El grup de rap maresmenc Lágrimas de Sangre va publicar dilluns la cançó ‘Rojos y separatistas’, que ja ha acumulat més de cent setanta mil reproduccions a YouTube. La lletra denuncia la violència policíaca del primer d’octubre i fa una crida a l’esquerra espanyola. Aquest èxit arriba en el moment que la banda és a punt d’acabar la ronda Viridarquia Tour, que ja ha recorregut diverses ciutats espanyoles i passarà per la sala Apolo de Barcelona el 18 de novembre. Parlem amb els tres cantants de la banda sobre aquesta darrera cançó i sobre l’actualitat del grup.

—Els fets del primer d’octubre van obligar-vos a compondre ‘Rojos y separatistas’ ràpidament?
—Still Ill [S.]: En van accelerar el procés, però ja feia temps que discutíem si havíem de parlar-ne. Les nostres posicions eren heterogènies, però hem acabat confluint en la idea que l’independentisme és un moviment popular basat en l’antifeixisme que lluita contra un estat de naturalesa dictatorial.

—En què discrepàveu?
—Microbio [M.]: Jo sóc fill d’immigrants espanyols, castellanoparlant i de cultura castellana, però mai no he tingut amor per cap pàtria. Considerava que el sobiranisme el capitanejava la burgesia fins que les protestes del 20-S davant la seu de la CUP em van fer canviar d’opinió.

—Per què?
—M.: Vaig veure una majoria antiracista, antifeixista, anticlassista i feminista amb què em vaig sentir identificat. He entès que si aconseguim d’incloure l’anticapitalisme en el procés constituent potser podrem construir una república moderna. Crec que durant aquestes setmanes m’he radicalitzat! (riu).

—Neidos [N.]: Jo, en canvi, m’hi sento més al marge. Comparteixo barricada amb molts independentistes, però no tinc gaires esperances que la república catalana s’acosti al meu concepte de democràcia. No obstant això, crec que potser hi hauria quotes de progrés i m’interessa derrotar el feixisme. Faig costat al moviment per tot allò que deixem enrere i no tant per allò que vindrà.

—A la cançó interpel·leu els espanyols. Us han respost?
—S.: Sí, encara que ja ens parlaven del tema abans. Després dels petits discursos que fem als concerts, molta gent ve a dir-nos que la independència és una enganyifa i fa discursos fraternals sobre la unitat dels pobles.

—I què en penseu?
—S.: Res no ens agradaria més que parlar d’una confraternitat de pobles o de federalisme, però això no és possible avui dia. Cap on va la seva lluita? La nostra és palpable i està avançada. Sembla que ens animin a paralitzar el procés i esperar que ells actuïn. Nosaltres volem tombar el règim del 78 i la via més avançada és la que ha fet el poble de Catalunya.

—Què els ha semblat la cançó als vostres seguidors?
—M.: Alguns ens han comentat que esperaven una lletra que parlés de respecte, diàleg, amor i tolerància, però ha entrat un exèrcit invasor a estomacar els nostres avis i això no és respecte. Hem fet una cançó amb un to lent, pesat i trist perquè havíem de dotar de solemnitat el moment tan greu que vivim.

—N.: És molt curiós mirar els comentaris a les xarxes. Vam preveure que hi apareixerien els perfils del qui dóna suport als catalans, el feixista i l’equidistant, i efectivament!

—Precisament parleu de ‘lacais equidistants a l’esquerra espanyola’. A qui us referiu?                                                                                                                                     —S.: A figures com Gaspar Llamazares, que l’altre dia piulava que preferia la ‘normalitat coneguda’.

—M.: El Más vale malo conocido que bueno por conocer és una filosofia molt espanyola… Ens referim també a Podem, al PSOE i sobretot al PSC. És sorprenent que els socialistes catalans no siguin capaços d’alçar la veu. Mantenir l’equidistància quan ha sortit la ultradreta a actuar ens sembla una posició poc intel·ligent. L’esquerra es mostra en contra del 155 però alhora no reconeix el referèndum. Ens van estomacar i vam votar, no ho poden negar! Si jo sóc el teu germà i el teu padrastre et maltracta, estaré amb tu malgrat que també sigui el meu pare. Amb Catalunya i Espanya passa això mateix.

—‘Us estem servint en safata el cap del rei’, dieu. On són els republicans espanyols?
—N.: No hi ha un discurs republicà contundent contra la idea de l’estat espanyol, però crec que tot això que passa el despertarà.

—M.: Sí, nosaltres fem una crida als republicans i antifeixistes espanyols. Els demanem empatia perquè vegin que no és la burgesia qui empeny aquest projecte, sinó que hi ha moltes propostes. L’esquerra espanyola critica l’independentisme amb l’argument econòmic, però en el fons en fa una lectura burgesa. La independència de Catalunya pot perjudicar econòmicament algunes comunitats, però ho fan molt més les polítiques dels poderosos.

—Parleu de Catalunya com a ‘colònia insurgent’. Espanya manté la mentalitat d’imperi?

—S.: Sí, és un dels seus problemes bàsics. És veritat que la nostra situació no és comparable amb la que van viure colònies com Cuba, però si et fixes en Catalunya i el País Basc, t’adones que Espanya està formada per colònies.

—M.: La clau és el menysteniment. Fins i tot en l’humor es veu aquest tracte de colònia. Per a tots els pobles perifèrics d’Espanya hi ha una etiqueta: els catalans som garrepes, els andalusos són mandrosos i els bascos són un pèl agressius. Els madrilenys, en canvi, com a màxim són xulescs…

—N.: No podem oblidar, però, que nosaltres també vam voler ser un imperi i l’herència de territoris com l’Alguer ho demostra. És comú en tots els nacionalismes.

—‘No és fàcil caminar a l’ombra de l’enemic’. A qui us referiu?
—S.: A la dreta catalana. Ens hi hem unit com a estratègia per a aconseguir un objectiu comú, però l’endemà de la declaració d’independència deixarem de caminar al seu costat i ens tornaran a tenir al davant.

—També us desmarqueu dels elogis als Mossos.
—S.: Sí, ara sembla que han canviat la manera d’actuar, i no és cert. Sé qui són i com han estat entrenats. Són els mateixos que han entrat a les cases a desnonar ciutadans.

—M.: A més, molts tenen un perfil espanyolista.

—Quan vau publicar la cançó encara no havien empresonat Sànchez i Cuixart. Què en penseu?
—S.: És evident que són presos polítics. L’estat espanyol no ho reconeixerà perquè cap estat no reconeix els seus presos polítics, però hi ha una doble vara de mesurar i no tan sols en aquest cas. A Catalunya també hem tingut presos polítics. Per exemple, en les operacions Pinyata i Pandora.

—N.: De totes maneres, nosaltres pensem que aquesta etiqueta també pot incloure la gent que es troba presa perquè és pobra i es veu obligada a robar per menjar.

—M.: En un sentit filosòfic, tots els presos són polítics…

—Tota la música també és política?
—M.: Sí, sempre, però es mostra de manera més o menys explícita depenent de la ideologia. La música del nostre bàndol vol cridar l’atenció i no amaga que és política. L’altra, la del bàndol de ‘compra’t una casa, un cotxe i surt a ballar’ també es posiciona políticament, però no ho exposa perquè no li convé. A vegades ens pregunten per què no ens limitem a fer cançons d’amor. Fer cançons d’amor i no ficar-se en política també és una política, una política que no volem mostrar.

—Teniu algunes cançons en català. Com les reben a Espanya?
—S.: Molt bé! A molts concerts fins i tot ens les demanen. ‘Aire pur’ té una part en basc que fa Glaukoma. Als concerts no fem aquest tros i veiem que a la gent li dol. No hi ha cap tipus de problema amb la llengua. Nosaltres tenim molt poques cançons en català, però grups com Zoo, que en tenen moltes, fan rondes espanyoles i europees amb molt d’èxit.

—Vosaltres també sou a punt d’acabar una ronda per Espanya. Com ha anat?
—S.: Estem molt contents perquè hem aconseguit d’esgotar les entrades de disset concerts i hem passat per grans festivals com ara el Vinya Rock, el Cabo de Plata o l’Arenal Sound amb una acollida increïble. També hem esgotat les entrades dels concerts del novembre a la Sala Apolo. Un cop acabem l’actuació al Festivern, farem una petita parada per a començar un nou àlbum amb les piles carregades.

—El nom del disc i la ronda fa referència a l’ecologisme. Per què?
—N.: Tenim molta relació amb l’essència de les coses, amb la natura… Potser perquè som del Maresme! A la maqueta ‘La habitación’ ja parlàvem d’aquesta afició a la platja, a la muntanya… Ara ho hem fet de manera més explícita.

—L’ecologisme és una de les lluites més marginades?
—N.: Sí, i s’evidencia a l’hora d’observar les línies que segueixen els moviments socials anticapitalistes. L’esquerra independentista, malgrat que té en compte el respecte al medi ambient, se centra en el feminisme, el socialisme i l’independentisme. Tampoc no hi ha assemblees llibertàries exclusivament ecologistes. És una lluita sectoritzada i minoritària.

—M.: Costa convertir-ho en una causa política, però tothom necessita respirar i sortir a la muntanya. A mi a vegades em fa mal la ciutat i trobo a faltar viure davant el mar al Masnou. No hem de perdre de vista que som animals!

—A ‘Cuando el sol se va’ ja parlàveu de la natura. Com ha evolucionat la vostra música des de llavors?
—S.: Ha evolucionat molt pel que fa als mitjans i fem les coses amb més cura. Ara podem contactar amb músics per aconseguir que tot soni més orgànic, tenim un material de més bona qualitat… Pel que fa a l’estil, hem anat barrejant el hip hop amb tocs de reggae i rock. Crec que també hem millorat la narrativa: ara les lletres estan més treballades.

—Continueu sent els mateixos, però.
—N.: Totalment. En un dels comentaris de ‘Rojos y separatistas’ ens van dir que la cançó recordava a La real música explícita, el nostre primer àlbum. Continuem sent els mateixos! Ha evolucionat la superfície, però no l’essència.

—M.: Quan vam treure aquell disc només interpel·làvem els rapers, i ara ens dirigim a gent més diversa perquè ens hem adonat que tenim un públic molt heterogeni. A més, moltes vegades no hem compartit escenari amb rapers, sinó amb bandes que potser tenen un to més festiu, més de festa major.

—I teniu algun repte de futur?
—M.: Sí. Ens hem adonat que hem malacostumat el nostre públic, perquè alguns no tenen consciència que som un grup de rap. Ens encanta que ens escolti gent a qui no agrada aquest estil, però alguna cosa fem malament si no saben que és rap. En el proper disc volem reivindicar-ho: és cert que fem un rap melòdic, però no deixa de ser rap!

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb