En el debat sobre el referèndum i el procés cap a la independència, l’unionisme ha difós algunes afirmacions que són mentides, unes mentides fàcils de contrastar. Us oferim les cinc més gruixudes i els enllaços que us serviran per a demostrar a qualsevol que són falsedats.

1. El referèndum és un delicte i és il·legal
Això és mentida. Deixant de banda el fet que el referèndum és emparat per la Llei del Referèndum d’Autodeterminació del Parlament de Catalunya, fins i tot amb el codi penal i l’ordenament jurídic espanyols fer un referèndum no pot ser considerat delicte.

Ací trobareu l’article primer del títol preliminar del codi penal espanyol. Diu: ‘No serà castigada cap acció ni omissió que no sigui prevista com a delicte per llei anterior a la seva perpetració.’

La convocatòria d’un referèndum no tan sols no ha estat definida com a delicte al codi penal, sinó que s’ha palesat –tant al congrés com al Tribunal Constitucional espanyols– que no ho és. El PP va canviar el codi penal per mitjà de la llei d’arbitratge, el 2003, per provar d’encausar el president basc. Aquesta reforma del codi penal va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional i també pel congrés a iniciativa del primer ministre d’aleshores, Rodríguez Zapatero.

2. El dret d’autodeterminació no existeix enlloc del món
Això és mentida. El dret d’autodeterminació és recollit en l’article primer de la Carta de les Nacions Unides:

 Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles mesures apropiades a enfortir la pau universal […]

però sobretot en les dues convencions de l’ONU formulades el 1966 i conegudes amb el nom de Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. Aquestes normes, que els estats s’obliguen a respectar, inclouen el mateix text en l’article primer:

Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Una mentida habitual de l’ex-ministre García-Margallo és que només hi ha tres constitucions al món que parlen del dret d’autodeterminació. Això és rotundament fals. N’hi ha trenta-vuit, de constitucions, que fan referència al dret d’autodeterminació i l’invoquen com a font de legitimitat. En són exemples les de nou estats dels vint-i-vuit de la Unió Europea: Alemanya, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, França, Hongria, Letònia i Portugal. Ací podeu trobar-ne totes les referències.

3. Espanya no pot acceptar el referèndum d’autodeterminació perquè ho prohibeix la constitució
Mentida. La constitució espanyola, en l’article 10.2, diu:

Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

i en l’article 96 afegeix:

Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del dret internacional.

El 28 de setembre de 1976 el govern espanyol va ratificar els dos convenis de l’ONU esmentats abans. Recordem què diuen en l’article primer:

Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

La ratificació (la trobareu ací), signada per Juan Carlos, diu:

Aprovo i ratifico tot allò que s’hi disposa, i prometo complir-ho, observar-ho i fer que es compleixi i observi puntualment en totes les seves parts.

En conseqüència, Espanya resta obligada a complir i observar el dret d’autodeterminació dels pobles, car no pot derogar l’obligació imposada per l’ONU i acceptada amb la signatura de les convencions.

4. Catalunya no ha estat mai independent. És una autonomia perquè ho va decidir la constitució espanyola i, per tant, no té drets històrics que pugui invocar
Mentida. Els drets històrics de Catalunya són indiscutibles. Fins el 1714 Catalunya no formava part de cap entitat que pugui relacionar-se amb això que avui és Espanya. La corona catalano-aragonesa era un estat federal que incloïa territoris de les penínsules ibèrica i itàlica, de les illes de la Mediterrània i del continent mateix. El 1714 Catalunya va ser incorporada a la força dins la monarquia espanyola. Però des d’aleshores ha proclamat la independència quatre voltes:

–Entre el 1810 i el 1812, el Principat fou un estat completament independent, que mantenia una relació estreta amb l’Imperi francès.

–El mes de març del 1873 la Diputació de Barcelona va proclamar l’estat català, que incloïa les quatre províncies del Principat i les quatre illes Balears i Pitiüses. Aquest estat es va integrar en la naixent primera república espanyola.

–El 1931 i el 1934 la Generalitat republicana va proclamar la república catalana. Francesc Macià ho va fer el 14 d’abril de 1931, poques hores abans que a Madrid es proclamés la república espanyola. Tres dies després, Macià va acceptar que la república catalana fos part de l’espanyola. Lluís Companys també va proclamar la república catalana el 6 d’octubre, proclamació que va ser avortada militarment per la república espanyola.

Però l’argument més important és que és impossible que la font de legitimitat de la Generalitat de Catalunya sigui la constitució espanyola, si es té en compte que la Generalitat va ser restaurada per l’estat espanyol abans d’existir la constitució.

La restauració de la Generalitat es fa pel reial decret llei 41/1977 de 5 d’octubre (el trobareu ací), que reconeix la legitimitat del president Josep Tarradellas, president escollit per les institucions de la república. La constitució espanyola no es va aprovar fins el 29 de desembre de 1978, que es quan es publica al BOE: la Generalitat de Catalunya ja funcionava des de feia més d’un any.

5. La independència no es pot aconseguir amb un referèndum unilateral i sense acord amb l’estat espanyol
Mentida. Entre el 1905 i el 1991, 52 entitats substatals com Catalunya van fer referèndums d’independència. I des del 1991 se n’han fets 53 més. Per tant, en poc més d’un segle hi ha hagut 105 referèndums d’independència.

D’aquests 53 referèndums fets des del 1991, 26 han estat unilaterals. Des del 1991, 27 estats s’han fet independents al món, la immensa majoria amb referèndums unilaterals. 7 d’aquests estats avui formen part de la Unió Europea: Croàcia, Eslovènia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i la República Txeca. (Ací trobareu una llista de referèndums d’independència.)

Finalment, arran de la independència unilateral de Kossove, una sentència històrica de la Cort Internacional de Justícia (que podeu trobar ací) va deixar clar que la llei internacional no contenia cap prohibició que es pogués fer servir per aturar una declaració unilateral d’independència.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]