L’adolescència a través de les teen series

Les produccions audiovisuals per a joves s’han convertit en un dels productes més atractius del mercat televisiu en els últims 60 anys

VilaWeb
Pere Simon Paula Andrés
13.03.2018 - 09:12
Actualització: 13.03.2018 - 10:12

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“L’adolescència és el permís de la societat per combinar la maduresa física amb la irresponsabilitat psicològica”. Aquesta cita de Terri Apter, psicòloga i escriptora britànica, ens recorda aquells anys on tenim massa pressa per créixer. Els anys de les primeres vegades, el descobriment d’un món que ens era desconegut fins aleshores i mil i una aventures inoblidables. Joan Josep Tharrats, professor de Ciències de la Comunicació a la URL, guionista i llicenciat en Psicologia, creu que el desenvolupament personal durant aquesta etapa de la vida depèn de la personalitat de cadascú, tot i que és l’època de “trencar esquemes i canviar amb tot”.

Parlar d’adolescència i ficció és parlar de la cultura juvenil, que engloba tota la producció mediàtica per a adolescents des del moment en què se’ls comença a veure com un nínxol de mercat. Neix després de la Segona Guerra Mundial, quan els mitjans comencen a crear programes per a un públic més jove. Més endavant, les sitcoms dels 60 i pel·lícules de ciència ficció com ara Jaws (Steven Spielberg, 1975) o Star Wars (George Lucas, 1977) són algunes de les produccions audiovisuals que han deixat petjada entre els joves. En l’àmbit espanyol, Verano Azul (TVE, 1981-1982) és considerat un dels precedents d’una llarga llista de sèries per a joves.

Recordo que la feien els dilluns i era la motivació principal per començar la setmana. L’endemà sempre la comentàvem amb els amics”, explica Albert Pibernat (23), que com molts altres joves de la seva edat, va seguir les històries d’un grup de joves de l’Escola Zurbarán (Madrid) a Física o Química (A3, 2008-2011). Amb l’espectacular avenç de la tecnologia, la multiplicació de cadenes televisives -i la conseqüent fragmentació d’audiències- i l’augment de la producció audiovisual; el món de l’entreteniment creix cada dia més. En aquest terreny, Tharrats creu que “l’entreteniment i el joc són bàsics” i que “l’espècie humana no hauria arribat fins aquí sense la capacitat lúdica”El psicòleg afegeix que la majoria de produccions tracten els temes amb superficialitat i no aprofundeixen en res.

Si ens fixem en el panorama adolescent, veurem que l’entreteniment pren encara més importància. És per això que Maria José Masanet, doctora en Comunicació Social a la UPF, considera que els joves poden trobar a les sèries informació més útil que la que troben a casa o a l’escola, perquè es tracten temes difícils”. A més, afegeix que “són espais on poden tractar aquests temes sense la mirada adulta jutjant”. A Compañeros (A3, 1998-2002), per exemple, es parlava de l’embaràs adolescent o les malalties de transmissió sexual.

Espais i temes

Les teen series tenen, òbviament, un target adolescent i juvenil. Amb tendència cap al gènere dramàtic i duracions d’entre 40 i 60 minuts de mitjana, tracten temes clau en l’adolescència: cerca de la identitat, amistat, experiències sexuals i amoroses, etc. Entre les considerades de les millors de la història figuren Beverly Hills, 90210 (FOX, 1990-2000) o Dawson’s Creek (The WB, 1998-2000). A l’estudi ‘Fenómenos televisivos teenagers’,  Virginia Guarinos, professora del Departament de Comunicació de la Universitat  de Sevilla, assegura que “amor, aventura, paranormalitat i música semblen ser els quatre ingredients necessaris per arribar al públic adolescent”.

Les ficcions adolescents ens expliquen les vides d’un grup de personatges que normalment es troben immersos en la seva època d’institut, plena de primeres experiències. Pel que fa al context on es desenvolupen les històries, les teen series giren al voltant de l’escola i la família d’un o diversos protagonistes. Això provoca que els espais més recurrents siguin les cases dels personatges i els instituts; tot i que podem trobar excepcions com El Internado (A3, 2007-2101), que transcorre en un internat enmig d’un bosc, o Polseres Vermelles (TV3, 2011-2013), que gira al voltant d’un hospital. 

La construcció de la identitat a través de la ficció

Sonia Livingstone, directora del Departament de Mitjans de la London School of Economics and Political Science, va defensar ja l’any 1990 al seu llibre ‘Making Sense of Television’ que les sèries s’havien d’estudiar com a agents socialitzadors i transmissors de valors “en produir i reproduir coneixement social”. En la mateixa línia, Masanet apunta que els agents tradicionals com serien la família i l’escola “segueixen tenint importància, però els mitjans han ocupat un espai important”. El punt clau és el moment d’impàs i experimentació que viu l’adolescent.

Masanet defensa que les pantalles només tenen sentit quan una persona s’hi veu reflectida”, ja que el veritable poder de la ficció està en la relació que estableix amb el públic. Els seus personatges -que actuen com a models de conducta- són el principal vehicle per influir en l’audiència. Segons la teoria de la interacció parasocial de Livingstone, l’espectador no és un subjecte passiu, sinó que pren partit i interacciona amb els personatges.

Les sèries de ficció són més propenses a influir en el pensament de les persones, ja que ens impliquen emotivament i creen debat. Alhora, la identificació amb els personatges fa que cada espectador hi reflecteixi en ells les seves emocions. Els adolescents, immersos en la cerca d’una identitat pròpia, hi veuen temes que els hi interessen i no troben enlloc més. D’aquesta manera, és fàcil que s’enganxin als estereotips, que en paraules de Masanet, “sempre estan allà perquè agraden i funcionen bé”. Com sosté Maddalena Fedele, investigadora postdoctoral a la URL, la funció de les teen series no és únicament la d’entretenir sinó que “també han d’oferir informació sobre el món i la societat: una funció social que no sempre es té en compte”.

Les representacions mediàtiques que es fan dels joves, però, no són sempre del tot iguals: no només canvia l’estètica de generació a generació sinó també les trames. El primer capítol de Física o Química, s’inicia amb una relació sexual entre una professora i un alumne. Anteriorment, a Un paso adelante (A3, 2002-2005), també hi havia hagut un principi de flirteig entre alumne i professor però es frena a temps. Això mateix demostra que els canvis generacionals han suposat l’obertura cap a certs temes i que, per tant, les sèries de ficció també són un reflex dels canvis socials. Veiem que, segons Fedele, “la ficció és un reflex de la realitat al marge d’influir-la, però sí que existeix una influència recíproca”. És a dir, per una banda els productes mediàtics juvenils intenten reflectir la societat i la cultura juvenil però també produir-la i promoure els canvis.

El paper de la indústria

Fedele observa una clara diferència en els productes audiovisuals de la televisió pública i la comercial. Les sèries britàniques, segons Fedele, són l’excepció i l’exemple de compromís amb aquesta funció social. Skins (E4, 2007-2013), de producció anglesa, trenca amb els estereotips actuals i mostra l’elevada vida sexual dels adolescents, consum de drogues i una radiografia més àmplia de la diversitat social, racial i sexual. A Espanya el paper principal quant a sèries i produccions juvenils el té Antena 3, una televisió privada que, en paraules de Fedele, “poc li importa la idea de funció social i de seguir perpetuant estereotips”. Des del seu àmbit d’investigació, Fedele es dedica a demostrar que la majoria de sèries no estan complint correctament amb la seva funció. Per exemple, se segueixen perpetuant les relacions heteronormatives, on el rol masculí és “problemàtic però amb bon cor” i el rol femení és “intel·ligent però comprensiva, ho perdona tot”.

Segons la investigadora, una possible solució passaria per incloure joves i adolescents al procés creatiu per tenir la funció de servei públic, tot i que es tracti d’un producte d’una empresa privada.

 

I tu, quant en saps de sèries? Posa’t a prova!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes