Lampedusenat

Per habilitat de Pablo Iglesias i per incapacitat de Pedro Sánchez dilluns va ser més fàcil explicar a Espanya el dret de Catalunya a decidir si vol ser independent que no pas el federalisme. Al debat televisat, el líder de Podem va dir que políticament és possible (com la Gran Bretanya va fer amb Escòcia) i, més important, que jurídicament també (amb una lectura generosa de la Constitució i de la llei de consultes). En canvi, Pedro Sánchez no se’n va sortir a l’hora de defensar el seu federalisme. És més, va fer la impressió que el canvi d’estat autonòmic a estat federal és només això, un canvi de nom. No m’imagino un estat federal sense concert econòmic, sense que tingui la capacitat de dibuixar per on passa el corredor del Mediterrani, sense poder opinar quines línies aterren als seus aeroports, sense tenir seleccions nacionals i –més important que això– sense poder decidir si vol formar part d’aquesta federació. El PSOE admet que Zapatero es va equivocar quan va prometre que acceptaria l’Estatut que li arribés del Parlament de Catalunya i que a Madrid el deixaria tal qual. Però, atenció, segons el PSOE, l’error està en la promesa, no en la retallada! Només entenent aquesta premissa es comprèn la gasiveria dels socialistes en deferències cap a Catalunya: només un federalisme que no és més que un recanvi cosmètic i nominal al cafè per a tothom. Si no fos perquè és cert, perquè està escrit al programa electoral, perquè Pedro Sánchez ho va esgrimir al debat i perquè l’endemà va centrar el missatge central del PSC, això del Senat a Barcelona (única concessió específica per a Catalunya) seria digne d’un gag del Polònia. O això o és que amb la promesa de portar la cambra alta a la Sagrera els socialistes s’han sumat definitivament –això sí, amb una idea ben original– al discurs de la por. No, si us plau.