Fotografia: Gerald / Pixabay.

La notícia va córrer com la pólvora i va ser d’anada i tornada: un dia hi havia un senyor que el 2014 s’havia despertat d’un coma de trenta-cinc anys, i l’endemà el mateix senyor ja no s’havia despertat mai de cap coma després de trenta-cinc anys. Per ser precisos, no va arribar a haver-hi cap “endemà” pel mig: des del moment que el primer titular es va fer viral, les xarxes van començar a furgar en les incoherències de la notícia, i quan aquestes ja eren insostenibles, aleshores sí, les redaccions van fer seus els dubtes dels usuaris, van esborrar posts i piulades, i van emprendre la feina periodística que, amb les presses, s’havien descuidat pel camí.

En aquest punt de la pel·lícula no podem dir que els consumidors no estiguem avesats a les notícies d’usar i llençar. I per usar no em refereixo a les desinformacions ordides expressament pels agents del poder amb l’objectiu d’ocupar portades, i que, quan són desmentides, el desmentiment —en el millor dels casos— es deixa caure en un breu. Tampoc penso en les cortines de fum que els mateixos agents fan córrer d’urgència davant d’informacions contràries als seus interessos. No: el cas del senyor en coma, malgrat que d’inici fos propaganda dels mitjans antieutanàsia i els sortís el tret per la culata, fou tothora presentat com un producte d’entreteniment, una peça de trajecte de metro, de màquina de cafè. Una pèrdua de temps en dos actes, el dir i el desdir: doble pèrdua de temps a què ens vam veure abocats a través de mitjans de tota categoria, grocs i blancs, privats i amb vocació de servei públic —com ara els informatius de la tele catalana!—, cosa que vol dir una pila heterogènia de professionals petant-se l’un darrere l’altre la primera regla de l’ofici: la de contrastar.

Qualsevol ens podria dir ara que, quan la informació és de franc, la possibilitat de l’enredada és un risc amb què hauríem de comptar. Per una altra banda, pagar per informació tampoc no ha estat mai garantia d’accés directe a la veritat. Una mica sense voler ens ho explicava l’octubre del 2017 el qui aleshores era director de La Vanguardia: “El degenerat que va inventar Twitter ens ha fet un mal tremendo“, una afirmació que ha esdevingut el millor lema publicitari d’aquesta xarxa, convertida en acceleradora i transformadora de realitat. Des de la vella escola, s’entén que sigui desconcertant: Twitter ha portat el que entenem per “massa crítica” a una altra dimensió, tot sovint més per a bé que per a mal. Quan és per a bé, que és el que aquí ens interessa, et pots trobar amb usuaris en sabatilles fent trontollar versions oficials, o desmuntant primícies casolanament a còpia de googlejar, o aportant visions alternatives que després, quan obtenen prou notorietat, són còmodament recollides pels mitjans.

Amb aquesta simbiosi involuntària entre informadors i consumidors, els primers han hagut d’adaptar-se a la voracitat dels segons, que cada vegada necessitem més impacte per a aixecar una cella. Alhora, els mitjans on treballen han d’ajustar-se als temps infinitesimals de la informació en brut que circula per les xarxes, destacar-hi entre la competència o seguir-li el corrent quan se li avança. La notícia del senyor dels trenta-cinc anys en coma, ai no, que al final no, és fruit d’unes necessitats que ja són incompatibles amb la tasca artesanal de contrastar les fonts: cal crear un impacte artificial, ser dels primers a llançar la xarxa, capturar l’atenció de com més receptors millor; que els dits del consumidor no puguin resistir-se a clicar l’ham a la seua pantalla, en un gest tot sovint reflex que afegit a milers d’iguals es pugui monetitzar en forma de publicitat. Després, només després, pot venir la competició per la veracitat, per ser el primer a rectificar, per aportar més rectificacions que el mitjà del costat.

A les xarxes es parla irònicament de “l’edat d’or del periodisme” a l’hora d’assenyalar patinades, frivolitats i pescaclics dels mitjans de comunicació. Servidora, que no hi entenc, en l’ofici, i que només en puc parlar des de l’altra banda, trobo sense cap ironia que l’edat d’or del periodisme és ara. Perquè és en aquest context de tant de gra i tanta palla, en aquest univers de xarxes que no te les acabes, quan trobo més necessària la feina dels professionals. Segur que valtros també heu sentit més d’una vegada que, des que van les xarxes, qualsevol pot fer de periodista només amb un mòbil a la mà: si jo fos del gremi, que aquesta afirmació pugui tenir el mínim consens entre la població em faria reflexionar. Sense esperar impossibles d’objectivitat, perquè tothom tenim el nostre biaix, es tracta que puguem confiar que el que ens expliquin complirà les regles de l’ofici amb rigor, com ho demanem a un metge o a un tècnic de calefacció.

A l’altra banda de la ratlla, els consumidors de periodisme també tenim feina acumulada, com la de recordar que per més de pressa que vulguem el peix, tot ofici ben fet vol temps, i ja ni parlo de diners. Servidora, a força de repiulades precipitades que després he d’esborrar, de clicar últimes hores que donen a notícies per fer, de llegir amb mig matí de diferència que on vaig dir dic, dic Felip, també tinc uns quants deures pendents: aprendre a sincronitzar el rellotge de les xarxes amb el del meu canell, donar hores de coll a les notícies accelerades, no clicar mai més cap titular impacient.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.