L’acte civilitzat de rellegir

I arriba la meravella, perquè si t’agrada llegir Ginzburg i t’agrada llegir Gornick, llegir Gornick llegint Ginzburg és el súmmum, no t’ho puc explicar

Tina Vallès
02.06.2022 - 21:40
VilaWeb
Vivian Gornick i Natalia Ginzburg

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No sé si hi ha res que em meravelli més que llegir com llegeix algú, per això he passat un parell de dies amb Vivian Gornick i les seves relectures a Comptes pendents. Apunts d’una lectora crònica (traducció de Martí Sales, l’Altra, 2021). Gornick, com diu ella, jeu al divan i ens explica com llegia i com llegeix els llibres que han sigut i són clau per a ella, ens explica com rellegeix: “Sovint he tingut la sensació que rellegir un llibre que havia estat important per a mi en algun moment de la meva vida és com estirar-se al divan del psicoanalista.” I més que psicoanàlisi, trobo que un cop escrit i publicat és un deliciosíssim número complet de striptease lector.

Com la majoria de lectors, de vegades penso que vaig néixer llegint. No recordo una època en què no tingués un llibre a les mans i el cap ben lluny de tot el que m’envoltava”: com no he de voler llegir què en dirà, del que llegeix, algú que es presenta així. Me n’ha interessat especialment el capítol que dedica a Natalia Ginzburg, perquè vas llegint la Gornick i no saps de quins llibres et parlarà fins que els esmenta ella, no hi ha cap llista ni els capítols tenen títols, has d’anar avançant amb ella, anar veient quina relació té amb cada llibre i amb cada lectura, i llavors ve el capítol de la Ginzburg i a mi és que em salta el cor, o més aviat el cap: és clar, Ginzburg i Gornick, és que estan predestinades! I arriba la meravella, perquè si t’agrada llegir Ginzburg i t’agrada llegir Gornick, llegir Gornick llegint Ginzburg és el súmmum, no t’ho puc explicar, només en puc agafar un bocí i fer-ne una petita lectura, necessito fer-ho i és el que faré, serà el premi de consolació.

És el to de veu, que ho fa, el to, aquest lloc estrany on és la narradora i l’encara més estrany punt de vista des d’on veu la seva pròpia evolució psicològica, el que em diu que Ginzburg escriu per fer-me saber que ella tampoc es reconeix a si mateixa.” És una mica com el revers d’allò de m’agrada-molt-aquest-llibre-perquè-m’hi-identifico: doncs mira, l’autora no, ves. No, ja sé que no és això, però m’ha vingut l’estirabot servit en safata i no me n’he pogut estar.

Gornick parla de com escriu Ginzburg, hi torna per aquest com, n’escriu per aquest com, que és el to, la mirada, el lloc des d’on escriu, el que realment tria un escriptor quan escriu, el que és, penso, de debò de collita pròpia i alhora impossible de programar”. I tornar-hi és tornar a estranyar-se’n i tornar a voler entendre’n les entranyes i els mecanismes, d’aquest com, i donar-hi voltes, elucubrar rellegint i adonar-se que a Ginzburg (com a Gornick, afegeixo) s’hi pot tornar sempre sense por, sense por de sentir el pes de cap repetició.

Ginzburg admet la relectura, no solament l’admet” sinó que t’hi convida des del primer cop que la tastes, no és tan sols que la subratllis, sinó que penses que allò ho subratlles per trobar-ho més endavant, quan hi tornis, i a més ho fas sabent que corres el risc que en la nova lectura hagis d’agafar un altre color per subratllar perquè llavors te n’interessaran uns altres fragments (tot això del subratllat és de Gornick, jo només ho parafrasejo a la meva manera; aquest article l’escriu més ella que jo).

Llegir com Gornick llegeix Ginzburg és com fer una mena de festa major de la lectura sense bellugar-te de la butaca, haver d’alçar el cap un moment per si algú s’adona de com estàs xalant ara mateix, de frase en frase, fent cops de cap, prenent notes, guixant, pensant on tens aquell llibre de la Ginzburg perquè hi tornaràs de seguida que puguis, agraint que hi hagi autores com la Gornick, autores tan generoses que no solament rellegeixin sinó que també t’expliquin com ho fan, perquè això és mostrar-se en l’acte més íntim de l’escriptora, el de rellegir els teus llibres més clau.

Rellegir com a escriptora se m’acut ara que és, segons com, anar a buscar espàrrecs de marge, recorres un territori conegut, hi tornes a passar, te’l coneixes, no t’has de fixar en gaires detalls, només en els que et vinguin de gust, però alhora estàs atenta per si veus despuntar alguna tija verda digna de ser collida per fer-ne un saltat, i no les veus totes, n’hi ha més de les que trobes; si parlem de Ginzburg (o de Gornick!), si demà hi passessis en trobaries més. Rellegir és anar al matís i el matís, no ho dic jo, ho diu la Gornick, ens civilitza: Són els matisos que ens fan actuar com éssers humans civilitzats, fins i tot quan no ens sentim éssers humans civilitzats. Desfés-te dels matisos i tot és vida animal; en altres paraules, guerra.”

Rellegir, doncs, repic de timbals, barbetes amunt, mirada solemne, silenci a la sala, és l’acte més civilitzat que hi ha, i encara ho és més rellegir senyores escriptores com les dues G que han escrit aquest article amb mi. Callo jo i que diguin elles.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes