El bon catalanet es va comprar una agenda a primers d’any i es va fer la pregunta que des del juliol del 2010 es fa cada any quan la té a les mans, encara retractilada, un cop ha desat el tiquet –que desgrava– a la butxaca del llom de la cartera: «Hi escriuré que ja som independents, enguany?»

No arrufeu el nas, us he dit que és un bon catalanet. A l’agenda ell s’hi apunta totes les dates clau del país, totes les jornades històriques, totes les mobilitzacions, manifestacions, performances i gimcanes que cal fer per construir un país ple de bons catalanets com ell i dels no tan bons que els deleguen la comesa als que, com el nostre heroi, comencen a tenir més samarretes que les que realment necessiten. La Imelda Marcos en samarretes és el nostre bon catalanet.

Però encara que se la compri al gener, l’agenda, el bon catalanet arrossega encara el costum d’organitzar-se per cursos més que no pas per anys i per això és al setembre quan es programa una sèrie de gestions i visites mèdiques que ha de fer anualment. I el dia 20 de setembre al matí havia d’anar al cardiòleg. Li va semblar que deu dies abans del dia més clau per al país, aquell dia que tenia pintat amb les quatre barres i l’estrella i el dibuix mal girbat d’una urna com la de cartró que té al despatx, era la data perfecta per revisar-se l’òrgan on concentra es podria dir que més del cinquanta per cent de la seva catalanitat.

El dia 20 es lleva ben d’hora i escolta la Terribas amb aquella atenció a mig gas d’abans de dutxar-se, esperant que el Molina digui si farà calor o què i sense parar gaire esment a la resta de notícies fins que…

—Consulta de la doctora Concòrdia, digui.

—Sí, miri, era per ajornar una visita que tenia programada per a aquest matí…

—No el sento gaire bé, què és aquesta cridòria?

I a ca la cardiòloga ja no tenen hores de visita lliures fins al 29 de setembre, divendres, dos dies abans del dia gros. El nostre bon catalanet dubta, però els fets del Departament d’Economia, els catorze detinguts i tot el que ha anat passant aquests dies li confirmen que el més assenyat és fer-se mirar el cor abans de l’1 d’octubre, perquè el bon catalanet que tots imaginem té la veu del Joan Pera i la hipocondria d’aquell director de cinema de Manhattan que quan ve a Barcelona a tocar el clarinet o a rodar-hi pel·lícules ens fa pujar l’autoestima a l’alçada de l’Empire State Building.

El 29 de setembre, just abans d’entrar a la dutxa, li truquen a la porta. En pijama, el bon catalanet rep la parella veïna de replà que li pregunten si aquesta tarda vindrà a ocupar l’escola on els toca votar, que hi aniran tots els de l’escala (i per «tots els de l’escala» s’entén que és tots menys el de l’àtic que s’ha passat l’última setmana arrencant els cartellets d’on votar que el nostre bon catalanet ha anat penjant insistentment al vestíbul i a l’ascensor). Té hora amb la cardiòloga a dos de cinc i la consulta, com no podia ser d’una altra manera, és a la part alta de la ciutat, ben lluny del barri, de l’escola on el diumenge vol votar sí amb els ulls entelats i el cor ben sa. L’escola és pública i a dos de cinc es buida…

—Consulta de la doctora Concòrdia, digui.

—Sí, miri, era per ajornar una visita que tenia programada per a aquesta tarda…

—Caram, un altre. Digui’m el nom…

La secretària de la cardiòloga li fa un forat per al 3 d’octubre però amb la condició que no li torni a fer guixar l’agenda. I el nostre bon catalanet agafa la seva, d’agenda, i després de ratllar la visita d’avui 29 de setembre escriu la nova hora de visita en llapis al dia 3 d’octubre. Després s’endú la mà al cor amb una incertesa dramàticament afectada i corre a dir als veïns que quedem tots a un quart i cinc al vestíbul.

El cap de setmana el bon catalanet patirà pel seu cor i per cada òrgan vital del seu cos i dels cossos dels seus companys com mai abans a la vida i arribarà a pensar que si aquella prova de resistència no és una revisió cardíaca en tota regla, poc se’n falta. A la seva escola aconseguiran votar tots amb una certa normalitat, però amb l’ai al cor perquè altres escoles del barri seran tancades a cop de porra i de pilotes de goma.

L’1 d’octubre a la nit, amb el recompte fet i una victòria aclaparadora del sí al seu col·legi electoral, el nostre bon catalanet sentirà una punxadeta al cor, però serà d’emoció, d’orgull, d’amor pur per tots els veïns a qui ha posat cara, nom i resistència davant de la por aquest cap de setmana. Els batecs accelerats no afluixaran així com així, però finalment s’adormirà rendit, amb el despertador posat per saber què toca fer a partir d’ara.

«Bon dia, Catalunya, són les vuit. Bla, bla, bla. Vaga general el 3 d’octubre. Bla, bla, bla.» Bon catalanet, ho has sentit? Tornaràs a trucar a la doctora? No hi ha pebrots. Es lleva amb el cos cruixit i decideix que es dutxarà més tard, però abans de les dotze, que toca aturada d’un quart d’hora. I a quarts d’onze sona el telèfon:

—Hola, amb el senyor Bon Catalanet? Li truco de la consulta de la doctora Concòrdia. Que resulta que demà farem vaga i…

En llapis, a l’agenda guixada del bon catalanet, al dia 10 a dos quarts de sis, hi escriu: «revisió del cor, inajornable», perquè el nostre home a vegades es parla a si mateix per mitjà de l’agenda, que es coneix molt bé i sap que segons què s’ho ha de dir per escrit, que el seu jo del dia 10 pot haver oblidat el que pensa el del dia 2.

Deveu voler saber què li passarà al nostre bon catalanet el dia 10 d’octubre a la tarda, si el tindrem davant del parlament després d’haver-se barallat mitja hora amb la bateria de samarretes que atresora el seu armari, o bé estirat a la consulta de la doctora Concòrdia. Doncs sapigueu que aquell «inajornable» escrit en llapis el va desdir de tornar a canviar la data de la visita i que durant els pocs segons que el país que el nostre home duu al cor va ser declarat independent ell hi rebia una petita descàrrega elèctrica en forma d’electrocardiograma, i abans de saber que la independència quedava suspesa, el bon catalanet va confirmar el que ja sabia des dels fets de l’1 d’octubre, que té el cor a punt per a tot el que vingui, sigui el que sigui.

(Inspirat en una enquesta que cinc-centes sis persones van tenir el bon cor de respondre’m.)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb