré d’això, que ella ho fa molt millor i parafrasejar-la no em sembla just (sí, és aquest l’adjectiu que més hi escau, aquí).

Tinc set pàgines de frases seves, d’idees seves, a la llibreta, però la de l’inici, la de la mena de contestador automàtic em continua cridant més que cap altra. La Fina ha sortit a trepitjar fulles?, podria pensar algú des de la superficialitat. No: Miralles i la natura, aquell estudi de la relació quotidiana entre ésser humà i matèria natural. Si no agafa el telèfon, és que és a la natura. Sents aquella frase com a porta d’entrada al seu món i si la tornes a sentir després de l’entrevista la frase ha crescut tant que necessites tot un article per pair-la o més aviat per començar a desgranar-ne tot el sentit, només començar, que ella hi ha dedicat tota una vida, hem quedat.

He sortit a escoltar el soroll de les fulles sota el pes del meu pas: una frase que m’arriba quan estic escrivint sobre un personatge que surt a mirar el món de pessic en pessic i pretén fer-ho sobretot a través de la natura, però ell guiat per l’atzar. He sortit a escoltar el soroll de les fulles sota el pes del meu pas: no se m’acut cap manera millor de dir surto a entendre el món. Ja sé que Fina Miralles no vol dir ben bé això, però és que jo ja no parlo de Miralles, hem quedat que la teniu tota a l’exposició del MACBA, a l’entrevista del Fons feta per Sallarès i també a l’Arxiu Fina Miralles del Museu d’Art de Sabadell, la seva ciutat natal.

He sortit a escoltar el soroll de les fulles sota el pes del meu pas: ara és una frase que em serveix per explicar el que escric des de fa mesos, des de fa més d’un any i de dos, i el que escric estic força convençuda que té poc a veure amb el que fa Miralles (un mal camí, comparar-m’hi). Però és que l’art (parlo de Miralles) té això: un cop fet, és a mans de qui el mira, de qui el llegeix, i en pot fer el que vulgui. Hi haurà els crítics que li voldran penjar etiquetes (“Cada cop tinc el cap més inclinat perquè porto tants ‘lletreros’ penjats del coll que ja pesen”, diu Miralles), però l’art va més enllà d’això i és tan lliure com qui el mira, o això penso jo ara que he capturat aquesta frase que se’m torna or escrita a la llibreta.

He sortit a escoltar el soroll de les fulles sota el pes del meu pas: ara se’m torna quasi una divisa, una divisa que arriba quan tinc bona part del camí fet, quan he trepitjat tants cops l’herba del que escric que me’n sé totes les passes, però arriba igualment per fer llum, per empènyer, per afirmar, per tot el que jo vulgui ficar dins aquestes paraules que sento que m’han arribat just quan les necessitava. Ho diu la Miralles: “L’art, com més senzill, més lectures hi pots arribar a trobar”, i el camí cap a aquesta senzillesa és llarg, i això Miralles ho sap, jo només ho començo a besllumar gràcies a una artista com ella, capaç de sacsejar-te totes les cèl·lules amb una frase gravada en una mena de contestador automàtic.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.