Durant la insòlita cursa cap a les eleccions il·legals d’aquest 21 de desembre, de tant en tant algú demanava pel que passaria a partir del dia 22. Amb poca fortuna. No recordo cap altra campanya en què els programes electorals fossin tan accessoris, perquè no n’havíem viscuda abans cap de tan absolutament plebiscitària. Ni tan sols la del 27-S en va ser tant. Tots ens hem concentrat a acumular les forces, els uns a favor de la República, els altres per Espanya, com si es tractés del duel final. I bé, ens hem batut: els republicans hem guanyat, això hauria de ser indubtable, però els unionistes també són molts i semblen disposats a plantar cara. Ja som al dia 22. I ara què?

Eduard Voltas plantejava, en un altre bon article, el dilema en aquests termes: ara cal o apostar per una legislatura institucionalment autonòmica i socialment republicana per buidar les presons, o aguditzar les contradiccions del sistema assumint que la insubmissió ens durà a omplir-les encara més. Això era per Cap d’Any, fa poc més d’una setmana. Però després del menyspreu a la nova apel·lació del president Puigdemont a reunir-se amb Rajoy i de la confirmació de la presó per al vice-president Junqueras, han passat prou dies perquè ens preguntem si es pot mantenir el dilema en aquests termes. I jo crec que no.

Perquè sota l’imperi del 155 no hi ha marge per a l’autogovern. I, aquest és el meu pronòstic, el 155 ja no se n’anirà, si no és que hi ha un canvi de govern espanyol. Poden fer-lo decaure formalment, però mentre la fiscalització dels comptes sigui la que és i sigui la que és la impugnació de l’activitat legislativa del nostre parlament via tribunal constitucional, la pantomima aquesta del govern autonòmic ja no té recorregut. I qui hi confiarà, després, si fos el cas que hi havia un després? No, jo crec que aquesta legislatura és del tot impensable en termes ordinaris. Serà, continuarà essent, una lluita a mort.

Per això dono per descomptat que les setmanes vinents tornarem a viure situacions vertiginoses. Me les imagino així. Els diputats electes que són presos o a l’exili renunciaran a l’escó per garantir que la majoria absoluta no depengui a la pràctica de la seva presència física al parlament; tots sis, llevat del president i el vice-president. Carme Forcadell serà novament investida presidenta, si més no en un primer moment, mentre no es reactivi la persecució judicial de què és víctima. No cal dir que les forces unionistes faran molt de soroll per empastifar tots aquests passos, com si tinguessin cap raó per a impugnar-los.

Després es procedirà a la formació del govern. Com que el president Puigdemont no podrà assistir físicament a la sessió d’investidura, podria ser Marta Rovira qui s’hi sotmetés. Deixant clar que ella serà la consellera en cap del govern presidit per Puigdemont i vice-presidit per Junqueras. Ja sento com els primmirats comencen a rebuscar en l’ordenament jurídic si això hi cap o si no hi cap: fem que hi càpiga, i prou. Potser és hora que assumim tots plegats que ara com ara ja no hi ha empara legal a què agafar-nos, vist que a l’estat espanyol el poder executiu i el poder judicial imposen la llei restrictivament a tothom però s’estalvien ells mateixos de sotmetre-s’hi sense cap pudor.

El president Puigdemont, doncs, formarà un govern integrat pels mateixos consellers i conselleres que el componien abans de la imposició anticonstitucional del 155, més Jordi Sànchez. El govern hauria de ser ampliat amb un consell executiu a l’interior encapçalat per Rovira i per caps de brot si més no dels altres dos partits republicans. Aquí els esgarips dels unionistes seran encara més insuportables que no ho van ser els cèlebres dies 6 i 7 de setembre. Què hi farem.

Per contrarestar-ho, fóra bo d’aconseguir que en alguna mesura el conglomerat d’En Comú s’adherís a la proposta. Que hauria de tenir per objectiu desplegar un repertori legislatiu de bones pràctiques, bo i sabent que serà sistemàticament impugnat per l’estat. Aquest desplegament podria ser tan semblant com les circumstàncies ho permetin a l’anomenat procés constituent, i els comuns hi haurien de saber veure també una oportunitat per a ells. Mentrestant, la gestoria autonòmica anirà endegant el dia a dia amb tanta eficàcia com el segrest dels comptes ho permeti.

Acabem-hi de posar imaginació: sense abandonar una presència regular a Brussel·les, el govern legítim es podria instal·lar a Prada de Conflent. Seria un bon homenatge a la nostra tradició resilient, la que han encarnat Pompeu Fabra o Pau Casals, i segur que això, ni que fos només per proximitat, encara posaria més nerviosos els poders fàctics espanyols. Que ja es tracta d’això. Per fer caure el règim que impera a Espanya tan avall com sigui possible des de la resistència passiva de tots nosaltres, els ciutadans fidels a la República, i les nostres magres institucions. Sense resignar-nos que ens condemnin novament a la clandestinitat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb