Les formes i el fons de María José Català

De vegades, un exemple d’aparença menor, allò que algú potser considera una anècdota, ens serveix d’il·lustració. D’il·lustració significativa, fins i tot. O definitòria. Allò que va passar a Torrent l’any 2009, per exemple. Aquella maniobra. Aquella fantasmagoria. Que te l’expliquen i pot ser que si després et punxen no et treguin sang. Però que va passar. Ves quines coses. Aquí a l’Horta. A una de les ciutats més grans del país.

L’enquesta enganyifa.

Aleshores el PP ocupava l’Ajuntament de Torrent, amb María José Català de cap de llista. La mateixa María José Català que ara fa de batllessa a València, efectivament, el personatge que va començar la carrera política a Torrent fins que va abandonar el càrrec per figurar de titular a la Conselleria d’Educació sota les ordres d’Alberto Fabra i etcètera. Doncs una de les primeres decisions que va prendre a Torrent va ser aquesta, la de l’anècdota: eliminar el nom que tenia l’avinguda principal de la ciutat (aquesta dèria, per cert, aquesta obsessió que tenen, desmenteix la dita famosa que estableix que el nom no fa la cosa: com a mínim hauríem de plantejar-hi un interrogant, aquí: depèn, senyors i senyores, depèn).

El llarg passeig, eix central i comercial que travessa bona part de la capital de l’Horta Sud, es deia avinguda del País Valencià. I això es veu que se’ls feia insuportable. Per justificar l’eliminació, Català va dir que havia rebut queixes “de molts veïns” (de quins?, de quants?, on? Misteri) i que per això obriria una “enquesta” que en determinaria el nom. Va col·locar tres o quatre urnes de cartó, va donar un grapat de setmanes de temps i va tenir fet el fet. Com? A la manera de María José Català: primer, problematitzant un nom que no causava cap problema; segon, organitzant l’enquesta llunàtica amb una baixíssima participació; i, tercer, jugant amb la boleta dels números. Amb tot, el resultat va ser clar i el nom de “País Valencià” va tenir 957 vots, molt per sobre de “Vedat” (307), “Regne de València”(306), “Torrent” (249) o “Comunitat Valenciana” (43), entre altres.

Però actualment els rètols diuen, oficialment, “avinguda al Vedat”.

I qui es pregunti com pot ser, que cerqui la boleta com balla dins mitja closca de nou: María José Català va establir que tots els altres vots comptaven en contra del de “País Valencià”, els va sumar i va determinar que, vist així, guanyaven. Seguint aquest fil, va organitzar una “segona ronda” entre les tres opcions més votades del grup de perdedores. Ja sense “País Valencià”, i amb una votació encara més exigua que la primera, va sortir “Vedat” i avall que fa baixada. Perquè aleshores ja no va voler practicar el mètode estrafolari i fer una tercera ronda entre el segon i el tercer. Ja no li calia.

En fi.

Cada vegada que María José Català surt a la palestra (o cada vegada que hi hauria de sortir i, plop!, no hi és), no ho puc evitar, veig aparèixer, al costat del seu nom, la silueta d’una d’aquelles urnes de l’enquesta fraudulenta. Cada vegada. També en els moments més greus. Perquè en l’anècdota, de vegades, hi ha la categoria. Perquè encara és hora que l’actual batllessa de València es comporti realment com a tal i doni explicacions de la seva actuació durant la gota freda. I després de la gota freda. O de la seva no-actuació. I és desesperant, per no dir ofensiu, haver de veure com es continua comportant com si no tingués a veure amb ella, com si aquell 29 d’octubre no hagués afectat de manera tan terrible la ciutat.

Disset morts.

Pot ser que hi hagi gent que encara no ho sàpiga, que a València el 29 d’octubre hi van morir disset persones? Pot ser que la batllessa es comporti com si això no hagués passat, com si això no fos cosa seva? Pot ser que estigui més atenta a moure a conveniència la boleta, a trobar la manera de posar-se de perfil i que ningú no la relacioni amb el fang, amb els morts, amb… Mazón? (Sí, això que diuen i que ben sembla que passi per sobre de tot: que la preparen o que es prepara o que el que sigui per a substituir Carlos Mazón i que cap aquí encara ella els jocs de mans.)

Ha organitzat un simulacre de comissió d’investigació a l’ajuntament. No ha permès que hi hagués cap compareixença que pogués fer trontollar l’escenari que pretén pintar al seu gust i interès, ni dels veïns, ni dels bombers, ni de ningú, tampoc dels regidors responsables de prendre les mesures que no es van prendre, dels que se’n van anar a passar el pont fora després del desastre, tampoc d’ella mateixa, que no vol haver de donar explicacions. Cap explicació. Com si no importés la realitat (la realitat dels disset morts, la realitat de la situació tan precària en què continuen les pedanies afectades i que per a María José Català, es veu, són tan lluny: la Torre, Forn d’Alcedo, Castellar-l’Oliveral…), com si només comptés la imatge que es projecta: organitzar una enquesta-fantasma, una comissió-fantasma amb l’objectiu de dir que s’han fet i que tot és una bassa d’oli.

Dimarts passat la comissió havia de presentar les seves, ehem, conclusions en conferència de premsa. Quan es va saber que els veïns de les pedanies havien convocat una concentració davant de l’ajuntament per denunciar el muntatge, per reclamar responsabilitats, María José Català va suspendre la compareixença al·legant l’excusa peregrina d’un document que de sobte li faltava. I va mostrar així, tan clarament, que l’objectiu de la comissió aquesta que ha orquestrat no és aclarir els fets (parlar aquí de respecte per les víctimes ja seria tan extemporani que només esmentar-ho esdevé dolorós), sinó difuminar a conveniència la realitat i modelar-se la pròpia imatge. Quan va intuir que tindria retop, el retop dels veïns afectats, de les víctimes, María José Català, novament, plop!, va desaparèixer.

Una dada final, tornant encara a aquella primera “enquesta” de Torrent: el detall que constessin 1.980 votants i que dins de les urnes hi hagués 2.065 paperetes va ser considerat això, un detall sense importància, i evidentment no va alterar res: “No passa res si hi ha uns quants vots més que votants”, van ser les declaracions literals del portaveu del PP.

Doncs això.

I així.