Vivim en l’era del testimoni personal. A Instragram, als realities, a YouTube, als articles d’opinió. Les experiències pròpies, allò que anhelem o ens fa patir, abans reservades darrere la cortina del pudor, tenen ara forma de relat públic. Cada post, sigui text o imatge, és un fragment d’autobiografia que s’acumula a les xarxes. Mapa personal de dolors i desitjos. Abans això que era intencionadament literari -autobiografies, memòries, llibres de viatge- s’ha convertit en una pràctica quotidiana, que juga, també, amb els límits de realitat i ficció.

El camí cap a l’autorelat és curt o llarg i pot estar ple de falses aparences. És un trajecte reversible, perquè som emissors i espectadors al mateix temps. De fet, la nostra capacitat de narrar la pròpia vida es deixa afectar per les tendències de l’entorn, es potencia per contacte, i és molt addictiva. Perquè una vegada traspasses la primera barrera, estàs preparat per atrevir-te a anar una mica més enllà. Aquella primera foto que penges de casa, les anècdotes familiars o les imatges en biquini. L’escalada de l’autoexposició és subtil però avança ràpid enderrocant murs propis de contenció. Jo no sé si aquesta flexibilització de l’autorelat és positiva o no, perquè té tantíssimes cares que és difícil escollir-ne una.

Autorelatar-se és en algunes ocasions un acte d’autonomia personal, fins i tot una possibilitat d’existir o una reivindicació col·lectiva. Això últim, encara amb més motiu si s’ha estat especialment silenciat. Els testimonis reals humanitzen les qüestions socials, que d’altra manera, hauríem d’abordar des d’estadístiques o teories massa feixugues. Això ho estudien els periodistes a la facultat. Quantes vegades no ha estat més determinant un testimoni de trinxera que un llibre d’història; o hem entès més una lluita veient les ferides reals de la víctima.

La sobreexhibició íntima però no és només això, també amaga el perill de convertir un material privat, inclassificable, mutant, verge, en una marca o un producte preparat per consumir. Sentim plaer en escoltar els testimonis íntims dels altres, de la mateixa manera que hi ha certa temptació de fabricar-se un personatge públic a base de dosis constants d’experiències íntimes.  L’exhibició d’aquest material privat subministra matèria primera a la màquina del sistema. Ho veiem ara en el que s’ha convertit en una nova professió: els youtubers o els influenciadors, que fan del seu relat una marca capaç d’acumular milions de seguidors. De fet, en fan professió. Però molts de nosaltres en som, potser inconscientment, voluntariosos amateurs.

Ho hem vist també aquest cap de setmana que s’ha celebrat el Dia de l’Orgull LGTBI. El perill de l’autorelat sempre hi és. Hi és perquè allò individual pot prendre protagonisme a la lluita col·lectiva, i reforça, de vegades, la separació. Diferencia’t, connecta, arriba. Autorelatar-se està associat a uns valors que agraden molt al capitalisme: la fortalesa, l’apoderament, la llibertat individual, la visibilitat. I mentrestant, continuem exposar-nos més i més per aconseguir aquest alliberament que suposadament volem.

No sabem cap on ens portarà la saturació d’autorelat, potser a competir cada cop més per tenir les millors experiències a explicar, i a deixar de banda les lluites col·lectives, enfeinats a trobar la història més sucosa a mostrar. Hi ha qui diu que el proper pas per existir, com a persones o com a societat, serà mantenir-nos callats. Deixar caure les màscares no deu voler dir només revelar tots els nostres afairs privats. Ens seguirem la pista.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.