D'esquerra a dreta: Jordi Casas, Josep Cuní i José Manuel García-Margallo, dilluns al vespre a Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Dilluns al vespre, Barcelona. Llibreria la Llar del Llibre, Rambla Catalunya. L’ex-ministre espanyol d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, visita Catalunya per presentar les seves Memorias heterodoxas (Península). La sala no és plena ni de bon tros. Josep Cuní modera i Jordi Casas, ex-delegat de la Generalitat de Catalunya a Madrid, un dels homes de Duran, l’acompanya. A primera fila poca i il·lustradora companyia: Josep Sánchez Llibre (ex-diputat d’UDC), Benet Maimí (ex-secretari d’organització d’UDC), Manuel Millán Mestre (ex-diputat del PP), Àngels Esteller (ex-regidora de PP a Barcelona).

Margallo parla del llibre, Josep Cuní compara Trump, Salvini, Brexit i l’independentisme català i quan arriba el torn de Casas, l’home enfila un discurs amb cites preparades que descriu la desolació de l’actual autonomisme català. Un moviment que viu amb horror el projecte independentista i a la vegada s’adona que no té projecte, ni candidat, per a plantar cara.

El discurs desolat de Casas i Bedós (1954) lliga amb la seva trajectòria: membre d’Unió Democràtica de Catalunya, va ser regidor de Matadepera (1983) i Sabadell (1995), diputat a Madrid tres legislatures (1986, 1989, 1993) i tres més al Parlament de Catalunya (1995, 1999, 2003), fins que el 2004 el fan senador i el 2011, delegat de la Generalitat de Catalunya. Va dimitir el 2013, quan el procés independentista va començar a agafar solidesa. I el 2016 Margallo li va concedir la Gran Creu de l’Orde del Mèrit Civil.

Aquest és el discurs de Casas, transcrit i editat, que mostra el punt de vista i actitud vital de l’autonomisme català actual: l’independentisme és un desastre, no ha après dels errors, però nosaltres no tenim projecte i si no espavilem l’independentisme continuarà creixent:

«Vaig plegar de delegat de la Generalitat a Madrid perquè no se sabia on anàvem. I no s’havia fet un repàs de què ens havia passat a Catalunya els anys trenta. Hi ha dos grans personatges catalans, Vicens Vives i Josep Tarradellas, que van saber interpretar els errors del catalanisme polític. Errors que avui s’han reproduït amb molta més cruesa, justament quan Catalunya vivia els millors moments dins Espanya de la seva història. Amb la constitució i l’estatut del 1978 el progrés que hi ha hagut ha estat impressionant des de l’ordre econòmic, social, cultural i des del punt de vista de Catalunya.

Alguns s’han tirat a la piscina i no han aprofitat el bagatge cultural de Vicens Vives. Els vull llegir un petit fragment seu de Notícia de Catalunya que és molt significatiu: ‘El poder és la pau i la guerra. La revolució i la reforma. La justícia i la injustícia. El mal i el bé i el comú. Abstracte en teoria, és una realitat quotidiana que cal saber manejar. Hi ha pobles que hi estan familiaritzats. Altres que no saben com fer-s’hi. Aquest darrer és el cas històric de Catalunya.’ Vicens Vives es queixa del menyspreu que es té en general a Catalunya del que és un estat. Per desconeixement. Per no interès. I mai no han sabut manejar el poder. I quan l’han tingut s’han deixat emportar per sentiments. Passa el que passa amb Macià. I passa el que passa amb Companys.

Però qui és sensacional és Tarradellas. Després de tres dies de conversa amb Tarradellas, Josep Pla va fer un informe per a Vicens Vives on deia que Tarradellas ‘no és federal ni federalista. Creu que Catalunya ha de fer un contracte amb l’estat espanyol, qualsevol, el que sigui, a còpia de donar la menor quantitat de problemes als castellans. En cap cas Catalunya ha de desgastar la seva posició adoptant posicions romàntiques, això és molt important. Catalunya ha de fer un contracte amb l’estat espanyol, reduint la qüestió al mínim, i evitant la producció d’estats emocionals catastròfics. Hem d’evitar la repetició de disbarats, que ja prou n’hem fet. Evitar tota acció inútil i gratuïta que pugui trencar els ponts de negociació i entesa amb el contrari’.

Vicens Vives és un historiador importantíssim, pare espiritual del Cercle d’Economia i rebutjat pel sobiranisme, perquè el veuen com un venut. Lamentable. Aquí, ho hem de reconèixer, som sectaris. Aquest país s’ha convertit en sectari. Uns són bons i els altres no són bons. I hem de sortir d’aquí.

És una llàstima que amb les que hem passat als anys trenta, i aprofitant l’experiència de gent de primera fila, els polítics actuals s’hagin dedicat a estimular els sentiments. Ara en diré una que potser no és correcta, però la porto dintre: hem tingut durant uns anys un debat que no ha superat el vol gallinaci. A base de tweets i d’estimular l’estómac, ens han portat a un estat de país trencat, on hi ha una part molt fanatitzada, i no hi ha manera de trobar la solució. I sí que hi és, la solució.

D’esquerra a dreta: Sánchez Llibre (president de Foment del Treball i ex-diputat d’UDC), Benet Maimí (ex-secretari d’Organització d’UDC), i Millán Mestre (ex-diputat del PP).

La solució és que ara el president Sánchez ha de seure amb el govern de la Generalitat, i amb ERC, de qui depèn la majoria per a tot. Molt bé. Tenim l’oportunitat de seure en una taula. Hem de fer-ho, perquè la situació actual amb gent a la presó no és bona. I tant de bo poguéssim trobar la manera que sortissin i rebaixar la tensió. Però posem-hi alguna cosa de part nostra.

La primera, reconèixer, que no costa tant, que ens hem equivocat. Hi ha uns polítics que han de reconèixer públicament que el que va passar al parlament català el setembre del 2017 és un error descomunal. Perquè per més arguments que Madrid donés fent les coses mal fetes res no justifica que un govern incompleixi la llei en un país democràtic. I el mal anomenat règim del 78 és un estat democràtic, amb un dels estàndards més alts del món. El que va fer el parlament català és destrossar el reglament del parlament, liquidar l’estatut i incomplir tota la constitució. Si no reconeixem això, no podem exigir que Madrid reconegui els seus errors. I si estem judicialitzats, que per mi és una mala solució (la justícia no resoldrà mai aquest problema) tampoc no es pot pretendre que un govern ‘s’ho salti tot a la torera’ i l’estat miri cap a una altra banda.

Sense rebaixar el to del discurs, i deixar de tocar la fibra sentimental, no ens en sortirem. El president Pujol, que ningú no li pot discutir que era culte, llegit, sabia administrar molt bé el victimisme amb el realisme. Tenia molt ben dosificada la dosi de l’una cosa i l’altra. Però si posem per davant el victimisme i abandonem el realisme passa el que ha passat. Jo demano més gruix intel·lectual als polítics que ens governen. I a partir d’aquí crear l’empatia suficient per a veure com ens en sortim. Perquè d’alguna manera ens n’haurem de sortir. Ara en tenim l’oportunitat, i demanarem l’amnistia a la taula de diàleg, diu Torra… Home. La política catalana ha de fer un esforç d’aprendre dels errors, recuperar referents de gruix, que li permetin recuperar un futur.

D’esquerra a dreta: Jordi Casas, Josep Cuní, García-Margallo.

Després hi ha una cosa que és evident. Els vots són els que manen. I si un dia la independència obté més vots, un 65%, doncs miri, Catalunya serà un país independent. Què vols fer-hi. Ara, que els partits polítics que no són independentistes facin un esforç per presentar un projecte atractiu. Atractiu per a molts catalans que es puguin trobar còmodes dins Espanya. N’hi ha que no s’hi troben. Fa falta un projecte atractiu. García-Margallo l’ha presentat. El té, i fa anys que ho diu. Jo per això el valoro molt. Tant de bo hi hagués en l’espai espanyol de centre-dreta un projecte polític atractiu per a Catalunya. I tant de bo que aquí a Catalunya poguéssim formular un projecte polític atractiu. Això no es fa. I mentrestant el sobiranisme, que té un discurs molt fàcil (en divuit mesos, República, i si no la tenim no passa res) té un cert atractiu sentimental. Si no es belluga aquest espai, i és el que Margallo intenta fer des del seu àmbit ideològic, un dia ens trobarem que els independentistes trauran la majoria. I escolti, jo ho acceptaré democràticament. Sóc demòcrata, i s’ha d’acceptar. El que jo demano als meus governants és que no facin volar més coloms. Que apugin el nivell del debat i que deixem l’enfrontament, que no ens porta enlloc.

Tant de bo que des d'aquí Catalunya poguéssim formular un projecte polític atractiu. Això no es fa

Crec que el debat territorial a Espanya té poca durada perquè a mitjà termini la situació serà molt complicada en l’àmbit internacional. El gran tema és la lluita pel poder tecnològic. La barreja de big data i intel·ligència artificial ho revoluciona tot. A l’economia tradicional, i manufacturera, li cau al damunt un repte que és transitar de la mà d’obra intensiva al talent intensiu. Estem preparats? Crec que Espanya no està preparada. La situació és de tal volum que ens tornarà a situar en el terreny de la realitat: com administrar els recursos perquè la societat prosperi. És el que tenia Tarradellas al cap. Els governs han de servir perquè les societats es mantinguin estables. Tant de bo ens vingui un problemàs com aquest que administrem en positiu i que ens tregui de l’embolic territorial. Perquè jo ho visc, des de Barcelona, d’una manera feixuga. Donem voltes a la perdiu d’una forma absurda.

Hem passat pantalles per tornar al peix al cove. El que diu ERC, o Marta Pascal en un llibre que presenta un dia d’aquests, és que hem de negociar. Què és la política? Seure amb qui té un altre esquema i arribar a un punt d’acord. No hi ha manera d’avançar si els qui pensen diferent no es donen la mà. És tan fàcil d’entendre! El peix al cove és la política. Amb una majoria absoluta del PSOE els de Minoria Catalana vam pactar una llei d’Educació. I es van salvar els concerts. No sempre era diners i diners. També qüestions de fons. Això no és peix al cove de tercera divisió. És política en estat pur. El que avui ens diuen dirigents d’Esquerra és tornar al peix al cove. Hi ha altres grups, però, que van a una altra cosa. A destrossar el mal anomenat règim del 78. Des de l’any 2011 s’ha fet un viatge brutal per tornar a allò que havíem fet tota la vida.»

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.