Robert Martínez (Balaguer, 1973) no ha trepitjat mai cap banqueta catalana ni espanyola i, de la seva etapa com a jugador, ben pocs se’n recorden. Sobretot perquè només va jugar un partit a primera divisió i una quarantena a segona amb el Saragossa. Quan tenia dinou anys, Dave Whelan, un multimilionari anglès, propietari d’una cadena de botigues de roba esportiva, el va convèncer perquè anés a jugar a Anglaterra amb l’ambiciós projecte del Wigan Athletic, que llavors vagava per la tercera divisió. Martínez, juntament amb dos jugadors espanyols més –que a les illes britàniques foren anomenats els ‘Three amigos’–, van fer les maletes i cap a Anglaterra, que hi falta gent. Havia de ser una aventura breu, d’aprenentatge, però, a Martínez, aquella decisió li va canviar la vida. Vint-i-tres anys més tard, aquest català ha forjat una carrera sòlida com a entrenador que l’ha dut fins al mundial de Rússia, on dirigeix la selecció de Bèlgica amb un succés extraordinari.

Martínez ha portat Bèlgica fins a les semifinals, en haver eliminat en els quarts de final la totpoderosa Brasil (1-2).

Com deia Guillem Balagué, periodista català establert a Anglaterra, Robert Martínez és un home fet a si mateix. No prové de cap planter il·lustre i ha estat a Anglaterra on ha fet carrera sense tenir-hi cap padrí. Amb el Wigan es va convertir en un emblema del club, va jugar-hi gairebé dos-cents partits i va saber fer pujar-lo a la segona divisió anglesa. Després passà pel Motherwell escocès, on va conèixer la seva esposa, el Walsall, i el gal·lès Swansea City.

Al País de Gal·les també esdevingué un referent. Va ser contractat com a jugador-entrenador, però problemes burocràtics el van deixar únicament a la banqueta. I ja no se’n va moure. Hi va estar dues temporades i aconseguí fer pujar l’equip a segona. El 2009, Dave Whelan, qui ja havia situat el Wigan a la Premier League, va confiar en l’entrenador català perquè salvés l’equip. ‘Bob’ Martínez, com ja era conegut llavors a les illes, no va deixar escapar l’oportunitat i se’n tornà al Wigan, cosa que els afeccionats del Swansea no li perdonaren.

De la glòria a l’infern en setanta-dues hores
El Wigan, equip modest destinat a sobreviure entre milionaris, va salvar-se durant tres anys seguits. El 2013 Martínez va dur-lo fins a la final de la FA Cup, a Wembley, i van imposar-se a l’omnipotent Manchester City amb un gol al minut 91. De la glòria a l’infern, perquè al cap de tres dies el Wigan va baixar de categoria.

Però Martínez ja havia forjat una carrera sòlida i havia demostrat que podia obtenir resultats amb els efectius mínims, i l’Everton el va fitxar. Va provar d’imprimir un canvi d’estil a l’equip cercant un joc menys físic que prioritzava la possessió de la pilota, però no va acabar d’obtenir-ne bons resultats. Va arribar a les semifinals de la FA Cup i de la Copa de la Lliga, però després de tres temporades va ser acomiadat.

El 2016 la federació belga de futbol el va contractar perquè dirigís els ‘diables vermells’ la (selecció belga) en el Mundial del 2018 de Rússia. A les seves ordres, i amb Thierry Henry a l’equip tècnic, té un grup de joves jugadors que excel·leixen separadament en sengles equips. Hazard al Chelsea, De Bruyne al Manchester City i Lukaku al Manchester United, per exemple. Al mundial del Brasil del 2014 els belgues formaven un equip de perles que atreia moltes mirades. Quatre anys més tard ja són una realitat, i és per això que les juguesques els fan preferits, darrere el Brasil, Alemanya, Espanya, França i l’Argentina.

Malgrat que fa vint-i-tres anys que resideix fora de Catalunya, Martínez no ha passat per malla l’actualitat del país. Al capdavant de la selecció belga s’ha pronunciat obertament sobre política quan els periodistes li ho han demanat. Després del referèndum del primer d’octubre li’n van demanar l’opinió sobre els fets ocorreguts, i els va desaprovar. ‘Va ser un moment de confusió, un moment de tristesa, d’incomprensió. Espanya és un país democràtic, però fotografies com les d’ahir són difícils d’entendre. De lluny estant, veure aquest patiment no és agradable.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb